Vostès no ho saben però els processos orgànics del PSOE, incloses les seues primàries, són un jardí abonat on floreix vigorosa la flor voluptuosa de la paradoxa i l'arbust frondós de la incoherència.
N'hi ha prou que un gestor o gestora anuncie l'inici de la contesa perquè esgarren les seues camises emmidonades de coll blanc i clamen al cel exigint joc net els mateixos que fa pocs anys van inundar els nostres correus electrònics amb alguna de les pàgines més tristes de la història de la guerra bruta del PSPV. Ja saben… el que convinga per tal d'assegurar-se un altre quinquenni d'aqueix pa que mai no serien capaços de pastar amb les seues pròpies mans.
Acosten-se, amics i amigues, perquè veuran les joventuts revolucionàries que ahir van trencar les seues lleugeres guitarres de la llibertat reivindicant el temps del canvi i la dignitat abraçar amb cura el pesat violoncel de la responsabilitat institucional, per a interpretar des dels seus escons la sonata de l'estabilitat i la continuïtat del poder que avui els té tan ben establits. Sentiran laments per la mobilització d'altres en boca dels qui mai no s'han sentit responsables de la desmobilització pròpia. I veuran als mateixos que a València reparteixen besades botàniques a esquerra i més esquerra encara posar en perill la integritat de les seues cervicals de tant d'assentir en primera fila quan a Madrid, Santurce o Bilbao toque escoltar que els mateixos, exactament els mateixos, a qui ací has jurat amor etern són el càncer que corroeix la sagrada calavera del socialisme patri.
No deixen de mirar, que veuran vostès obrar meravelles a homes i dones dels quals mai no ho haurien esperat. Veuran als qui van omplir les hemeroteques de les mitges mentides que queden quan ni tan sols digereixes les mitges veritats descobrir amb entusiasme que, sense saber-ho, sempre van ser socialdemòcrates. Participaran, no ho dubten, en les primàries d'un partit al qual mai van votar i del qual mai no van escriure si no va ser per a executar l'argumentari d'aqueixa dreta a la qual avui juren no haver vist en la seua vida.
No s'allunyen, senyores i senyors, que quan tot acabe entendran que això no ha fet més que començar. Ningú es farà responsable de la modificació de la Constitució Espanyola d'una manera i amb un propòsit tan indigne com a indefensable. Només veurà el buit que va deixar allò que el PSOE va tenir i ja no té perquè va haver de morir, els ho assegure, per a poder col·laborar activament en l'elecció del millor amic de Blasco, Carlos Fabra, Rus i Bárcenas com a president del govern de la nació més antiga d'Europa… i més enllà.
Passen i contemplen el miracle del candidat que va desafiar la mort: assassinat després d'haver-se suïcidat i després ressuscitat, qui sap si per a tornar a morir. Admiren amb els seus propis ulls la paradoxa de l'home que es va presentar a perdre per a assegurar-se així que, de cap manera, perdria. I contemplen astorats l'acròbata del poliedre; la del “no” i també del “si” i de l'“a més a més” i del “potser”; el primer Angelus de la socialdemocràcia europea, doncs va ser l'àngel del Senyor qui va anunciar Susana; la que avui està en allò que ahir no estava i la que tot ho “pot” encara que no “podem” perquè allí no veu el que ací no mira.
Passen, passen i miren. Entren, senyores i senyors, xiquets i xiquetes. No es perden aquest circ vertiginós de tres pistes perquè potser, aquesta sí, és l'última funció de la centenària companyia.