Metges sense Fronteres (MSF) ha informat que el passat dia 11 de maig un nombre desconegut d'atacants van assaltar la clínica de maternitat d'aquesta organització humanitària a l'hospital Dashte Barchi, a Kabul (Afganistan). Va ser un atac inesperat i per sorpresa; hi va haver explosions i trets durant hores contra el personal sanitari, les dones embarassades que es trobaven a la clínica, les mares i els nadons ingressats a la maternitat. El brutal atac va ser un acte sense sentit de violència covard que va costar la vida a pacients, nens i sanitaris. Mirat des de la nostra perspectiva, aquests actes semblen accidents de guerra. Però és oportú recordar que vénen repetint-des de fa anys. El 2015 va ser atacat un hospital de MSF a Kunduz i al gener de 2016 destruït per les bombes el de Shiara, al Iemen, a més d'altres instal·lacions sanitàries en altres llocs d'aquest mateix país, en Razhe, Haydan, i A l'Houban. Un mes més tard va ser bombardejat un hospital de MSF a Idlib, Syria, i destruïdes altres instal·lacions hospitalàries a Alep, Homs i Damasc.
Un antic precepte internacional salvaguardava l’ajuda humanitaria en llocs de conflcte i l'atenció als ferits i malalts en períodes de guerra. Sembla que ens estem acostumant a aquesta forma abominable de violència i la vulneració impune dels drets humans i de el dret a la vida. Es tracta d'aberracions ocasionals o d'una estratègia de guerra dirigida a obstaculitzar l'assistència a l'enemic i expulsar els qui en nom del dret a la vida es comprometen a atendre els malalts i damnificats per la guerra, la repressió i la pobresa? Sens dubte, la mirada i el testimoni del cooperant incomoda. I aquest tipus de successos expulsen organitzacions com MSF dels llocs de conflicte, en no poder assumir el risc que representen.
Fins ara, tot i la incertesa i el risc, l'equip mèdic de MSF segueix atenent els nadons en la maternitat de l'hospital Dashte Barchi de Kabul, precisament després de l'atac per cuidar els ferits i brindar atenció psicològica al personal afectat. S'han hagut de suspendre, però, les activitats mèdiques habituals, els pacients s'han evacuat a hospitals propers i el personal a llocs més segurs.
La nostra degradació moral arriba a tal punt que, des de fa uns quants anys, els que curen i assisteixen als nostres enemics, s'han convertit en els nostres enemics i tot això succeeix entre el silenci culpable de la comunitat internacional i el desinterés dels mitjans de comunicació. És lamentable pensar que potser les nostres obsessions ens están portant a una forma degradada d’autisme col·lectiu.