Carmen Alborch

La Universitat de València ha atorgat dilluns 23 d’octubre la seua Medalla a Carmen Alborch, en un acte acadèmic solemne –com correspon-, amb la intervenció del rector Esteban Morcillo, de Javier de Lucas –que en va fer la laudatio- i de la mateixa Carmen Alborch. Ha estat una ocasió especial, enmig d’un ambient enrarit i del neguit ciutadà al voltant -evidentment- de la iniciativa brutal del govern del PP d’aplicar l’article 155 més dur possible a Catalunya. I no podem fer abstracció d’aquest entorn que ens condiciona, entre altre coses perquè a l’acte hi havia representants molt qualificats del PSOE, com ara el senador Lerma i diverses exministres. El PSOE té una greu responsabilitat en aquesta matèria.

Però els valencians tenim la nostra agenda pròpia. Com ha dit Enric Morera, tot aquest greu conflicte, en el qual tenim molt clar amb qui estem, no ha d’afectar la dinàmica política valenciana. No ha d’afectar l’estabilitat del Consell del Botànic. Tampoc la bona relació amb amics que no pensen com nosaltres, però amb els qui compartim moltes, moltes coses.

És bastant evident per a tots que Carmen Alborch és una persona que se n’ix de la norma. Concita molts i molt diversos reconeixements. Més enllà dels fets més obvis que demanen un reconeixement perdurable, com la seua tasca al capdavant de l’IVAM en la magnífica època fundacional, i de la seua actuació pionera en el feminisme, hi ha un aspecte vivencial, relatiu a Carmen Alborch, que els qui hem compartit amb ella –al llarg del temps i amb més o menys proximitat - la vida valenciana de les darreres dècades no podem oblidar. De cap manera.

Carmen Alborch és una d’aquelles persones que quan la veus i la trobes, t’alegra. T’encomana aquella joie de vivre, que deia Javier de Lucas en el seu discurs laudatori, que és una suma d’entusiasme lúcid, d’alegria i d’intel·ligència, de combat contra la malenconia i l’abaltiment. I aquesta ciutat i país, contra els grans projectes i ambicions de l’època del postfranquisme, ens ha donat massa motius per a la malenconia, la tristor i l’abaltiment. No caldrà insistir-hi. ¿Qui se’n recorda ara que després de Ricard Pérez Casado vingué una època fosca amb Lizondo –un energumen- i Rita Barberà –que al cel sia- que durà massa anys i que fou des de tots els punts de vista nefasta? Mai hem d’oblidar el que va suposar el franquisme, però tampoc el que han suposat vint anys de PP, al País Valencià en general, les ocasions perdudes i el retrocés en termes socioeconòmics, cívics i culturals.

L’agenda pròpia dels valencians exigeix preservar la via valenciana de pacte, restitució i projecció al futur més enllà de les divergències. Exigeix també construir la nostra cultura democràtica i cívica, el mapa del que som i volem ser, que és una tasca essencial. I en aquesta cultura democràtica té un lloc molt destacat Carmen Alborch. Perquè ha estat i és un referent obligat i apassionat de València, del feminisme, de la igualtat, dels valors republicans (cívics), de la cultura.

Des de la vivència compartida, Carmen Alborch desferma un munt d’evocacions i de sensacions. És la dona emancipada i lliure, la contestatària, la solidària, la compromesa, l’activista cultural. Una certa València –l’altra València, dèiem en temps de foscor- no s’entén sense ella.

No cal estar d’acord amb totes les seues opcions polítiques al llarg del temps. Ni de bon tros. Però la sensació més íntima i profunda que transmet és que pertanyem a la mateixa soca, resistent, de rebels que voldrien una València i un món millors. Un País millor. Plural i igualitari, culte i democràtic, tolerant i de qualitat. Ella no ha estat mai en contra de la idea de País Valencià, perquè sap de la seua força d’emancipació, de la seua càrrega de llibertat.

El seu llarg discurs al Paranimf mereix una lectura atenta. A estones emocionant, a estones reflexiu, ha ofert una prologada panoràmica de la seua vida i els seus compromisos. Amb la igualtat per damunt de tot, amb el feminisme per descomptat, amb les causes justes d’aquest món, amb la democràcia i la llibertat, amb un humanisme radical d’estirp il·lustrada hereu de la Revolució francesa, empeltat amb el socialisme. Però també ha parlat de moltes altres coses, com ara de l’amistat, dels valors, de l’actitud davant la vida, de la cura dels altres. Un discurs bell i emocionant, en valencià i també en castellà.

Carmen Alborch ens dona moltes lliçons. El compromís, la seguretat que sense el feminisme no hi ha ni llibertat ni igualtat completes, que el feminisme ha de ser també una causa dels homes.

Ens dona la lliçó de l’entusiasme i de la celebració de la vida. I si venen mal dades, doncs, resistirem. Sempre hem resistit. Quan començàrem, quan començà ella a construir la seua personalitat de dona valenta, eren els anys foscos del franquisme. No tenim por! Un crit admirable, que podem compartir, escoltat a Barcelona davant els brutals atemptats de fa uns mesos.

Ara són temps complicats, però aquesta manera de fer i d’encarar-se a la vida és del tot recomanable. Ni a nivell individual ni col·lectiu cal tenir por. Ja n’hem passat massa i durant massa temps.

Carmen Alborch, però, ens dona una altra lliçó, que és aquesta meravellosa manera d’assumir l’edat en actiu, d’acceptar el pas del temps sense abandonar-s’hi, de mantenir l’activitat intel·lectual i l’atractiu personal, en la mesura possible. Una gran lliçó, perquè tard o d’hora tots haurem de passar per això, o ja hi estem de ple. No tot és política o sí, ben mirat, també això –tot allò personal- és polític.

La Universitat de València l’encerta, i molt, amb aquesta distinció. L’ha encertada de seguit amb la concessió de les seues medalles d’or a un conjunt de persones que en tots els camps –de la ciència, l’art, la cultura, l’ensenyament o el civisme- han millorat una societat òrfena d’elits amb un mínim de responsabilitat social. Algun dia se li reconeixerà a la Universitat de València una actitud i una trajectòria que ens han honorat com a poble i com a País, amb una dignitat i una alçada de mires que ha contrastat massa fortament amb les dues dècades ominoses que malauradament ens van tocar viure i que ara, amb penes i treballs, tot just comencem a superar. Sort de la Universitat i sort de persones com Carmen Alborch, que sempre somriu amb un gest còmplice i una mirada intel·ligent. Ens han fet molt millors a tots, col·lectivament.