La fira que no para: la força del llibre

Una de les constatacions dels darrers anys és que les editorials menudes valencianes es consoliden o, si més no, es mantenen i ofereixen productes d’interés. Un altre fet remarcable és que alguns premis importants han estat guanyats per autors d’altres latituds del territori lingüístic. Aquest fet no és cap novetat, però el que segurament no era habitual és la quantitat i el valor dels autors guardonats. Així, per posar-ne només una mostra, els premis de Gandia recaigueren en la poetessa Dolors Miquel i en el narrador Ponç Puigdevall, i el premi d’Alzira d’assaig en Jaume Subirana i el de novel·la en Lluís-Anton Baulenas. Un bon senyal de fluïdesa per a les relacions literàries, no sempre fàcils, entre els distints territoris de la llengua catalana. L’aposta per les traduccions no minva i continua la tria de noms de pes –Leïla Slimani, Pierre Lemaitre, Giuseppe Catozzela, Axel Honneth i Louise Glück– i, fins tot, la Companyia Hongaresa de Vapors ha iniciat el projecte de traduir les novel·les i els contes de temàtica valenciana de Blasco Ibáñez, seguint una mica la idea de Miquel Duran de València. L’assaig, que sempre ha estat el germà pobre, darrerament viu un moment bastant positiu. Un fet imprescindible per a una cultura, ja que és un dels trampolins d’aportació d’idees que la poden ajudar a créixer.

Les acaballes del 2016

Abans de centrar-nos en les novetats més recents, seria raonable parar esment en alguns noms i títols del darrer trimestre del 2016 que, en un paper anterior, “Setge literari a la tardor”, desconeixia o en doní una visió desdibuixada.

Per sempre (Lletra Impresa). Santiago Díaz i Cano és un narrador poc conegut, autor de Memòries d’un porc, un còctel explosiu on destaca l’erotisme i l’humor a cor obert. Hereu dels narradors distants de l’estil de Pere Calders, però multiplicat a l’enèsima potència, sense que això faça que els personatges perden la seua humanitat. Les coses més inversemblants hi figuren tractades amb naturalitat flagrant. El nou llibre, un crim, és la guspira que posa en marxa una història d’humor negre i boig que repassa la història familiar dels protagonistes. Un dels esperons n’és l’estructura, concebuda com un joc, ja que, per completar la lectura de la història, l’autor remet a referents creuats que se situen als apèndix. Comptat i debatut, una proposta ben diferent en el panorama literari valencià.

El clàssic del sud (Editorial Columna). Ara la sorpresa ve del sud del sud. És el debut literari, ben interessant, de l’oriolà Rodrigo Mira. El protagonista ha perdut els amics en un accident, marxa de casa i es refugia al sud, a Elx, a la recerca de respostes i d’una vida més autèntica que li facilite superar el passat. El punt fort resideix en la intensitat de la descripció lírica del paisatge, en la interacció entre natura i individu, en la captació interior dels personatges, del sentiment de pèrdua i de necessitat d’ancoratge, tot bastit en un estil ben personal.

Si ha nevat Si ha nevat(Edicions Bromera). Paco Esteve i Beneito situa l’acció també a Alacant, concretament a l’entorn de la serra de Mariola, amb els pous de neu com a centre o testimoni dels conflictes polítics i socials des del segle xix fins ben entrat el segle xx. L’altre eix clau i més innovador gira al voltant d’un saludador, un curandero que en diríem ara, perquè projecta tot un món màgic, però allunyat del que ens ha aportat la literatura americana. Una fluïdesa meravellosa presentada sovint com un fet d’allò més natural, amb remeis trets de l’entorn, adequada a uns individus que viuen en una terra eixuta i dura, poc avesats al transcendentalisme, tot i jugar amb el misteri i la transcendència. Al marge d’altres encerts, com l’ambientació i el llenguatge, el gran encert, repetim, és haver sabut donar vida i forma expressiva a l’univers màgic que vivia la gent del sud. I això no era una empresa gens fàcil.

El dia de demà (Edicions Bromera). Teresa Broseta domina els ressorts de la literatura juvenil i aquesta vegada ha volgut fer el salt al domini dels adults. I es nota que és una primera prova. Amb tot, és remarcable la voluntat de pintar la societat actual, travessada per la crisi, l’especulació, la solitud dels individus... a través d’un thriller situat en el barri de Velluters, la recreació del qual és segurament el punt més valuós.

Europa al vol (Perifèric). Aquest és l’últim llibre de viatges que publica Josep Piera. A diferència d’altres viatges, la mirada que ens ofereix el poeta de la Drova és més concisa, però alhora li permet oferir-nos un mosaic multicolor de l’Europa que ha visitat –almenys una part. Ens du a Zadar, Occitània, Moscou, Sant Petersburg, Roma (hi va des de Gandia en un creuer fellinià delirant), Graz i Volos. L’estil és marca de la casa: una prosa vivaç, irònica i puntejada de tonalitats líriques.

Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier Vendrell Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier Vendrell(Onada Edicions). Part de l’atractiu del llibre ordit per Joan Borja rau en la seua raresa entre nosaltres: una entrevista a un científic, a un expert en genètica. L’altra ve dels temes tractats, que no sempre són fàcils de digerir per un lector corrent, i en una conversa d’aquesta mena els temes abstrusos esdevenen intel·ligibles i amens. Pels ulls dels lectors passen, entre altres qüestions, temes de rabiosa actualitat: l’ètica en la manipulació embrionària, la prevenció de les malalties hereditàries, l’aventura de la descodificació del DNA, l’elecció del sexe dels fills, la intersexualitat, el clonatge dels mamífers...

Tavernàries (Edicions Bromera). Sens dubte, el millor llibre de Manel Marí. Un llibre que atrapa el lector. Un cant als líquids bàquics com a clam de llibertat, d’afirmació, de gosadia i vitalitat contra les inèrcies mentals i socials. L’espiral dionisíaca, com aspirava Malcom Lowry, potser frega la llum pura i la lucidesa, però és finalment un viatge a l’excés que no oculta l’angoixa i les pors. En el combat desigual que són els himnes tavernaris s’aspira a l’equilibri entre el seny i la rauxa, però, com els versos deixen entreveure, el miratge de les sirenes líquides aboca a l’abisme. Sota l’elogi al raig roig del vi corre l’agitació i la profunditat dels neguits humans, guiades per un control formal, divers i múltiple, de gran altura.

Les novetats del 2017

Narrativa

Amics per sempre (Edicions Bromera). Amb aquest títol Lluís-Anton Baulenas va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. La història ens transporta al 1992 per a contraposar el somni olímpic de Barcelona amb la ferida sagnant de la guerra dels Balcans, ignorada al principi pels governs i les institucions internacionals. L’optimisme de la ciutat xoca amb la crisi vital del protagonista que, després de l’experiència terrible del conflicte armat, torna a Barcelona. La novel·la explora els contrastos i les contradiccions socials i personals d’una situació dramàtica, on l’amor i l’amistat esdevenen les crosses de salvació personal.

La vida és dura (Tres i Quatre). Guanyadora del Premi Andròmina de Narrativa, la novel·la de Josep Franco és, des de Les potències de l’ànima, la seua obra més reeixida. La vida és dura ens ofereix a través de la mirada d’un amic les peripècies vitals i artístiques d’un pintor que assoleix fama internacional i que, després d’una crisi personal, toca el dos i decideix reiniciar la seua vida amb un projecte social a Colòmbia, on és segrestat per les FARC. La trama pivota sobre l’esforç d’un pintor per trobar un camí propi vital i expressiu. El periple de l’artista està envoltat pels entrebancs familiars, pels problemes de l’entorn i per la parafernàlia que envolta el món de l’art. Amb una prosa àgil, irònica i, per moments, superba, el narrador aporta observacions i reflexions sobre el context polític i social, sobre el sentit de la creació i la pintura de Josep Claver, que aporten gruix a la trama principal.

La draga (Al revés). Esperança Camps aconsegueix una atmosfera tèrbola i de pluja permanent, situada a una illa sense nom i en un moment en què el port està en obres de dragatge, per a graduar, amb un estil fílmic, absorbent i tallant, una història terrible amb l’objectiu de disseccionar una societat podrida, corrupta i amb poques vies de redempció.

Oh! Dietaris inèdits (Lletra Impresa). Joan M. Monjo (Gandia, 1951-2007) tingué uns inicis com a novel·lista prometedor gràcies al dietari Oh! i al món meravellós de Ducat d’ombres, però la seua figura es va diluir en obres menors. Ara, juntament amb la reedició del breu dietari inicial, es publiquen les pàgines supervivents dels diversos dietaris que l’autor de Gandia confegí al llarg de la seua vida. Unes anotacions, cisellades amb una prosa neta i precisa, allunyada de l’exuberància verbal de la seua novel·la més coneguda, que focalitzen l’atenció en la vida quotidiana, en el paisatge i els objectes pròxims i en la reflexió sobre l’estil i la literatura.

La llum de les estrelles mortes (Edicions del Bullent). El poeta Josep Manuel Vidal amb La llum de les estrelles mortes s’endinsa en l’àmbit de la narració. Els relats, amerats de lirisme i ironia, ens col·loquen davant de situacions que condueixen a un altre àmbit, subtilment transfigurat. Un autobús que no va enlloc, un clivell per on s’escolen objectes, l’inici d’una guerra… ens aboquen a un estat que no saps ben bé si és somni o és la realitat esdevinguda un malson irrevocable.

El tinent anglés (Llibres de la Drassana). El sociòleg i narrador Eduard Mira, amb la tercera novel·la, continua el seu periple narratiu històric. Les dues primeres, centrades en el segle XI i XV, ens feien viatjar per Europa, des de València, almenys en la segona. Ara, l’autor ens transporta al trànsit entre els segles XVII i XVIII per recrear la Guerra de Successió valenciana des d’una perspectiva europea. Com en altres ocasions, el personatge, ambiciós de mena i sense escrúpols, fa d’espia i, a través d’aventures i intrigues, revoltes i batalles, ens escenifica els vaivens de la història valenciana.

Poesia

Vinces (Jardins de Samarcanda). Vicent Alonso en aquest llibre segueix i aprofundeix les preocupacions i la modulació que personalitzaven En l’aspre vent del món. A partir d’una vivència, a penes suggerida, sorgeix una veu reflexiva que hi projecta el profund pòsit humà que el sustenta o que la memòria o la imaginació fermenta. La poesia d’Alonso és una via de coneixement, i de gaudi estètic, que tracta d’aprofundir allò viscut, però també l’espera de fruir de tot allò que pot ser. Explora les profunditats de la fragilitat humana, però també sap la força singular d’aquesta fragilitat, per copsar el que pot ser donar en cada moment. L’emoció dels poemes sorgeix d’una dicció vigorosa, intensa i concentrada, destil·lada amb esforç, i resulta, per això, inquietant i d’una humanitat extraordinària.

Alguna cosa (Tres i Quatre). El poeta Rubén Luzón és, sens dubte, el vers solt de la poesia catalana a València. Aposta fort per una lírica sense concessions, on la voluntat d’esprémer i tensar les formes i el llenguatge tenen un paper nodular, voluntat que ha desaparegut en molts de la seua promoció. La poesia de Luzón és una poesia exultant en imatges i de sintaxi sinuosa i, encara que no és de connexió immediata, cerca la comunicació efectiva per mitjà dels colps que generen les analogies poètiques i els talls que causen les emocions i les idees. Una exuberància verbal que en el present llibre és més controlada, però que funciona amb la mateixa eficàcia de sempre.

Neutre Neutre(Edicions Bromera). La poetessa Eva Baltasar, mereixedora del premi Ibn Jafadja d’Alzira, que integra reflexió i to confessional, compon Neutre sobre l’eix del gènere, de l’assumpció de la sexualitat pròpia, de la percepció del món com un lloc difícil, pel fet que les persones han de definir-se com a individus en un hàbitat social en funció del gènere i del reconeixement de la inseparabilitat entre l’aspecte social i el personal.

Meduses Meduses(Onada Edicions). Manuel Roig concep el poemari sobre diversos eixos: la gens còmoda relació de l’individu amb el present, l’evocació del passat, el xoc entre el món dels adults i el dels infants, la quotidianitat i els estats d’ànims que genera la rutina i la relació amb els fills. Entre anècdotes, retalls de record i reflexió i un estil marcat per la narrativitat i l’espontaneïtat, l’autor configura la forma i la modulació de l’univers que vol oferir al lector.

Traduccions

Recursos inhumans (Edicions Bromera). Pierre Lemaitre, un dels grans del gènere, sap reconvertir-se en cada nova proposta. Després de la magnífica Ens veurem allà dalt, l’autor aconsegueix amb la novel·la present una història extraordinària: conjuga la psicologia, la problemàtica social i l’econòmica amb l’acció i l’especulació detectivesca, duta a terme per un aturat de llarga durada, un executiu de recursos humans que, esgotat pels abusos, decideix passar a l’acció. Una vegada comença l’espectable, la narració és una autèntica dinamo, puntejada amb revolts i piruetes narratives que mantenen la lectura en un ai continuat. L’estil mil·limetrat, la densitat d’idees i els surfejos del protagonista per a saltar els entrebancs tenen el lector agafat del coll fins al final de la història.

Una dolça cançó Una dolça cançó(Edicions Bromera). Leïla Slimani, la flamant guanyadora del Premi Goncourt, ens ambienta la història en un París actual i tracta d’una mainadera que es veu abocada, en un rampell de bogeria, a assassinar els nens que cuida. Amb les cartes ensenyades, l’autora desplega una crònica hipnòtica, amb les armes del thriller psicològic i la creació de climes. Des d’un principi d’infart, amb la descripció de la quotidianitat i el context social, l’autora reconstrueix amb un crescendo ben graduat la trama amb un final conegut, però amb una evolució inesperada.

El gran futur El gran futur(Sembra Llibres). Giuseppe Catozzella, com en Córrer sense por, pren com a punt de partida fets reals i basteix la història d’un jove humil, fill d’una família humil, que treballa per a una família rica i que es veurà abocat a moure’s enmig dels terribles conflictes polítics i religiosos que sacsegen una bona part de l’Àfrica. El jove haurà de lluitar entre l’esperança i l’horror per a combatre els objectius als quals està destinat. Una història tràgica, però il·luminadora, que amb un estil captivador explora què s’amaga darrere de la violència que taca el present.

La idea del socialisme. Assaig d’una actualització (Institució Alfons el Magnànim). Axel Honneth, pertanyent a la segona generació de l’Escola de Frankfurt i ja conegut pel lector valencià per la traducció d’alguna obra, proposa una relectura del tema. No és un manual per a l’activisme, és una reflexió per a netejar les crostes històriques que paralitzen la idea del socialisme per tal de poder pensar-lo de nou i fer realment útils els termes de llibertat, igualtat i solidaritat, així com la idea de democràcia i pensar el paper que poden tenir els actors socials i el progrés en societats complexes.

Nit fidel i virtuosa (Edicions del Buc). L’escriptora americana Louise Glück és una de les poetesses més reconegudes internacionalment. Per això, és un tot esdeveniment que Núria Busquets i Edicions del Buc publiquen en el nostre idioma un dels seus darrers llibres. Els seus poemes esdevenen escenaris morals per a l’exploració –sovint autoexploració– amb preguntes incòmodes i íntimes sobre les diferents situacions que afecten els humans. Una mirada femenina que indaga la culpa, els triomfs parcials, els fracassos, les il·lusions... amb una gran capacitat per a exhumar la fragilitat particular de les emocions humanes. I ho fa amb una llengua despullada, però intensa, que projecta sobre els versos una força extraordinària.

Assaig

L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa (Edicions Bromera). Vicent Usó, que és un dels narradors valencians més potents, ha elaborat una guia per a orientar l’escriptura narrativa, resultat de la seua experiència en un taller d’escriptura creativa. No és un manual convencional amb quatre orientacions i quatre recursos. És una exploració feta amb rigor i on l’autor exposa les inquietuds, les preguntes i les indagacions que es planteja personalment i, des d’aquesta perspectiva, tracta d’orientar els interessats en què cal preguntar-se i com mirar de resoldre els engranatges necessaris per a dur la narració pel camí desitjat. La lectura del llibre és un viatge a la passió de la literatura, a través d’un ventall enorme de referències i passatges de llibres.

Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic(Edicions Bromera). Com més va més obvi és que l’escalfament global cau sobre els ciutadans com una llosa implacable. Amb tot, el coneixement que en tenim encara és molt parcial. Des d’aquesta perspectiva, Andreu Escrivà assaja el problema del canvi climàtic des d’una òptica integral i innovadora, i hi incorpora camps del saber poc tinguts en compte, com ara la psicologia, la comunicació o l’art. A més, considera que no s’ha de treballar amb solucions úniques, sinó que en cada situació nova s’han de fer les preguntes adequades per a cercar la resposta més idònia.

Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana (Publicacions de la Universitat de València) L’assagista i traductora eslovena Simona Škrabec, bona coneixedora de la literatura europea, analitza en aquest estudi com la identitat catalana al llarg del segle xx ha ressorgit de les cendres amb forces renovades. Amb el final del franquisme, es van acabar de dibuixar els trets definitoris d’un poble la fortalesa del qual és la capacitat de gestionar les pèrdues i d’admetre la seua fragilitat. Aquest llibre es proposa mostrar la importància de la literatura per a cohesionar una societat sense defugir les qüestions més difícils. Una mirada que va més enllà del nostre cas i s’inscriu en la reflexió entorn de la formació de les identitats a Europa per a deixar entreveure la densa xarxa de connexions entre la política i la cultura.

País Valencià avui i demà (Balandra Edicions). Fa vuit anys Jordi Muñoz coordinà Ara, País Valencià. Reflexions i experiències d’una generació que ve, on un grapat de joves parlaven des del neguit de la dissolució del territori i de la identitat del País Valencià. Avui, amb alguns dels mateixos col·laboradors i d’incorporacions noves, el coordinador anima a renovar la reflexió col·lectiva del País des diverses mirades –vint-i-una, en total– que ofereixen un ventall ampli de suggeriments, ja que hi ha participants que col·laboren amb el governat actual, mentre d’altres miren la circumstància des d’una òptica més crítica. El resultat final és atractiu, perquè, tot i que l’herència del PP és nefasta, el canvi, per limitat que siga, permet imaginar mirades i camins nous per a transformar l’erm actual.

A l’ombra del temps (Pruna Llibres). L’artista Sebastià Carratalà recopila en aquest volum una selecció dels treballs que ha publicat en els darrers anys, on analitza quadres, fets naturals, experiments i tota mena d’experiències fets al llarg de la història. A partir sovint de detalls implícits o secundaris, tracta de comprendre l’època en què sorgiren i com uns fets poc valorats o ocults han esdevingut artístics o populars. Els moments més reeixits i personals són aquells en què l’autor esgrimeix els seus coneixements teòrics i artístics per a il·luminar el tema que té entre mans.

Trenta anys, trenta mirades Trenta anys, trenta mirades(Edicions 96). Per a commemorar els trenta anys de la declaració de l’Albufera com a parc natural, Vicent Llorens i Bosco Dies han entrevistat 30 personalitats –ecologistes, enginyers, llauradors, pescadors, caçadors...– que s’han caracteritzat per lluitar per la conservació i la millora de l’Albufera, que es troba sempre en estat d’alerta pels problemes greus que l’han assetjada i l’assetgen. La lectura ens aporta una exposició de les millores que s’han produït i de les incògnites i dels molts reptes que cal superar per tal d’aconseguir un estat idoni per a la bona marxa de l’Albufera.

Literatura juvenil

El triangle rosa (Edicions Bromera). En aquesta ocasió Silvestre Vilaplana deixa de banda la intriga i el misteri i se submergeix en un tema candent i clau en l’etapa de formació i escolar dels joves i que trastoca els valors rutinaris de molta gent. L’autor li trau molt de rèdit, perquè sap dibuixar un cas viu i proper: un viatge interior d’autoafirmació per a superar la culpa i la por.

Parlem d’amor. Tu tries (Edicions 96). L’autora Anna Oliver Borràs basteix una història de parella amb l’objectiu que el lector veja clar i ras situacions discriminatòries i d’opressió de gènere. La singularitat de la proposta rau en el fet que, a mesura que la trama avança, el lector pot triar entre diverses opcions amb conseqüències contraposades, de la mateixa manera que la protagonista, que haurà d’escollir quin tipus de relació vol establir amb el seu company.

Pell de seda (Edicions del Bullent). Vicent Sanhermelando imagina un viatge al passat, a la València convulsa del principi del segle xv, on la protagonista, neboda del governador, coneix un jove al taller de seda que té la família del jove. Tot i que ella està compromesa, sorgirà entre els dos joves un amor tan intens com impossible, perquè les famílies pertanyen a bàndols enfrontats en la lluita pel control del poder de la ciutat. Un crim inesperat posarà a prova el lligam entre els enamorats.

Clàssics

Joan Fuster per a ociosos (Sembra Llibres). Xavier Aliaga du a terme en aquesta antologia breu una proposta diferent: una tria no d’articles, sinó de fragments, de càpsules expressives, on el lector comprovarà la lucidesa i la capacitat argumental, el verb colpidor i el rigor, l’escepticisme militant i el domini precís de l’idioma de l’assagista i poeta Joan Fuster. El llibre, il·lustrat per Aitana Carrasco Inglés, n’ofereix una visió integrada, on el lector trobarà: literatura, futbol, creació, festes, llengua, rock, poesia, país, joventut, pintura, filosofia o, per descomptat, política.

Poesies i proses valencianes de Teodor Llorente Poesies i proses valencianes de Teodor Llorente(Institució Alfons el Magnànim). Edició a cura de Rafel Roca. Aquesta edició modernitzada de les poesies i proses –20 en total– tracta de posar a l’abast del corrent l’obra de Teodor Llorente, un dels pares de la Renaixença valenciana i un dels personatges més influents del seu temps. La poesia de Teodor Llorente, encara que està marcada en part per les convencions jocfloralesques, ofereix una diversitat d’aspectes (intimisme, poesia paisatgística, costumisme, temes populars...) que gràcies al seu gust lingüístic i sensibilitat literària permeten que una porció dels seus poemes puguen encara fer vibrar el lector actual.