Aquests són dies on comencen a eixir, entre dubtes i incertesa, algunes idees al voltant de què és el que caldrà fer el dia D+1. Allò que res tornarà a ser igual ja comença a esdevenir un mantra en el qual molts (i m’incloc) ens refugiem, conscients de l‘enorme dificultat que té sempre esbrinar el futur en qualsevol dels múltiples vessants. Tanmateix, amb els intents de “repensar” el futur per a trobar una eixida en positiu a la crisi econòmica i social que ja ha pres cos i que previsiblement es farà l’ama de tot en la tardor, tampoc hi ha dia en què no aparega una expressió tan desitjable com, segons es mire, perillosa: tornar a la normalitat.
Una frase davant la qual cal prendre distància i preguntar-se de quina “normalitat” parlem. Perquè aquesta “tornada” pot ser un parany. Tant de bo si tindre un país lliure de contaminació (que es correspon amb una societat i una economia “hivernada”) fóra compatible amb un nivell d’activitat econòmica que ens lliure de tindre un exèrcit de reserva d’aturats insuportable. Caldrà cercar vies i models perquè no podem canviar qualitat mediambiental per atur com no podem canviar llibertat i intimitat per seguretat.
No, no em referesc a aquest repte (difícil però necessari) sinó a unes altres dimensions d’aquesta “normalitat” a la qual se suposa que “tots” volem tornar i en què els nostres benvolguts bancs i empreses de serveis ens aguaiten amb els braços oberts. Com que de propostes ja hi haurà temps de parlar i d'equivocar-se, tal vegada tinga alguna utilitat fer una petita llista de “normalitats” de les quals més ens val fugir. En format telegràfic, heus ací alguns elements poc o gens desitjables d’aquesta “normalitat”:
-Començant per l’ escala global, tot i la gravetat de la crisi, no hauríem de donar per bo que més de la meitat de la humanitat està sotmesa a unes condicions de vida que, a més de fer-la molt més vulnerable a l’epidèmia, previsiblement empitjoraran per la regressió econòmica global. Una pobresa i una misèria immisericordes (sense queviures, sense habitatge , sense aigua...) que és allò habitual en molts països d’Àsia, Àfrica i Amèrica i a la qual cal afegir les víctimes de les guerres “regionals” (Siria, la franja de Gaza, Líbia i un llarg etc.) i els milers o milions de refugiats (per guerra o per fam) pels quals paguem, entre altres a Turquia, perquè “els retinguen”. Les xifres, doloroses, de la pandèmia empal·lideixen al costat d’aquestes bondats tan conegudes com propenses a l’oblit d’un planeta radicalment injust. Si normalitat vol dir continuar acceptant aquest estat de coses, no hauríem de desitjar tant tornar- hi.
-Baixant una mica d’escala, la vulnerabilitat també afecta països desenvolupats i semi-desenvolupats. La fragilitat del sistema sanitari dels USA (la salut és cosa del qui se la puga pagar) i l’existència de taxes de pobresa importants en les minories ètniques solen posar-se com a exemple, però en el segon “graó” del “desenvolupament” (Rússia, el Caucas, els Balcans, Romania, Bulgaria, Hongria, Eslovàquia, l’Europa mediterrània...) els percentatges de població marginal i/o en el límit de subsistència és tan elevada com el previsible increment del ja constatat estat del malestar. Un estat del malestar que fins i tot colpeja els països adjectivats com a rics. Tornar a la normalitat vol dir acceptar que, en el millor dels casos, la “reconstrucció” permetrà tornar a l’estat de pobresa i marginalitat del dia d’abans. Magnífic!!!
-Parlant de “reconstrucció” i d'Europa, descontextualitzar termes com el Pla Marshall (ja parlarem dels Pactes de la Moncloa) potser no ajude massa. És més senzill acceptar que la dinàmica històrica sempre és desigual en el temps i l’espai. L’Europa dels 28 (27 desprès del Brexit) està farcida de països que se solen anomenar “second comers”, un eufemisme que malgrat fer referència a situacions força dispars, vol posar de relleu l’existència de països amb estructures productives més febles on predominen sectors intensius en ma d’obra i baixa productivitat i amb governs amb forta “propensió” a despeses públiques només justificables en l’anomenat capitalisme d’amics.
-Aquesta dinàmica històrica explica (que no justifica) una profunda divisió entre l’Europa avançada del centre-nord i la menys desenvolupada del sud- est (els famosos PIG’s però també els adherits a la UE en 2004 en una maniobra política de l’OTAN). Una UE en què no tots estan en l’Eurogrup i que ja ha patit el Brexit britànic i el creixement dels euroescèptics aHongria, Polònia i altres second comers. Una UE que ja va demostrar en la crisi de 2008 la seua insolidaritat sota el lideratge del Bundesbank. Una UE que, de moment, obri l’aixeta del dèficit permès i sembla que no imposarà, com el 2008, el “bon camí” de la consolidació fiscal (control del dèficit) però que no vol sentir parlar de mutualitzar el deute comú. Una iniciativa vital per a la demanada “reconstrucció” a què obligarà, de segur, la depressió global que s’anuncia. Que la UE 27 tinga futur dependrà en bona mida de la resposta i la normalitat, tampoc pot ser tornar a la situació convulsa i confusa de la pre-epidèmia.
-Simplificant força, ara pertoca parlar del que passa més a prop. La situació no és precisament encoratjadora. No sols continuem en una fase d’estagnació de l’epidèmia sinó que les perspectives socials i econòmiques són prou esfereïdores. La tendència en l’ocupació el 2019 fou negativa i es multiplicaren els ERE. Amb la pandèmia, a finals de març el nombre d’expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO), instrumentats per a evitar a curt terme la catàstrofe, ja fregaven els 300.000 amb 1’6 milions de treballadors afectats. Si es té en compte que moltes activitats van tancar sense poder acollir-se als ERTO’, que son legió els treballadors temporals i precaris acomiadats i que quan acabe el període excepcional hi haurà una segona onada de destrucció de l’ocupació (les empreses “ajustaran” plantilles quan es recupere la “normalitat), el panorama per a cap d’any no és precisament tranquil·litzador.
-En aquest context, tornar a la normalitat no hauria de traduir-se en una reedició dels Pactes de la Moncloa com a instrument per a contenir la crisi i mamprendre la una i mil vegades anunciada reconstrucció. No és l’instrument per algunes raons bàsiques. La primera perquè des del 1977 fins al 2020 ha plogut molt. Ni el panorama polític ni les causes de la crisi tenen massa a veure. En 1977 començava la transició (que no ruptura) i es coïa una Constitució a mida dels guanyadors del 1939 (Pérez Royo dixit). Una Constitució que, malgrat no convèncer els colpistes del 1981, va engiponar un Estat de les Autonomies al qual, a mig termini, se li trencarien les costures per mantenir la imposició monàrquica i evitar la necessària evolució cap a un estat federal com calia. En segon lloc, a hores d’ara no es pot convocar un “gran consens” perquè la dreta política i econòmica no està per la fena i perquè els governs autonòmics (amb més d’un president que no hi creu) són agents nous. Tornar a la normalitat no té res a veure amb ressuscitar un pacte obsolet. Calen unes altres aliances, malgrat el desig indissimulat d’alguns gurús (Felipe González, Rosa Díez o Aznar com a mostra) i d’una bona part de la patronal de provocar un govern de concentració i jugular qualsevol aventura.
-A més d’un altra aliança, tornar a la normalitat exigeix posar límit als poders fàctics de l’IBEX-25, reequilibrar competències i recursos en el sector públic, refer l’omnipotència dels organismes autònoms de Foment (Adif, Renfe, AENA , Ports de l’Estat, Costes...), deixar que es faça un referèndum sobre la monarquia i impulsar sense eufemismes la reforma de la Constitució. Tot això en paral·lel amb una revisió dels pilars de creixement econòmic i el desenvolupament de nous sectors. Una utopia prou millor que el retorn a la normalitat.
-S’ ha parlat molt del fet que la crisi ha posat en evidència la importància del sector públic. Com a mínim hi ha un sector on això és una exigència inajornable: el de la sanitat, incloent-hi les residències de majors. La salut no pot ser mai un negoci. La crisi ha deixat al descobert totes les vergonyes i ha obligat a intervenir al sector públic. Més sector públic no vol dir, però, més estat, més vigilància, més control, menys llibertat, menys autonomia. L’emergència no justifica un lèxic belicós i una posada en escena d’un comandament únic envolat de medalles i uniformes. Però, sobretot, aquestes “limitacions” han de ser estrictament temporals i no formar part de la normalitat.
-La crisi també ens ha deixat algunes evidències que pertanyen al món del cinisme o de les ironies de la història. Hi ha per donar i vendre però, per no parlar dels excessos patriòtics d'allò de “el mejor país del mundo”, em quede sols amb algunes. La primera, el “lapsus” de presentar una família nombrosa amb onze fills(!!!!), com a exemple de resiliència al virus. La segona, la manca de ma d’obra estrangera per a collir la fruita, cosa que no sé si explicaran els de Vox als seus votants de Múrcia, Andalusia i Extremadura. La tercera és la magnífica denúncia feta per J. A. Ybarra sobre les cosidores de calçat d’Elx reconvertides de dones submergides en la sabata a productores de mascaretes. La quarta i última és l’amarga ironia d’escoltar que la CEOE no ha assistit a la reunió convocada amb els agents socials en protesta per la deslleialtat del govern que no l'havia “informat” prèviament del projecte d’establir una renda mínima provisional i transitòria, un derivat d’urgència de la renda bàsica que ja fa anys està damunt la taula. Després de la gran evasió fiscal de les grans empreses coneguda per toos, de l’amnistia fiscal de Montoro, de les SICAV, de les portes giratòries, dels negocis de la Llotja del Bernabeu, dels rescats bancaris, de l’affaire de les autopistes radials de Madrid i de tanta demostrada solidaritat, esquinçar-se la vestimenta és un exercici de cinisme difícil d’igualar. Viure per a veure.
-I, last but not least, tornar a la normalitat a casa nostra, al País Valencià, no hauria de suposar que tot canvie perquè tot continue igual. Cal molta més ambició perquè hem de mobilitzar actius. Posem-nos a la faena i deixem de parlar d'un hipotètic nou model productiu quan fins a l’inici de la crisi epidèmica es confiava que el turisme i la construcció “impulsaren” una economia de baixos salaris, baixa productivitat i elevada temporalitat i precarietat. Hi ha uns altres sectors, unes altres potencialitats, però cal credibilitat i il·lusió per fer país i per a no ser una societat subalterna i una regió amb forta personalitat que no ha superat el Rubicó de l’Exposició Regional. Salut.