Darrerament hem pogut llegir dues mostres inquietants d’una actitud que és, si més no, estranya. O sorprenent. Per un costat, el guru del jove polític Íñigo Errejón (amb el qual ha pactat de cara a les eleccions generals Compromís), el filòsof Villacañas, defensava l’ús dels símbols espanyols, bandera bicolor i himne, sense complexos, també als mítings de Més País, que segons ell no es diu ‘Més Espanya’ per motius tàctics, però que s’hauria de dir així. Ho afirmava en una entrevista publicada al digital El Español, en la qual tot feia pensar -si s’ha de creure la versió publicada- que s’hi plantejava una visió de la formació errejonista com una mena de ‘Ciudadanos’ d’esquerres. Nacional-populista, sí, però fortament espanyolista. Segur que tindran molta matèria de discussió mestre i deixeble, sobre aquestes qüestions, i sobre l’efecte que tot plegat podria tindre a les malaurades nacionalitats no castellano-andaluses, sotmeses a dieta i a amenaces diverses.
Però més enllà d’això, que se situa en el terreny del suposat patriotisme constitucional d’encuny habermasià, però que em sembla que no és tan fàcil ni tan simple en el cas d’Espanya, sobta una altra cosa. Sobta molt -però molt- la valoració de l’única experiència democràtica efectiva de l’Espanya contemporània, que fou la Segona República (1931-1939). Una experiència que per aquesta raó hauria de ser l’espill i el referent valuós d’una democràcia autèntica. ¿Perquè on trobaríem, si no, un referent democràtic on emmirallar-nos a l’Espanya contemporània? ¿A la Restauració oligàrquica i pseudodemocràtica, que marginava i oprimia la majoria social? ¿A la Dictadura de Primo de Rivera? ¿A la del general Franco? Diu Villacañas:
“La Segunda República fue derrotada quizá y sobre todo por sus monumentales errores. No generó un mito suficientemente estable ni imitable. Nuestros padres lucharon por ella y eso nos afecta sentimentalmente, pero también nos enseñaron la aceptación no resentida de la derrota”.
Home, jo pensava que la República fou derrotada per una conjuntura internacional terrorífica, amb el suport de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, del Portugal de Salazar i per la miopia culpable de les potències democràtiques d’aquell temps -Anglaterra, França, Estats Units- en un moment en què volien negociar i apaivagar Hitler, amb els efectes ben coneguts: la Segona Guerra Mundial, els èxits inicials del Tercer Reich, una conflagració esgarrifosa, l’Holocaust, tot això... Jo pensava que els latifundistes, l’Església, els feixistes i els militars africanistes, el gran capital tipus Juan March, Carceller i altres, els carlistes, els monàrquics alfonsins, els integristes catòlics, cadascú per les seues raons, “el macizo de la raza”, confluiren contra la democràcia i les incipients autonomies. I passà el que va passar.
¿I quins foren errors de la República? ¿La separació Església-Estat potser, l’Estatut de Catalunya, la Reforma Agrària, les llibertats democràtiques efectives, l’aprovació del vot de les dones, l’impuls a l’educació i la construcció d’escoles? ¿El desafiament als poders oligàrquics, als poderosos de sempre, als qui es pensaven -i es pensen encara, no ens enganyem- que Espanya és la seua finca, que en són els amos? ¿Plantar-se davant l’amenaça feixista? La cosa és bastant més complexa que aquesta visió sumària i en sintonia amb les ben conegudes legitimacions del franquisme, basades en la denigració de la República (el caos el desordre, l’Anti-Espanya, el contubernio judeo-masónico).
Una visió que inclou a més una vergonyosa referència a “la aceptación no ressentida de la derrota”. Com? Heu llegit bé? Vols dir? Els camps de concentració, l’exili, la BPS, les tortures, la repressió, les presons, els assassinats i el terror, la propaganda goebbelsiana del règim, l’Església triomfant... ingredients absents en aquesta opinió tan inversemblant com esbiaixada.
El 1917 Antonio Gramsci publicà un article titulat “Odie els indiferents” en què, entre altres coses, deia: “Odie els indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu no pot deixar de ser ciutadà i partidari. La indiferència i l’abúlia són parasitisme, són cosa de bergants, no vida. Per això odie els indiferents”.
Evidentment no vull equiparar actituds. La valoració assenyalada és insòlita, potser explicable, o mal explicada, però repugna. Repugna la intel·ligència històrica i els sentiments democràtics. Gramsci enunciava una postura radical i molt aconsellable, orientada a combatre la passivitat, el desinterès, l’abúlia política. La indiferència. I també l’equidistància, en un cert sentit. Orientada a prendre partit, perquè de vegades cal optar.
Però és que el 9 d’octubre, Dia Nacional del País Valencià, vam poder llegir en aquest mateix mitjà un article (“Un relat nou de la identitat valenciana”), d’un signe molt diferent, i sens dubte interessant, que es pot subscriure àmpliament, signat per dues persones valuoses i estimades, persones que pensen i actuen -em consta- en un sentit positiu i favorable a la convivència, la democràcia i l’autogovern. Per això em dol dissentir nítidament d’un plantejament de partida de l’article de Manuel Alcaraz i Joan Romero, que s’assembla molt a un manifest, a un text fundacional d’una nova manera de concebre el País Valencià. No puc estar d’acord amb un plantejament com aquest:
“El nou relat no es pot construir com a glossa de paradigmes anteriors ni com a negació d’aquests paradigmes. No pot prendre com a referència el fet de ser fusterià o antifusterià, sinó els canvis de la realitat valenciana. En certa manera els paradigmes previs han de ser objecte de crítica intel·lectual, tant pel que fa al contingut discursiu com a les conseqüències pràctiques. Aquesta crítica ha de partir no tant dels resultats com de l’absència d’un ús de les categories que permeten actualment comprendre millor els fenòmens identitaris i nacionals, i que no es van utilitzar en els anys 60 o 70 del segle XX”.
Anem a veure. Rere un plantejament impecable i acceptable -la crítica intel·lectual, l’actualització categorial, l’aproximació a la realitat actual- sura i és fàcilment recognoscible una equiparació entre el “ser fusteria” i el “ser antifusterià”, i es condemna totes dues actituds, equiparades i titllades d’igualment estèrils.
Home, això ja ho havíem vist. Era la tercera via. Em sembla una fal·làcia de gran calibre. Els continguts, els valors, la càrrega d’idees i de posicionaments no són equiparables. El “fusterianisme” -per entendre’ns, i acceptant per una vegada una expressió que simplifica excessivament un conjunt d’idees molt més ric que tot això- era i és favorable a la democràcia, la llibertat, l’autogovern, la concepció nacional del poble valencià, la visió racional en temes de llengua i cultura, l’obertura a plantejar sense restriccions les relacions amb Catalunya i la Illes. L’antifusterianisme era i és tota una altra cosa... com bé sabem. Com s’ha pogut comprovar, a un preu altíssim. No em vull estendre molt més. Però l’equidistància en aquest punt -i en tants altres moments de la vida i de la història- és un greu error, un desenfocament, que invalida en principi un plantejament -el de l’article esmentat- que d’altra banda és bastant assumible en molts dels seus enunciats.
Potser que amb aquesta petició de principi au-dessus de la mêlèe trobarà millor entrada i acceptació en les estances al consens aigualit de la Comunidad. Però tindrà poc recorregut. Renegar de la Segona República o de la idea fusteriana del País Valencià, en nom de les noves realitats, em sembla que equival a falsificar la història. I així no es va enlloc.