Ens governa una subclasse del gènere humà que no estava present el dia que “Déu Nostre Senyor” va repartir la vergonya i la decència. Només així es pot entendre que el dia que ix publicat que la secretària autonòmica de Relacions Institucional de la Generalitat, Esther Pastor, va carregar a les arques públiques centenars d’euros en hotels i compra d’aliments com xocolata, pollastre, fruita i, fins i tot, begudes alcohòliques, aparega immediatament el president Alberto Fabra per dir que s’ha obert una investigació no sobre el comportament de Pastor sinó per “si s’haguera pogut cometre un delicte d’infidelitat en la custòdia de documents i revelació d’informació”. Buscar al bocamoll. Wanted!!
No són demòcrates. Gens ni mica. I no tenen vergonya. Infidelitat en la custòdia de documents? Infidelitat la seva en la gestió de l’administració pública. Quan han començat a aparèixer papers que posen en dubte l’honradesa dels seus actes, no han tingut ni un mínim gest de voler aclarir-ho, tot el contrari. Davant les filtracions, s’han llançat desbocats a l’amenaça i a l’anunci de sancions si descobreixen d’on han eixit els documents. El Partit Popular continua convençut que la gestió dels diners públics (sempre que estiga en les seves mans) han d’estar protegida per la confidencialitat. Sabem on ens ha portat aquesta manera de fer: més de cent càrrecs públics del PP imputats per corrupció... I Fabra no té millor ocurrència que, amb tot el que ha plogut, continuar demanat silenci i complicitat als funcionaris que obrin una mica la cortina a fi que els ciutadans puguem veure el que passa als despatxos de la Generalitat. Indecent.
Qui haja filtrat les compres d’Esther Pastor el que mereix és un premi; el seu gest és un acte de veritable servei públic. L’única recepta digna que podria tindre Fabra contra el filtrador seria obrir les portes de la Generalitat i que totes, totes, les despeses s’explicaren al detall. Com sempre, ara diuen que estaran encantats de donar explicacions de tot davant el jutge. Error!! Si els crida el jutge, que ja és mal senyal, tocarà contestar a allò que els pregunten però abans tenen una responsabilitat molt major. Abans d’ajustar comptes amb la justícia, un representant polític demòcrata el que ha de fer és donar totes les explicacions a la ciutadania. Si no les dona, siga perquè no pot o perquè no vol, no té altre camí que la dimissió. Adéu.
Pot explicar Fabra què feia Esther Pastor en els hotels en qüestió? Pot explicar per què va pagar amb diners públics creïlles, xocolate, iogurts o whisky? Si pot explicar-ho, que ho faça i si no pot explicar-ho, a casa, dimissió immediata. Després, quan declaren davant el jutge es jugaran una multa, la presó o el que siga, això serà l’ajust de la seva responsabilitat penal però abans, molt abans, hi ha la responsabilitat política i aquesta l’haurien d’haver assumit des del minut posterior a l’eixida de la notícia. La relació entre el governant i els governats es basa en un mínim de confiança que no ha de decidir cap jutge.
Una vegada més, es planteja una pregunta recurrent en els últims anys: Com hem arribat a estar en mans de gent tan deshonrada? No tinc una resposta definida. La qüestió mereix una análisi més llarga de la qual em permet aquest article. Tinc la sensació que intentar explicar com pot ser que sabent el que sabem, i veient el que veiem, el Partit Popular encara puga guanyar les pròximes eleccions autonòmiques, també depassa les meves capacitats. Només diré que en tant que ciutadans, per dignitat i per poder mirar als nostres fills als ulls, deuríem reflexionar al respecte. El que ens passa no és un càstic diví, ni un casualitat desafortunada. No, ha de ser més que tot això. Els actuals governants, deshonrats ells i deshonrats els que els rodegen i aplaudeixen, necessiten la complicitat de moltes més persones per seguir en els càrrecs. Alguna cosa estem fem malament, alguna culpa hem de tindre nosaltres. No pot ser que tots siguem simplement les víctimes d’una minoria de delinqüents. Tantes víctimes? Víctimes tan complaents? Masoquistes? Ens hem de mirar nosaltres mateixos, canviar nosaltres per que tot canvie. Caldrà parlar seriosament amb parents, amics o coneguts sobre el que està passant i veure que això és cosa de tots i que, al remat, tots en som els damnificats. Els ciutadans tenim moltíssima culpa i, mentre no l’assumim, correm el risc d’esperar que la solució ens vinga de fora. Podem pensar que no cal que nosaltres fem res, que tot ens serà donat; de nou, error. Hi ha hagut massa venut al poder, massa estomac agraït, massa neutrals. Ens hem equivocat immensament. I no sé si hem aprés la lliçó. Tem que no.
Voleu una pista de fins a quin punt ens costa reaccionar? Doncs mireu el que està passant amb l’oposició política: mentre el govern del PP multiplica els abusos, mentre la democràcia i els drets de les persones es queden en simples formulacions retòriques, des de l’oposició política arriba més soroll de disputes internes que altra cosa. En el pecat de tanta clau interna portaran la penitència de la seva derrota, la llàstima és que la factura, una vegada més, la pagarà la gent del carrer que, de nou, esperarà inútilment i sense implicar-se que “els seus” li facen la faena. L’oposició sembla tranquil·lament instal·lada en l’eterna retòrica del “quina barbaritat” però no pareix disposada a fer cap sacrifici per acabar amb els bàrbars.
Els polítics que ens governen viuen en una realitat diferent de la nostra. Entre ells i nosaltres hi ha el mateix grau d’identificació que entre els protagonistes d’aquella pel·licula “Los otros”: tenim aspectes físics similars però habitem món diferents. Ara cal saber quin món habiten els polítics de l’oposició i si definitivament descobrim que tampoc estan en el nostre o els portem arrossegant o assaltem eixe món... però això no pot seguir així.