Els que diuen allò de que en política es pot fer de tot menys el ridícul no coneixen al president de la Generalitat, Alberto Fabra. La seva carrera, tota ella, està construïda sobre una absoluta manca de sentit del ridícul i, d'acord amb això, ha escalat esgraons fins a arribar a ser el primer dels valencians, cosa que, tot siga dit, no ens deixa en massa bon lloc, però això ja seria un altre tema.
En política, i quan ja ens coneixem tots, això de concedir perquè sí el benefici del dubte és una pèrdua de temps i un frau. D’un home criat a l’ombra de Carlos Fabra i que va consolidar la seva trajectòria trencant-se les mans aplaudint només entrava en Les Corts Francisco Camps, no es podia esperar res. Que Alberto Fabra diguera ahir que estava disposat a reobrir Radiotelevisió Valenciana no mereix la mínima atenció. No la mereix el personatge, ni el seu anunci.
Alberto Fabra està com algú que, banyat de dalt a baix, ja no nota que plou. A ell, li passa el mateix amb el sentit del ridícul, fa tant de temps que ja ha superat tots els límits que es ridiculitza a si mateix però no se n'adona. Per tant, les seves actuacions són un monument a la inconsistència però els sensors no li ho detecten.
En realitat, Fabra és un simple accident, un zombie amb el qual toca conviure. Els únics que no semblen veure-ho són els seus companys de partit. Al remat, el Partit Popular valencià s’ha convertit en un immens The Walking Dead que, ben mirat, no fa cap por perquè tots sabem que quan s’acabe el capítol, desapareixeran. I el capítol s’acaba en maig de 2015. Fabra no està sol, al seu costat, Alfonso Rus també gasta ocurrències televisives i, tirant d’anàlisi fi, posa l’exemple de Pablo Iglesias i Podemos per explicar als seus companys la importància dels mitjans audiovisuals. Brutal.
No cal perdre ni un instant amb Fabra o amb Rus. Cap dels dos posarà en peu cap nova televisió d’ací a les pròximes eleccions autonòmiques i, si ho fan, tornaran, una vegada més, a fer el ridícul, així que el millor per a ells mateixos seria que s’ho estalviaren. La nova radiotelevisió pública valenciana l’alçarà el govern de progrés que eixirà de les eleccions del pròxim mes de maig i caldrà mesurar molt bé com ha de ser, quant ha de costar, per a què ha de servir i, sobretot, com es garanteix la seva utilitat social.
Ningú hauria d’escoltar les ocurrències del PP perquè són paraules buides. En un altre moment haguera calgut analitzar-les per veure com defendre’ns dels seus abusos, però ara ja ni això. Ara el que toca és treballar per decidir com, a partir de la tardor de 2015, recuperem uns mitjans audiovisuals públics per a un país que els necessita com l’aire que respira. A Fabra, en tot cas, dir-li només que, per favor, no moleste.
Radiotelevisió Valenciana (RTVV) haurà de ser una eina fonamental per democratitzar el país, per fer-lo més crític, més exigent, més modern. Junt amb una educació pública de qualitat, els mitjans audiovisuals públics seran el pilar fonamental del canvi de país que, entre tots i totes, podem fer realitat en els pròxims anys. En això és en el que cal invertir esforços i preocupacions. El dret a la informació dels ciutadans és un dret fonamental sense el compliment del qual no existeix la democràcia. La reflexió sobre la futura RTVV no pot distraure’s per culpa del que diga o deixe de dir un pobre personatge com Alberto Fabra. Els paradigmes han canviat. Els mitjans públics són la garantia de la comunicació democràtica i del dret a la informació igual que l’escola pública és el baluard del dret a l’educació o els hospitals públics asseguren el dret a la sanitat.
Algú s’imagina a Alberto Fabra o Alfonso Rus reflexionant sobre tot això? Doncs ja està, The Walking Dead, si no els fem cas, desapareixen.