Ricardo Bastid, el museu domèstic del pintor i escriptor que va retratar la repressió franquista

L’àtic a València de Milde Tomás, neboda del pintor i escriptor Ricardo Bastid (València, 1919 - Buenos Aires, 1966), té les parets literalment plenes de quadres de l’artista. Tot l’habitatge està decorat amb les obres d’un pintor que va patir i va retratar la repressió franquista, en el llenç i per escrit. La dona fa anys que batalla perquè el llegat pictòric de l’artista pervisca en bones condicions en mans d’alguna institució pública i perquè es conega l’obra literària de Bastid.

 “Sempre he pensat fer un llegat de la seua obra de la guerra i de la postguerra, em faria molta pena que es perderen, són per al poble”, assegura Milde Tomás Bastid durant una visita al seu domicili. Mentrestant, les obres de Ricardo Bastid estan “dormint el somni dels justos” i decorant una casa que serveix de museu improvisat per a tots els amics i acadèmics interessats en la repressió franquista i en l’exili republicà. A la cita amb elDiario.es assisteixen també els investigadors Pablo Allepuz i Óscar Chaves, encarregats de l’edició recent de la novel·la inèdita del pintor Los años enterrados(Renacimiento, 2021), dos joves especialistes en art, repressió i exili que, després d’anys seguint la pista de l’artista, han travat amistat amb la neboda. 

Ricardo Bastid, d’una família de classe mitjana acomodada, va gaudir d’una educació tolerant en les institucions educatives republicanes. En la seua adolescència va cultivar l’amistat de personatges com Ricardo Muñoz Suay, Vicente Soto o Ricardo Orozco, que mantindria fins a la seua tràgica i prematura mort en l’exili. Després de combatre en les files comunistes durant la Guerra Civil, el pintor es va amagar a València durant la postguerra mentre la Brigada Politicosocial, la policia política de la dictadura, assetjava la família, tal com recorda la seua neboda Milde Tomás que li contava fragmentàriament sa mare, germana del pintor. La por fundacional de l’experiència de postguerra es va transmetre a la generació següent, com en moltes altres famílies republicanes, tal com testifica la responsable del peculiar museu domèstic. 

El 1946, Bastid es trasllada a Madrid juntament amb Ricardo Muñoz Suay per complir l’arriscada missió encarregada pel Partit Comunista d’Espanya de reorganitzar la Federació Universitària Escolar (FUE). Allí és detingut, torturat i empresonat a Alcalá de Henares i a Las Ventas. La seua terrible experiència en la Direcció General de Seguretat (on també seria arrestat i torturat una segona vegada) la va plasmar en Puerta del Sol, un testimoniatge de primer ordre sobre la repressió franquista que la neboda del pintor té intenció de reeditar. 

Després d’obtindre la llibertat condicional el 13 de març de 1949, l’artista obté permís com a copista en el Museu del Prado i es casa amb Carmen Tapia Guevara, a qui havia conegut en l’entorn de la FUE. Sis anys després, Ricardo Bastid torna a ser detingut i passa tres mesos en els infaustos calabossos de la Direcció General de Seguretat (DGS). 

“Convertit poc menys que en un dels personatges dels seus quadres, Bastid passa la frontera amb França el 16 de juliol de 1956 –vint anys després del començament de la guerra d’Espanya– carregat amb un cavallet, llenç, pintures i un permís d’una hora per a escometre un paisatge”, escriuen els editors de la novel·la inèdita en la introducció. No obstant això, al cap d’una hora ja no va tornar del país veí. 

Quan un mes després, la seua dona aconsegueix travessar la frontera, el matrimoni s’instal·la un temps a París abans de salpar el 14 de gener de 1957 cap a Buenos Aires, a un exili definitiu. A la capital argentina, Bastid va treballar per a editorials com Losada, Fabril i Códex. “Són exiliats tardans”, afirma Milde Tomás. 

A Buenos Aires va escriure Puerta del Sol i l’acabada d’editar Los años enterrados. “Pretenia elaborar una teoria estètica novel·lada dialogant amb Ortega y Gasset”, explica Pablo Allepuz. “La novel·la té molt a veure amb aquest espai liminar que ocupa com a exiliat tardà i escriptor i artista”, postil·la Óscar Chaves, que afirma que el concepte de generació és un dels “principis estructurals” de l’obra publicada en la col·lecció Biblioteca del Exilio de l’editorial Renacimiento. 

La neboda de l’artista va llegir de jove la novel·la Puerta del Sol, un dels principals testimoniatges sobre els calabossos de la DGS franquista. “Em va resultar molt difícil de llegir, perquè hi veia elements autobiogràfics que es contaven a casa”, diu envoltada dels quadres del seu oncle. Els investigadors han rastrejat l’arxiu dispers de l’artista, la seua correspondència fragmentària i testimoniatges orals com el de l’historiador Nicolás Sánchez Albornoz, entre molts altres elements que els han permés traçar la trajectòria de Ricardo Bastid.

Tots dos investigadors destaquen l’esforç de Milde Tomás per divulgar i cuidar l’obra del seu oncle. Sa mare, María Matilde Bastid, va llegar algunes obres de l’artista al Museu d’Art Contemporani Vicent Aguilera i Cerni de Vilafamés. El 2016, van ser llegats els documents originals de l’arxiu personal de l’artista a la Biblioteca Valenciana. A més de diverses trobades acadèmiques que han tractat sobre l’obra del pintor i escriptor, la delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València pretén reeditar Puerta del Sol, que actualment està descatalogat. 

La família va conservar quadres i retrats del pintor que guardava de la seua època a Espanya i va aconseguir repatriar altres llenços des de l’Argentina. També conserva la correspondència i els objectes singulars que Ricardo Bastid va construir a la presó per a la seua dona, com un preciós arxivador de cartes tallat en fusta i en forma de llibre. L’esforç desinteressat de la seua neboda ha sigut clau perquè es divulgue l’obra de Ricardo Bastid. “Ara veig la llum al final del túnel”, diu Milde Tomás davant les obres que manté en el seu museu domèstic.

L’àtic a València de Milde Tomás, neboda del pintor i escriptor Ricardo Bastid (València, 1919 - Buenos Aires, 1966), té les parets literalment plenes de quadres de l’artista. Tot l’habitatge està decorat amb les obres d’un pintor que va patir i va retratar la repressió franquista, en el llenç i per escrit. La dona fa anys que batalla perquè el llegat pictòric de l’artista pervisca en bones condicions en mans d’alguna institució pública i perquè es conega l’obra literària de Bastid.

 “Sempre he pensat fer un llegat de la seua obra de la guerra i de la postguerra, em faria molta pena que es perderen, són per al poble”, assegura Milde Tomás Bastid durant una visita al seu domicili. Mentrestant, les obres de Ricardo Bastid estan “dormint el somni dels justos” i decorant una casa que serveix de museu improvisat per a tots els amics i acadèmics interessats en la repressió franquista i en l’exili republicà. A la cita amb elDiario.es assisteixen també els investigadors Pablo Allepuz i Óscar Chaves, encarregats de l’edició recent de la novel·la inèdita del pintor Los años enterrados(Renacimiento, 2021), dos joves especialistes en art, repressió i exili que, després d’anys seguint la pista de l’artista, han travat amistat amb la neboda.