A principis de setembre d’ enguany, en un dels seus magnífics articles de premsa, Juan Jose Millás deia que “se huele la tormenta política, la tempestad económica, la borrasca social”. Premonició, es diu la figura. Quarenta dies després, mentre que tothom anuncia una “desacceleració econòmica” (bonic eufemisme) i quan encara patim els efectes de l’increment de desigualtats generat per la darrera crisi (i amenacen d'agreujar- se), la tempesta política ja ha esclatat.
Una dura, absurda i injustificada sentència als líders del 'procés', amb flaire de venjança i/o de deixar clar que el Leviatan de l’ Estat, al servei d’una Espanya imposada, té la força, que no la raó. Com ha dit amb precisió Ignacio Escolar, la mateixa sentència esta farcida de contradiccions. “Ni golpe de Estado ni secesión ni violencia organizada ni rebelión”. De nou, la vergonya, o la manca de. Un judici estrictament polític que deixa malparada la justícia i també la intolerància de l’espanyolisme rampant, suposadament inexistent, incapaç d’admetre la discrepància quan aquesta afecta la sagrada unitat de l’Espanya fictícia.
Paradoxalment, no sols la dreta voldria aplicar decisions “dràstiques” al “problema catalán”, a les quals ja ens tenen històricament acostumats. També una part significativa de l’espectre genèric de l’esquerra pot rebutjar (amb raó) el franquisme nostàlgic o la defensa pornogràfica que fa la dreta d’interessos econòmics inconfessables però, al mateix temps, o són més papistes que el papa a l’hora de mostrar “fermesa” o es posen descaradament de perfil amb tèbies apel·lacions al diàleg. Són sabedors dels trucs de la Constitució de 1978, denunciats fins la sacietat, entre altres, per Javier Pérez Royo, però no denuncien l’immobilisme interessat de la dreta que bloqueja qualsevol eixida.
Al País Valencià, fins i tot en aquest clima, continuem donant proves de la nostra permanent somnolència digestiva que tant criticava Joan Fuster. Pel que fa als nostres veïns del nord, ja fa molts anys que la Sènia és una frontera mental. Ho han aconseguit: no hi ha “trànsit” en cap de les dues direccions. El PSPV-PSOE actua de sucursal i Compromís vol romandre en aigües tranquil·les i no complicar-se la vida. Això (allò de Catalunya) no és cosa nostra, pensen, tot i que l’aïllament sols ens du al regionalisme ben entès de l’Exposició del 1909. Clar que tenim greus problemes de tota mena, des de les preses de pèl del finançament o el corredor mediterrani fins a un nonat nou model econòmic que no ens faça dependre del binomi letal construcció / turisme o un territori desballestat, espremut i mal gestionat. I de problemes socials, com no ens cansa de repetir la vicepresidenta, anem també ben servits.
Però els problemes es resolen amb decisió i capacitat reivindicativa i aquesta no pot deslligar-se de la consciència de voler ser, inseparable de l’ús de la llengua i de la pedagogia “nacional”, ambdós desapareguts en combat (o quasi). “Mas porque eres tibio, y no frío ni caliente, te vomitaré de mi boca”, diu l’ Apocalipsi. No és un text que m’agrade ni que utilitze, però ve al cas. Ens cal urgentment una dosi de radicalitat (que siga certa la proclama que la paciència te un límit) i els que han estat votats tenen l’obligació de plantejar amb honradesa quin futur podem albirar amb realisme però sense claudicacions. No crec que tinga cap sentit una dosi de suposat “realisme”( ja sabem que la realitat es complexa) que ens condemna a la irrellevància. Ni tampoc proposar “terceres vies” contraposant de forma maniquea fusterianisme i antifusterianisme. Gustau Muñoz ho ha explicat amb gran nitidesa en un article recent: “El ”fusterianisme“ -per entendre’ns, i acceptant per una vegada una expressió que simplifica excessivament un conjunt d’idees molt més ric que tot això- era i és favorable a la democràcia, la llibertat, l’autogovern, la concepció nacional del poble valencià, la visió racional en temes de llengua i cultura, l’obertura a plantejar sense restriccions les relacions amb Catalunya i la Illes”.
No, jo dic no, nosaltres no som (o no voldrien ser ) d’un país que va camí de perdre els seus orígens i la seua identitat (que no equival a l’enyorança festiva ni de cap altra mena). Venim d’un silenci antic i molt llarg i paga la pena maldar de valent per trencar-lo. Salut.