La insoportable levedad de Fabra

Després d´escoltar el missatge de Nadal d´Alberto Fabra opine que els valencians seguim sense tindre motius per a l´optimisme. En realitat, no és que abans del mateix albergara grans expectatives, però sentir allò de “no voy a consentir que se trate a la Comunitat Valenciana de forma distinta al resto de España” em va portar a la ment la imatge de Montoro riguent-se novament del comodí valencià.

Eixes paraules, eixe to, en boca d´Alberto Fabra, sonen a la més absoluta buidor. I és que, lamentablement, el President no és més que un epifenomen del desficaci de l´última legislatura i mitja.

Nacionalitat Històrica, aigualida i rebaixada. També des de Presidència. Sense la legitimitat de les urnes, amb algunes de les decisions més polèmiques i controvertides sobrevingudes –el que no li lleva tampoc la seua part de responsabilitat- i cap del nostre autogovern per accident.

I ja ho diu la famosa màxima política: qui a dit entra, a dit ix.

Amb tota la retafila d´imputats invalidada per a les candidatures successòries, emergí per procés de selecció inversa, la figura de Fabra. A priori, generava menys rebuig que altres postulants. Tot des de llavors s´ha desenrotllat en esta dinàmica de mitjanies. Algunes depuracions inicials mostraren unes pretensions respectables. Insuficients, vistes amb la perspectiva del temps. La meteòrica ascensió d´Esther Pastor, d´altra banda, confirma la hipòtesi pessimista. Al remat, Fabra tampoc era eixe regenerador que se´ns havia venut.

Però eixa grisor que marca la concepció del seu mandat acompanya al castellonenc, fins i tot, en el terreny dialèctic. Ni sort ha tingut amb el cognom i les seues associacions, especialment a l´oest d´Ademús. La transcendència de l´episodi del coach –i el seu pagament- tampoc li ha fet cap favor. A més a més, malnoms com moniato, fava o ninot comencen a proliferar exponencialment i criden alhora l´atenció en relació a l´escassa la solemnitat que es conferix a les institucions autonòmiques. Sinècdoque fatal per als valencians, però que tampoc és nova. Recorde´s que a Joan Lerma ja se li adjudicaven similars improperis quant al dèficit reivindicatiu.

En definitiva, la tossuderia dels fets no està consagrant a Fabra, ni de lluny, com el timoner adient en estos temps convulsos. És de veres que, per exemple, a Zaplana, se´l veia vindre amb l´ullal afiliat, i que Fabra, en contraposició, no produirà animadversió per la via maquiavèlica.

Tot i això, eixa indiferència recurrent constituïx, en estos moments de crisi, la carasseta de la resignació. Una resignació que conduïx inexorablement a l´última humiliació: convertir-nos, definitivament, en els palanganers de l´Estat de les Autonomies.