Un 20 de juliol de l'any 2012 publicava un servidor en el diari El País una columna titulada “Sincera Andrea”. Un al·legat en favor de les virtuts polítiques de la descendent de Carlos Fabra que gaudia, amb el legítim dret que només té una filla, de l'escó que el seu papà no podia ocupar a Madrid pels presumptes motius que, excepte el visionari Rajoy a qui Fabra sempre li va semblar un ciutadà exemplar, tot el planeta semblava conèixer.
Vaig reivindicar llavors l'històric gest de la meua Andreíta, que en una demostració de sinceritat poc comuna entre els membres d'aquell hemicicle, va expressar sense filtre ni embuts la seua sincera opinió respecte de les polítiques públiques dedicades a atendre els aturats i aturades d'aquest país i quin hauria de ser el seu únic objectiu: “que es foten”. Això va dir, la meua sincera Andrea.
Ha hagut de passar un lustre, perquè aquell llegat d'honestedat brutal que amb tant de coratge va construir Andreíta trobara acomodament en la veu robusta d'una altra diputada de la seua mateixa terra i circumscripció: “Ningú de Conca m'ha d'imposar quina llengua he de parlar”. Ací venia una altra vegada. De nou podia sentir l'esperit refrescant, escruixidor i sincer de la meua enyorada Andrea. Amb aquestes paraules, la diputada popular Beatriz Gascó, no sols posava en el seu lloc, que sembla que és Conca, la diputada de Podem Sandra Mínguez. Amb aquestes paraules, la diputada Gascó posava en la seua boca el que la immensa majoria dels seus companys de bancada sempre han sabut i mai no s'han atrevit a denunciar: Que ens governen i legislen una tropa d'esquerrans ressentits per la seua trista sort; pollosos sense nissaga coneguda ni fortuna que justifique la seua posició i rang. I això no és el més greu. El pitjor és que molts d'ells no són més que immigrants esparracats o fills i filles de dones sense pàtria, que no contents amb plantar-se en la nostra terra per a robar-nos riqueses i treballs, ara fins i tot gosen legislar sobre els nostres costums i drets. Em mose malalt només de pensar-ho.
Així que, animat per la denúncia valencta de la desacomplexada diputada, avui m'he posat el meu vestit blanc d'investigar i he dirigit els meus passos cap a les Corts Valencianes per a, en la mesura d'allò possible, contribuir a desemmascarar aquesta trama d'estrangers que emboçats en el cuir dels seus escons conspiren per a destruir-nos en obligar-nos a parlar en valencià.
Tres hores d'interrogatoris, perquisicions feixugues i un parell de suborns més tard he pogut concloure que la situació és molt pitjor del que la diputada popular suposa. No solament hi ha la tal Mínguez. Segons sembla la trama ve des de lluny. Pel que sembla, aquesta organització, sens dubte criminal, ja va aconseguir colar-li al mateix Partit Popular un president murcià nascut a Cartagena al quual el va succeir, per designació clar, un segon nascut a Motilla del Palancar. Quina vergonya! Encara sort que el PP valencià va redreçar el rumb, supose que algú descobriria el pastís, i els dos següents presidents, per sort, ja van ser un Camps i un Fabra que són dos cognoms de famílies valencianes de tota la vida, la qual cosa sens dubte és una garantia de decència i dignitat.
Si donem per bo el criteri de la diputada Gascó quan sembla afirmar que un és d'on naix i no d'on viu, l'escàndol és d'una envergadura majúscula. I és que, pelque he pogut esbrinar en només unes hores, entre els 99 diputats de les Corts Valencianes s'amaguen, a més de la pèrfida manxega Mínguez, una altra compatriota seua de la seua mateixa secta, dos andalusos, dos catalans, un càntabre, un canari, dos argentins, una marroquina, una alemanya (que amb tant dominanta com és aposte el que vulguen que és la tal Oltra) i un ciutadà suís. Aquest últim és el que més em preocupa perquè… què dolent ha de ser el que ha fet aquest home per a haver de fugir d'un lloc tan bonic com Zuric i amagar-se entre nosaltres.
A la diputada Gascó, en lloc de criticar-la i acusar-la d'allò que, lluny d'amagar, exhibeix amb orgull, haurien de protegir-la, enaltir la seua honradesa, la seua sinceritat i el seu coratge. Gràcies a diputades com Andrea Fabra i Beatriz Gascó encara ens queda un bri d'esperança a aquells que creuen que no hi ha aturat suficientment fotut ni migrant digne d'emparentar amb la nostra prole.
Ahir va ser un dia gran per a la memòria d'Andrea. Els qui van creure que apartant-la de la primera fila acabarien amb el seu esperit s'han equivocat, perquè en el verb vigorós i racial de Beatriz es reconeix amb nitidesa la ideologia autèntica, com l'enyorada Falange, d'aquella llavor que un dia va plantar Andrea. Beneïdes sigueu.