Andalusia havia estat un advertiment. Podia passar. L’adaptació rutinària d’una esquerra establerta podia obrir escletxes a una dreta salvatge i rudimentària, capaç de mobilitzar les pitjor pulsions humanes. Les errades estratègiques i els personalismes, la deriva clientelar, les insuficiències d’una esquerra vista -amb raó o sense- com a parasitària i allunyada de la seua base social, podien donar peu -via la desmobilització de l’electorat d’esquerres- a la revifada i el triomf eventual d’una dreta amb escasses credencials democràtiques.
L’avís d’Andalusia -l’èxit electoral de la coalició entre PP, Ciudadanos i Vox- provocà una esgarrifança i mobilitzà arreu d’Espanya el vot progressista a les darreres eleccions generals, autonòmiques, municipals i europees. Cert que no amb la força necessària, en part degut a la davallada de Podemos i fórmules semblants, però amb l’empenta suficient, en molts llocs, per a afavorir la remuntada del PSOE, aturar la progressió del PP i de Cs i compactar un bloc d’esquerres divers que ha barrat el pas a una perillosa generalització del tripartit de dretes.
El PP encara observa estupefacte el seu fracàs electoral. Ciudadanos es debat en la crisi, entre les ambicions cesaristes del seu líder i els cants de sirena dels poders econòmics -que tant hi han invertit- que el reclamen per assegurar la “governabilitat”. Però entre tots dos, PP i Cs, han fet un pas d’extrema gravetat que els allunya dels compromisos indefugibles de la dreta democràtica a Europa. Han pactat i afavorit solucions de govern amb Vox, un partit de la ultradreta. No adonar-se’n del perill que suposa aquesta formació xenòfoba, antifeminista, antidemocràtica i antiliberal, d’un nacionalisme espanyolista extrem i excloent, enemiga de les autonomies (i per tant de la Constitució vigent) i nostàlgica del franquisme, és un error, i alguna cosa més que un error.
I tanmateix, aquesta fórmula de les tres dretes -que podia haver restat confinada a Andalusia, com un episodi desafortunat- ha triomfat a Madrid. Encara se’n discuteixen els serrells, però està clar que governa i governarà a l’Ajuntament i a la Comunitat Autònoma. De moment -una decisió a contracorrent de la raó i de la història- ja ha desbaratat el pla de pacificació del trànsit, el Madrid Central, tan vital per raons de salut pública.
L’esquerra hi ha sofert un gran fracàs i, com ha escrit Enric Juliana, lamentarà durant dècades les errades que ha comès i que han afavorit el seu fracàs a les urnes.
¿Què passa amb l’esquerra a Madrid? ¿Com és possible que hagen malbaratat un cabal d’energies que semblava tan poderós i que ja havia dut Manuela Carmena a l’alcaldia de la capital? ¿Com pot ser que hagen perdut l’Ajuntament i el Govern autonòmic?
És un fet molt greu que situa Madrid a contrapèl d’Europa Occidental (potser no d’Hongria o Polònia, del grup de Visegrad) i de les nacionalitats i regions més dinàmiques de l’Estat espanyol, on la fórmula que triomfa a Madrid hi és del tot estranya, aliena, remota, universalment rebutjada.
Les dissensions a l’esquerra madrilenya són una constant històrica. Tarradellas deia que l’esquerra madrilenya està en crisi des del 1931. Les divisions al si de la Federació Socialista Madrilenya són ben conegudes: un partit migpartit entre sanchistas (que ara han guanyat) i susanistas, amb un pes exagerat de velles glòries que foren d’esquerres en la seua joventut però que fa temps que s’han acomodat en l’ecosistema econòmic-mediàtic de Madrid, tan abrusador, i que en general branden un nacionalisme espanyolista furibund que retroalimenta i legitima el discurs de la dreta. Les batusses al si d’Esquerra Unida són èpiques i recurrents. Però el que no es podia esperar era que tan aviat la nova esquerra renovadora que havia sorgit del 15 M i que representava la “nova política”, Podemos, caigués de ple en els antics vicis, en les pitjors pràctiques, en la incoherència més lamentable. L’esquinçament de Podemos, l’escissió de Más Madrid al voltant d’Iñigo Errejón, la centrifugació del brillant grup dirigent inicial, el personalisme de Pablo Iglesias -capaç de cometre una errada simbòlica tan estúpida com la del xalet de Galapagar-, han passat una factura exagerada. Uns i altres, tots plegats, han decebut. I una part important de la base social, dels votants potencials, no varen trobar massa sentit a mobilitzar-se el dia de les eleccions. L’abstenció comparativa mostra escassa participació al sud de Madrid i una participació massiva als districtes benestants i opulents de la part nord de Madrid. Perquè Madrid com a cos social és una realitat escindida i migpartida.
¿I d’on ve aquest entusiasme participatiu de la base social de la dreta madrilenya? ¿Com és que una metròpoli europea com se suposa que és Madrid té aquest comportament electoral, quan és sabut que Londres, París o Berlín, per exemple, voten en clau progressista, liberal, democràtica, antifeixista, que tenen governs municipals d’esquerres? Quan sabem que són en un cas anti-Brexit, en un altre anti-Le Pen, i en el tercer enemics declarats de la dreta extrema d’Alternative für Deutschland. Quan a Barcelona el dubte estava entre Ada Colau i Ernest Maragall, entre l’esquerra alternativa i el republicanisme. Quan a València governa Joan Ribó, de Compromís, amb el suport dels socialistes. Quan a Bilbao triomfa un partit inequívocament democràtic -radicalment democràtic, per comparació- com el PNB.
Alguna cosa passa a Madrid. I no és bona per a Espanya.
Perquè el que menys li pot convenir a Espanya seria aquesta fórmula de la triple dreta la Triple D), marcada inevitablement per l’influx i el condicionament d’una ultradreta sense credencials democràtiques i amb vocació de fer caure l’equilibri de poders i de forces aconseguit, amb prou feines, amb el pacte constitucional del 1978 -insuficient, si voleu, en termes democràtics radicals. La xenofòbia, l’antifeminisme, l’antiecologisme, l’homofòbia, l’ultraliberalisme (el feixisme postmodern o 2.0 no és estatista, sinó ultraliberal), la insistència a dinamitar l’Estat del Benestar i l’Estat Autonòmic... on durien? Algú s’ho ha plantejat?
Tema per a reflexionar. Vox és, en realitat, una escissió del PP. Per tant el monstre ja estava a dins. Ara ha sortit de l’ampolla i vaga per les Espanyes. Ciudadanos vol desplaçar el PP i per a fer-ho -càlcul de Rivera- ha d’assumir tot l’espectre de la dreta, tot l’espectre que cobria el PP abans del xoc de la Gran Corrupció que n’ha determinat el bac. El ciment d’unió de tot plegat és un nacionalisme espanyolista excloent que troba un gran ressò i acceptació a Madrid. Amb moltes banderes. Per què? Per convicció, però també -o potser sobretot- per interès. Un aspecte, aquest, en què caldrà aprofundir.
Madrid contra Espanya?