Des del aïllament tractem de comprendre el significat i l'abast d'aquesta pandèmia. No només per la seua dimensió global o la rapidesa del contagi, sinó també perquè les institucions més sòlides i els valors que mai havíem qüestionat han trontollat, han caigut rendits en pocs dies davant el poder exterminador de virus. La nostra realitat i la nostra vida anterior s'ha contagiat i es troba malalta.
Un univers que crèiem arcaic - el de les epidèmies devastadores del passat-, s'ha introduït sobtadament en el nostre poderós món tan higiènic, esterilitzat i tecnològic, i ho ha infectat tot. Ni tan sols els temps de guerra o de grans catàstrofes com les riuades han estat tan devastadors. Durant la guerra els cafès, els cinemes, les biblioteques, els teatres, els concerts, les reunions d'amics, i les xerrades familiars s'obren buit, mal que bé, entre les bombes, la fam, el refugi, l'enemic o la mort. Avui, les cosmopolites ciutats de la nostra estimada Europa s'han transformat en deserts fantasmals. La vida humana s'amaga: per sobreviure, cal viure en la clandestinitat. Espanta recordar el que va escriure el metge d'Albert Camus aclaparat per la sobtada pesta: “els canvis, han estat tan extraordinaris i s'han produït tan ràpid que no és fàcil pensar que són normals i duradors.”
Tot d'una, la vida se suspèn i el més profund de la nostra civilització entra a la presó, des de la llibertat de moviment fins a les carícies. Han desaparegut del nostre univers personal els trens i les estacions, els estadis i els parcs, els centres docents i les biblioteques, les passejades al costat de la mar. Els poderosos, els emblemes intocables, els ídols, els artistes, els aristòcrates, els prínceps, els primers ministres, sucumbeixen davant el virus com déus amb peus de fang. Fins i tot la llibertat, el valor suprem de la modernitat, ha estat posada en quarantena com en les epidèmies de pesta medievals, en els asils psiquiàtrics o els llatzerets. Vivim dies de manicomi. Ara el tirà que teixeix la seva xarxa de dominació no és el dictador o el tirà: és la por el que ens posa la camisa de força. El nostre món s'ha tornat fred, distant, inhumà, obsessiu-compulsiu, inquietant, desconfiat, insegur. La gent ja no es mira; la gent sospita de la gent. Els gestos que ahir eren reconfortants i expressaven afecte i solidaritat, com donar la mà, besar, abraçar o somriure, avui generen rebuig i desconfiança.
Com per art de màgia, l'estat d'alarma ens ha transformat, traslladant-nos a una realitat inesperada. Hem hagut d'inventar noves idees per donar sentit a aquesta nova realitat. Ara l'essencial és protegir-se, i així apareixen experts en gels alcohòlics i rentat de mans, i en tot tipus de proteccions, filtres i màscares. També hem après a diferenciar entre “fase de contenció” i “fase de mitigació” i esperem el pic de la corba i busquem malalt 0. Acceptem amb normalitat el gran germà, el panòptic que ens rastreja el mòbil per vigilar si infectem. En pocs dies hem après i interioritzat noves normes de submissió i rituals de distanciament social. En pocs dies, hem construït una nova realitat i ens hem submergit en ella, amb nous objectes, nous conceptes, noves pràctiques i nous valors. Dels malsons es desperta.
Les polítiques neolioberales, després de la coartada de l'austeritat, van abonar el terreny per a la crisi, ja des dels anys 1980. Llavors van sembrar el virus per transformar al ciutadà malalt amb dret a la salut en consumidor de productes sanitaris. D'aquesta manera la salut es va tornar assumpte de consum, mercaderia i negoci. Un parell de déacadas més tard, la llarga crisi iniciada el 2008 va deteriorar encara més els sistemes públics de salut i protecció social, retallant infraestructures, dotacions, manteniment d'instal·lacions, plantilles. Externalitzar per privatitzar ha estat la consigna neoliberal en detriment de l'Estat i els serveis públics.
Ja fa mig segle Michel Foucault va analitzar amb mirada crítica la dominació de el cos a través del que anomenava biopoder. Aquest biopoder i les biopolítiques van posar a la salut en el centre de la governança. El contracte implícit entre els estats moderns i els seus ciutadans es basa en el compromís dels primers a garantir la salut i la protecció als segons. Però el neoliberalisme ha trencat el compromís social de l'Estat amb la ciutadania. El resultat ha estat la pèrdua de recursos de la sanitat pública i el deteriorament de la salut pública. Només la intervenció de l'Estat i d'organismes tècnics supranacionals qualificats com l'OMS poden gestionar una crisi de la magnitud de l'actual. Mentrestant, es continua concebent la defensa de la nació en termes bèl·lics i militars. Un anacronisme inacceptable. El 2020 les polítiques de defensa no haurien d'estar en la indústria militar, sinó en la protecció de la salut i les catàstrofes. No sé si això seria suficient per a garantir la protecció social i el benestar, però sí que sé que no hi ha succedani que valga, ni les donacions de magnats per fabricar vacunes, ni les col·lectes recaptatòries dels famosos, ni les donacions de respiradors, ni la voluntariosa acció humanitària de les ONG.