Eduardo Galeano semblava parlar sense ganes, sí, com va viure i morir Joan Fuster, sense ganes... però les seues paraules arribaven sempre una miqueta més enllà d’on les deixava la veu cansada que emprava. Contra les veritats absolutes, Galeano va escriure (i va dir) immenses veritats relatives que servien per a desemmascarar els discursos oficials i, sobretot, ajudaven a dubtar de les pròpies certeses.
M’heu de perdonar pel que diré a continuació, no li vull faltar al respecte al desaparegut escriptor uruguaià relacionant-lo amb gent tan insignificant, però vaig recordar Galeano quan despús ahir, llegia (i no era senzill) la carta de comiat com regidora de Cultura de l’Ajuntament de València de Mayrén Beneyto, trenta faltes d’ortografia en vint línies.
També em va vindre a la memòria el «caloret» de Rita Barberá i els discursos de Fabra els «9 d'Octubre», i vaig pensar que si no saben parlar valencià i no saben escriure en castellà, en què es deuen comunicar aquesta gent? A veure si és que, al remat, el gran problema de la gestió política del PP no naix de la corrupció, ni de la incompetència sinó d’una manca de cultura tan gran que no els permet comunicar-se racionalment.
Vaig pensar en Galeano i em va assaltar aquell famós poema seu de «Los nadie». Revisant-lo vaig veure que serveix perfectament pels miserables que ens han governat tants i tants anys. Eduardo Galeano parla, en aquells versos, del menyspreu dels poderosos respecte dels pobres però, en realitat, els ningú no són els que no tenen res sinó els que no són res.
Hi ha molt de suposat poderosos que, com deia un dia el periodista valencià, també mort fa poc, Josep Vicent Aleixandre, no passen de ser «pets unflats». Els nostres governants encaixen en aquesta categoria pudenta. No són res, són el càrrec que ocupen. I prou. Un cul per asseure en una cadira, un cap per dir «si senyor», dues mans per aplaudir quan parla l’amo i una nòmina a final de mes. Eduardo Galeano els retrata bé en el poema: diu allò que no són encara que siguen, que no valen ni per a idiomes, ni per a art, ni per a cultura, que són especialistes en supersticions; que no arriben a ser éssers humans, que es queden en recursos humans... útils per a omplir les institucions de mercenaris; que no tenen cara, sinó braços... per alçar-los i votar allò que els manen; que no tenen nom, sinó número... el que ocupen en la llista electoral; que òbviament no estan en la història universal sinó en la premsa local... la que compren amb publicitat institucional. I sí, ells també valen molt menys que el vot que els col·loca.
A Galeano li he d’agrair moltes coses però, una d’elles, és que m’haja ajudat a distingir els impostors, que m’haja recordat que hem de portar les alarmes sempre a punt, que no ens hem de creure res del que ens arriba des de la trinxera dels que manen, que diuen moltes mentides, que no són de fiar.
Llegir Galeano és saltar murs, deixar les portes de bat a bat, permetre que corra l'aire, que desordene l’habitació, que es cole la llibertat com si fóra pols del carrer, obrir les finestres, mirar en fora, mirar lluny... i, a vegades, mirant, mirant, tens la sort afegida de veure com detenen un gàngster com Rodrigo Rato i penses que sí, que buscar la justícia, com deia l'autor de «El libro de los abrazos», també és un acte d'amor.