La pervivència de determinades dates històriques en forma de celebració té hui un aspecte espectral: el merescut descans enmig d'una setmana laboral que es fa massa llarga i l’absència trista de pont obstaculitzen molts intents de manifestar la nostra relació amb els símbols heretats del passat. Caldria escriure “dels passats”. Alguns intents, en canvi, aconsegueixen el seu objectiu i arriben a manifestar-se pels carrers de la ciutat de València, això sí, en diferent franja horària i amb un to afectiu divers: l’ambient ara festiu del matí per a una pretesa majoria contrasta amb el reivindicatiu de la vesprada per a una suposada minoria. A més, el Te Deum amb el sol ben alt filtrant-se pels vitralls de la Seu xoca amb el El cant dels maulets entre les ombres vespertines d'eixes finques tan valencianes. Estos i aquests pugnen per defendre la “sanc” del Te Deum i la “sang” dels Maulets.
Així, entre cants, ortografies i llums diverses, la celebració de la data de naixement del nostre regne, país o terreta continua rajant com una font d’on brolla una identitat comunitària. I si canviàrem la metàfora? I si el 9 d'octubre no fora com una font sinó com un remolí? Un remolí del qual, de vegades i contra tot pronòstic, eixim.
De vegades. Ettore Scola ens pot ajudar a reflotar el cos cansat de lluitar contra el remolí amb el film Una giornata particolare (1977). Durant tota la pel·lícula reverbera el clamor de fons de la unitat feixista italiana. Una unitat que actualment no es dona a València el 9 d’octubre, escindida entre els cansats de treballar, “estos” de matí i “aquests” de vesprada. Lloem aquesta tripartició perquè ha sigut impensable en èpoques no molt llunyanes, èpoques que podem reviure gràcies al film d’Ettore Scola.
La pel·lícula narra la jornada del 6 de maig de 1938, el dia en què Benito Mussolini va rebre Adolf Hitler a Roma en olor de multituds. Mentre el fascio desplega per tota Roma l'adorn uniformitzador del vincle grupal, dos individus sintonitzen els seus diferents desitjos en una jornada particular. Les partícules de l'amor els entrellacen a pesar que les seues ments pronosticaren el contrari. Ella és una casada lliurada a un feixista i dedicada a conrear les virtuts de la mestressa de casa abnegada; ell, un locutor de ràdio homosexual repudiat per la seua falta de virilitat oficial. El verb “ser” es conjuga ràpidament i ens permet resumir el que són: ella és una casada i ell és un homosexual. Així funciona el cervell humà: fent pronòstics, prediccions i resums. Resums de resums de resums…
Mentre el fascio desplega l'arsenal del sentiment nacional (soc italià!), la parella Loren-Mastroianni investiga el que no es pot resumir (les fases múltiples d’estimar). Mentre l'olor de la multitud eleva la moral del poble feixista orgullós de ser el que és, els nassos de Loren i Mastroianni respiren les partícules del desig que uneix en secret i que esquiva el resum del ser. Mentre el sistema nerviós simpàtic posa en alerta els feixistes davant la possibilitat d'una nova guerra mundial, Loren i Mastroianni assagen els moviments de peus de la calma dansaire. La dansa sacralitza l'espai i la calma parasimpàtica els vincula fins al somriure definitiu de la Loren després d'una abraçada inesperada de terrassa. La unió privada dels protagonistes revela que la seua intensitat dura limitadament, com la hierofania meravellosa d'arreplegar una bugada; una bugada que deixa de ser quotidiana al costat de l'estimat i que esdevé la manifestació del sagrat en una terrassa de Roma. La coreografia de la unió privada més enllà de ser algú o alguna, més enllà del reconeixement públic.
La coreografia, tanmateix, dura un temps limitat: limitació proporcional a la intensitat que caduca. El temps sagrat expira i en la seua caducitat els arrossega per un instant més enllà del ser. Més enllà de l'alerta. Però l'instant de la unió parasimpàtica s'esvaeix: quan finalitza la processó profana en honor a Hitler, els feixistes tornen a la llar i la mestressa de casa ha de tornar precipitadament a sa casa. El gran poder d'aquest desig havia persistit davant la constant presència del clam del populatxo i de la veu feixista del locutor oficial. El gran poder d'aquest desig havia esquivat l'estricta vigilància d'una portera bigotuda i d'un deure que els obligava a ser en públic mestressa de casa a ella i heterosexual a ell. Per un dia, el desig d'unió havia evitat el deure ser oficial.
Durant el dia, l'alerta s'havia convertit en ball i abraçada, en somriure i calma: la identitat pública s'hi havia esvaït. Però la unió fulgurant i diürna dels dos individus caduca quan els feixistes tornen a casa i imposen el discurs oficial. Ni tan sols en la llar estan fora de perill. L'alerta els fa ser. El no-ser –no ser italià, heterosexual o mestressa de casa– està destinat a desaparéixer. L’amor desapareix sense l’incansable discurs oficial, sense la forma de la repetició, sense l’alé de la consagració pública: una consagració que dialècticament el profana.
El no-ser no és. L'amor no és.