Més de 2.000 metges interns residents (MIR) valencians estan convocats a la vaga des de dimarts passat, un atur indefinit impulsat pel sindicat mèdic CESM-CV i l’Associació MIR Espanya per exigir al Govern valencià unes condicions laborals millors. Entre altres qüestions, denuncien que treballen entre 200 i 230 hores mensuals amb guàrdies “il·legals” de 36 hores o un salari base “injust” de 1.045 euros al mes el primer any de residència, que han de compensar amb guàrdies que cobren a 10,85 euros l’hora (pots llegir el document complet ací).
La residència d’un metge dura entre quatre i cinc anys després de sis anys de carrera, la qual cosa implica més d’una dècada de formació per a acabar la residència “en l’atur, havent d’encadenar contractes temporals i pràcticament sense expectatives d’aconseguir una ocupació fixa i estable fins als 45 anys”, lamenta Jaume Micó, que als 26 anys és MIR de tercer any a l’Hospital Doctor Peset de València.
Micó està fent la residència en medicina interna, encara que inicialment volia especialitzar-se en traumatologia: “Amb sort i si aproves el MIR a la primera, al cap d’un any preparant-te, en tens quatre o cinc de residència, on tries l’especialitat que vols... o pots. Una vegada acabes, molta gent pensa que n’ixes amb un contracte per a tota la vida, i no és així. Estàs en l’atur i has d’encadenar contractes temporals durant anys –cobrint vacants, vacances, agafant contractes temporals– per aconseguir punts i aprovar una oposició en què la meitat dels punts són per temps treballat per poder aconseguir una plaça, cosa que no sol passar fins que no tens més de 40 anys”.
Quant al dia a dia d’un MIR, passa per jornades de 8 a 15 hores diàries, amb guàrdies de 24 hores que, a vegades, s’encadenen amb una altra jornada laboral, “i a més has de preparar sessions clíniques, participar en congressos... Per descomptat, quan et planteges estudiar medicina no és de cap manera com resulta després. No saps l’esforç que requereix, què és després el MIR, la residència... no és el que sembla”. Sobre el fet de fer moltes hores, Micó apunta que no estem davant una faena en què la pressió i la fatiga física i mental afavorisquen el rendiment dels professionals, sobretot quan estan en formació.
Quant a les condicions de treball, encara que assegura que no és el seu cas, sí que coneix companys que estan en hospitals “en què et solten en urgències i et diuen ‘apanya’t’, sense pràcticament supervisió, i quan et trobes amb un pacient complex amb un problema que no té res a veure amb el que has estudiat, es passa malament, a més de suposar un risc, i passa de manera més habitual del que es pensa. Jo, per sort, sí que vaig estar tutoritzat per un adjunt, després et donen llibertat, però sempre supervisat”. Sobre aquest tema, reconeix que, com més càrrega de faena hi ha, òbviament hi ha menys supervisió: “Els MIR som utilitzats com a mà d’obra en serveis com ara urgències, i tu has de fer unes cinc guàrdies al mes per aconseguir un sou decent”.
La crisi de la COVID-19
Pel que fa a la situació generada per la pandèmia, Jaume Micó explica que, quan va aparéixer la COVID-19, “es va paralitzar tot. Es va anul·lar la formació durant quatre mesos, cosa que significa que molts MIR han perdut dues rotacions senceres de la seua especialitat i han de fer una faena per a la qual no estan acostumats, amb molts professionals de diferents especialitats treballant exclusivament amb pacients amb coronavirus”.
Així doncs, comenta que es va produir molt de desordre al principi: “No sabíem com enfrontar-nos a això, amb una organització diferent cada dia i amb més casos cada jornada sense que arribaren instruccions clares de per on havíem de tirar, fet que ens obligava a autoorganitzar-nos, ja que pràcticament tota la direcció del nostre hospital va caure malalta de COVID-19”.
“Al principi no sabíem com tractar els pacients crítics, no hi havia equips, i teníem tal desproveïment que ens vam arribar a vestir amb bosses de fem i havíem de reciclar material, que calia netejar després d’haver-lo utilitzat... en l’època de pic no donàvem l’abast”, apunta Micó, que indica: “No hi estàvem preparats, ni al meu hospital ni a Espanya”. Així mateix, recorda que ells també van utilitzar els corticoides per a tractar els pacients: “Anaven bastant bé i malalts que se’ns escapaven al principi de la pandèmia i després vam poder controlar”.
Sobre la seua experiència personal, ressenya que hi ha hagut vegades en què s’ha trobat sol o fent rotació amb un adjunt d’una altra especialitat, “amb la qual cosa era jo qui havia de prendre les decisions amb els pacients”, fet que suposava una “situació d’estrés, prenent decisions i amb la sensació d’estar sol al volant quan estàs parlant de la vida de persones”.
Finalment es refereix Jaume Micó a la vaga de MIR i reconeix que “es fa dur veure que els teus companys estan treballant mentre tu estàs fent aturs, perquè a tu t’agradaria estar allí, donant un colp de mà”, però considera que cal millorar les condicions laborals dels residents.