El país impossible

Desbordats davant la seua incapacitat de gestionar la situació actual, el govern valencià i el PPCV s'han llançat a censurar l'endemà dels seus vint anys al capdavant de la Generalitat. Acusen de “catalanistes” les formacions que prendran el poder i amenacen de fer-les pagar les conseqüències de bestreta: pensen deixar-les sense subvencions i no tramitaran les seues iniciatives si insisteixen a fer servir la denominació País Valencià, inclosa al mateix Estatut que citen com a font d'autoritat per raonar-ne el veto.

Sobta la dèria extrema dels encara governants ara que el principal partit de l'oposició, el PSPV-PSOE, manté les sigles d'una manera críptica, sense desxifrar-les als discursos públics ni que el seu secretari general se n'erigira, al seu dia, en un dels principals avalistes. Sobta la irritació dels populars ara que Compromís s'entesta a parlar de “poble valencià” com si es referira a Massarrojos i quan la coalició ha encetat una campanya que insta a retenir els diners “a casa”, tal com fan els imputats. Sobta la còlera de tots ells ara que Esquerra Unida, l'únic grup que actua desacomplexadament en aquest sentit, té una síndica i coordinadora general monolingüe. Més monolingüe que el president Fabra, que aviat és dit.

El costum de dir-li País Valencià a la Comunitat Valenciana ha esdevingut una lletania, una reminiscència romàntico-fusteriana sinònim d'“ambició”, però els progressistes no dubtarien a bandejar-la en cas d'arribar al Consell. El PP ha anihilat la franja de terra que va del Sénia al Segura, l'ha despersonalitzada tant com ha pogut, i si el 2015 es confirmara el canvi que s'albira, els hereus estaran tan lligats de mans i peus que s'estalviaran els gestos a la galeria. Governaran un territori amorf, ignot i indiferent, habitat per gent sense esma: vint anys de PP, vora 40 de dictadura i el parèntesi –de renúncies– socialista, són una llosa massa gran per capgirar-la de cop i volta. Ningú no estarà per romanços.

L'èxit de la dreta valenciana es remunta a la transició a la democràcia i connecta de ple amb la solidesa electoral de què han gaudit les dues darreres dècades. En tot aquest temps han convertit la Comunitat Valenciana en l'únic país possible: el seu. Qui se'n puga fer càrrec a partir del 2015, passarà a presidir una escala de veïns. I si algú, mai, aspira a convertir-la en alguna cosa més, toparà contra el mur que, dia rere dia, van aixecar-hi Abril Martorell, Attard, Broseta, González Lizondo, Barberà, Zaplana, Olivas, Camps, Rus, Font de Mora, Cotino, González Pons i companyia. Alberto Fabra i Serafín Castellano, al capdavall, tan sols hi hauran posat una capa de pintura.

Desbordats davant la seua incapacitat de gestionar la situació actual, el govern valencià i el PPCV s'han llançat a censurar l'endemà dels seus vint anys al capdavant de la Generalitat. Acusen de “catalanistes” les formacions que prendran el poder i amenacen de fer-les pagar les conseqüències de bestreta: pensen deixar-les sense subvencions i no tramitaran les seues iniciatives si insisteixen a fer servir la denominació País Valencià, inclosa al mateix Estatut que citen com a font d'autoritat per raonar-ne el veto.

Sobta la dèria extrema dels encara governants ara que el principal partit de l'oposició, el PSPV-PSOE, manté les sigles d'una manera críptica, sense desxifrar-les als discursos públics ni que el seu secretari general se n'erigira, al seu dia, en un dels principals avalistes. Sobta la irritació dels populars ara que Compromís s'entesta a parlar de “poble valencià” com si es referira a Massarrojos i quan la coalició ha encetat una campanya que insta a retenir els diners “a casa”, tal com fan els imputats. Sobta la còlera de tots ells ara que Esquerra Unida, l'únic grup que actua desacomplexadament en aquest sentit, té una síndica i coordinadora general monolingüe. Més monolingüe que el president Fabra, que aviat és dit.