Gent collonuda

Costa situar-se, provocar un punt de vista eficaç per a conèixer la ment de cadascun dels elements que conformen el govern d'Espanya. Crueltat, menfotisme, narcisisme, instint de traïdoria i doble personalitat són els factors que, a semblança pròpia, ha puntuat favorablement Mariano Rajoy tan en el nucli del seu partit polític com en el dels seus amics de la patronal empresarial. Escoltar la roda de premsa posterior al consell de ministres de cada divendres és més perjudicial que fumar-se un cultiu de tabac de tres fanecades en menys de vint-i-quatre hores.

Si partim de la base en què tenim un president del govern central que creu que les desigualtats econòmiques i socials d'una població vénen determinades segons la predisposició genètica dels seus membres, podrem afirmar que aquest dirigent no té una visió igualitària a l'hora de garantir els drets civils, sinó més bé una mentalitat que els reparteix entre gent “apta” i “no apta”. Si no fóra, en exclusiva, pel detall de la predisposició natural a ser ric o pobre, creuríem que aquesta diferència seria de classes socials, però no és així: segons vingues de bona o de mala família, cauràs a perpetuïtat dins d'un estament privilegiat o no privilegiat en raó de la teua sang; no són els dirigents del sistema econòmic i polític qui ens condicionen el benestar en cadascuna de les decisions que prenen, sinó la pròpia Naturalesa. Aquesta idea-zombi explica perquè són així d'indiferents a tot el que ens puga passar i perquè ens tracten com a idiotes, o éssers inferiors, quan els demanem explicacions pel que fan i deixen de fer. No estem a la seua altura.

Si ens imaginem que la Moral és com un magatzem ple de prestatgeries en el nostre cervell on registrem i ordenem les nostres memòries individuals i col·lectives, apreciarem que la memòria històrica dels “aptes” és ben diferent de la dels “no aptes”. Per posar un exemple, mentre que aquells qui ens trobem en la inferioritat humana sabem que la nostra guerra civil esclatà arrel del colp d'estat feixista de l'any 1936 contra el govern democràtic del Front Popular, per als “aptes” fou l'any 1934, però, tenint com a protagonista la protesta minera d'Astúries contra el govern conservador de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas).

Tot sona a excusa per a no admetre el que resulta evident: la protesta minera no fou colpista, però sí el general que la reprimí fent-ne una matança a mode de preparar-se les oposicions per a comandar el genocidi que tindria lloc per tota Espanya dos anys després. S'acusa al treballador d'un delicte que no ha comès a mode d'encobrir a qui sí el cometrà, un militar que comptarà amb el suport de l'església i dels avis d'aquells néts que a dia d'avui freqüenten clubs exclusius per a gent collonuda. En l'actualitat segueixen sent impecables esclafant les expressions populars a cop de garrot, perquè la seua moral segueix veient més preferible la injustícia que un “desordre” que puga posar en risc o qüestió tot el seu patrimoni.

L'art i la destresa amb què saquegen el diner públic, amaguen la veritat i escampen el poll diferencia el que és un acte de servei per a l'interès general del que realment és una incursió massiva de pirates dins de les institucions públiques. Posats a secundar la idea en què la posició social de cadascú ve assignada per la prescripció natural que ens mana l'univers, molts ens preguntem quin mal li hem fet a l'altíssim perquè ens castigue enviant-nos una plaga de sociòpates assedegats de poder.

Ens trobem davant d'uns subjectes que són una singularitat en democràcia. No deixa de resultar significatiu que es definisquen com a “liberals” quan ens estan fent retrocedir a un model de societat estamental pròpia del feudalisme. Solament hi ha un minúscul error de càlcul en la seua autodefinició ideològica (i que se'ls en fot): el liberalisme s'instituí en la Revolució Francesa, no en l'Antic Règim. Així les coses, conclourem afirmant que el seu “liberalisme” és un franquisme que els ha eixit maricó.