Vistalegre i les porgues del PP

Ja ha passat Vistalegre II. Dos líders. Dos bàndols. Dues naturaleses. Un espectacle penós d'enfrontament caïnita que hem seguit amb estupefacció. Un procés de clarificació política que ens recorda un temps passat que mai va ser millor. Jo no sóc podemita, ni pablista ni errejonista, però tinc clar que sense Podemos, ara com ara, no es pot construir una alternativa real al bipartidisme neoliberal que patim des de fa quaranta anys. I en aqueix sentit espere que siga certa l'aposta de la seua Assemblea Ciutadana per la unitat de l'esquerra (sí, de l'esquerra política i social), aqueixa aspiració compartida per tants fins a la propagació del virus peronista. Jo no hi renuncie. Units Podem.

En aquest procés s'ha tornat a constatar un fenomen polític que es repeteix en la història, invariable com el cicle de la lluna o el pas de les estacions: cada vegada que hi ha un debat estratègic en les organitzacions d'esquerra (sí, d'esquerra), els mitjans de comunicació prenen quasi unànimement partit per l'ala més moderada i integrable en el sistema. I ho fan utilitzant categories tan fal·laces com la suposada modernitat. Va succeir amb IU en els 90 i succeeix amb Podemos avui. Aleshores allò modern era estar amb Cristina Almeida i a favor de Maastricht (“Europa” ja funcionava com a significant buit un quart de segle segle abans que “pàtria”); ara amb Iñigo Errejón i la transversalitat entesa com a flexibilitat ideològica. I sempre “el nou comunisme” o “la vella esquerra” com a espantalls amb els quals enviscar per al desprestigi públic d'aquells a qui no s'aconsegueix derrotar en processos orgànics.

Per què passa això? Ja sabem que les posicions editorials solen respondre a preferències polítiques generals que representen al seu torn interessos econòmics molt concrets. Però no crec que això ho explique tot. L'amplíssima coincidència d'opinadors progressistes en les tesis anti-Iglesias (com en el seu moment anti-Anguita) crec que es deu també a una aversió compartida a les formes (sempre millorables) i al fons dels qui posen en qüestió la seua mateixa condició. No hi ha res que irrite més aquell que es considera molt radical que el fet algú que realment ho és el faça sentir-se'n menys. Davant això, el recurs més fàcil és apel·lar a conceptes dicotòmics tan maniqueus com el vell i el nou, l'antic i el modern... El secretari general de Podemos que ara ho pateix, va fer el mateix contra IU en el seu moment.

En la part oposada del tauler, el PP ha culminat el seu propi procés intern sense pena ni glòria, al més pur estil Rajoy: cap novetat significativa en el discurs, cap canvi rellevant en la direcció. En realitat, l'actualitat del partit hegemònic de la dreta no passava pel Congrés sinó pels tribunals, ja que el cas Gürtel comença per fi a donar els seus fruits en forma de sentències i confessions: dijous nou empresaris valencians reconeixien haver finançat il·legalment el partit; divendres el TSJ condemnava a diversos anys de presó Correa, El Bigotes i Milagrosa Martínez en la peça de Fitur; ahir dilluns declaraven davant l'Audiència Nacional l'ex ministra Ana Mato i el representant legal del PP, imputat com a partícep a títol lucratiu... Caldrà estar atents perquè s'ha publicat que fins el mateix Ric Costa amenaça amb tirar de la manta (que ho faça! que ho faça!).

Veurem com evolucionen els esdeveniments a un costat i a un altre. En Podemos s'anuncia que la disputa interna s'estendrà als processos autonòmics. En el PP les porgues les fa la Fiscalia Anticorrupció.