Se m'escapa amb quina finalitat els empresaris celebren els seus congressos, més enllà del que suposa l'acte social i el consegüent impacte mediàtic-mercantil. Vivim en un món d'aparences i de mercaderies, el que ve a ser el mateix. Al 21 congrés de l'empresa familiar, celebrat a València fa uns dies, el reeixit propietari d'una cadena de supermercats animava els empresaris a sortir de l'armari, millorar la seva imatge, i donar la cara per guanyar prestigi davant la societat. L'expressió “sortir de l'armari” és seua. Argumentava que els empresaris han de convèncer els ciutadans que la seua funció és crear riquesa perquè “com més empresaris hi ha, més rica és una societat».
Els que ja van sortir de l'armari des que va començar la crisi allà pel 2008 són els banquers, el poder financer. Ara tothom coneix ben bé els seus mètodes, els seus valors i els seus objectius. Després de l'escàndol que ha generat l'impost als actes jurídics documentats de les hipoteques, la descarada permuta entre els bancs i el poder judicial, s'ha esfumat definitivament davant els ulls de la ciutadania qualsevol vestigi d'armari on amagar-se. El cop de mà de la banca i la reacció còmplice del Tribunal Suprem han tret de l'armari els vincles entre política, poder financer i poder judicial. L'enorme transcendència pública del succés ha revelat que més enllà de la retòrica de la tècnica jurídica hi ha profundes complicitats. L'aritmètica comptable que transmet aquest relat és senzilla: la riquesa que creen els empresaris, la gestionen els banquers i la protegeix el poder judicial.
Sona tot a cambalache. Com el del vell tango de Enrique Santos, aquell que va popularitzar Carlos Gardel durant la profunda crisi dels anys de la Gran Depressió. Diu el tango: “Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio, chorro, generoso, estafador. ¡Todo es igual, nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor! … los inmorales nos han igualao... Si uno vive en la impostura y otro roba en su ambición, da lo mismo que si es cura, colchonero, rey de bastos, caradura o polizón.”
Flaubert, espantat, veia venir tot això. En una carta adreçada a Julia Piera -a la qual fa referència Enrique Vila Matas en el seu Dublinesca- Flaubert escrivia horroritzat: “Tot això és nauseabund. La literatura actual s'assembla a una gran empresa d'urinaris ... Arribarà un temps en què tots s'hauran convertit en homes de negocis i imbècils (gràcies a Déu, jo hauré mort). Les generacions futures seran d'una terrible estupidesa i grolleria. ”
Fa segle i mig que Flaubert va intuir el que hem arribat a ser. Potser va errar amb el de l'empresa d'urinaris, però per descomptat la cultura, l'art, la literatura és avui una gran empresa de supermercats. Tota la nostra vida s'ha convertit en una empresa de supermercats. Tots hem sortit de l'armari! Els empresaris, la banca, el Tribunal Suprem, l'art, la literatura, el periodisme, l'acadèmia. No per tràgic i depriment resulta menys grotesc. Si Flaubert aixequés el cap ...