El rei i jo

Fa pocs dies Felip VI estigué a València i Alacant i, a més de fer costat a la nova direcció empresarial, va rebre el Premi Concòrdia de la Fundació Manuel Broseta que l’any passat fou atorgat a la Societat Civil Catalana, un exemple, com tots sabem, d’homes de pau i concòrdia vilment atacats per independentistes virulents.

Aquesta estada em provoca algunes curtes reflexions. Pel que fa al Premi, Felip VI, en la seua defensa de la vigent Constitució, ese situa amb tots els que “no volen trencar Espanya”, tal vegada perquè una reforma de la Constitució podria posar en perill la vigent monarquia parlamentària que amb tant d’ esforç Adolfo Suarez aconseguí blindar, com ha demostrat contundentment Javier Pérez Royo.

La segona reflexió té a veure amb el tradicional seguidisme de la nostra classe empresarial. En la nit de l’economia valenciana celebrada fa poc, ja es féu evident l’adhesió a la Corona, posicionant-se els empresaris, una vegada més, al costat de la institució monàrquica i d’esquenes al progrés que batega darrere de l’aspiració laica i republicana.

Tampoc el molt honorable Ximo Puig dóna peu a l’esperança. En l’acte d’Alacant pronuncià un discurs decebedor i poc encoratjador on subratllava el caràcter arbitral i moderador de la Corona i no dubtà a afirmar que Felipe VI ha estat a l’altura del repte. Amb aquesta declaració, Ximo Puig s’arrenglerava amb la defensa de l’statu quo que tant agrada a la dreta retrògrada. Al remat, empresariat i poder polític al servei de la monarquia

La monarquia, i aquesta es la darrera reflexió, és, sempre, un insult a la intel·ligència perquè la transmissió hereditària de la prefectura de l’Estat escapa a l'elecció democràtica i es justifica, molt malament, amb la suposada “preparació” que suposa pertànyer a la família reial. Per si aquesta objecció genèrica no fóra suficient, la monarquia espanyola actual, que dóna continuïtat als Borbons, fou una imposició explícita del dictador sense que hi haja hagut cap consulta democràtica de la voluntat popular.

L’escassa “exemplaritat” de la família reial ha ajudat a desfer el glamour conreat i a debilitar el suport de l’opinió pública, però no són a l’arrel de la qüestió. És difícil pensar que la família reial no estava assabentada de l’affaire de Noos, de la mateixa manera que les relacions presumptament profitoses del rei emèrit amb la gens democràtica monarquia Saudita i la seua amistat perillosa amb el príncep hereu Mohamed bin Salman són difícils d’empassar. Les aficions cinegètiques i altres desventures son qüestions menors, però també ajuden .

És habitual que s’argumente que hi ha molts presidents de República corruptes i sanguinaris o que hi ha països democràtics avançats que conserven la monarquia parlamentària. Cap dels dos arguments és rellevant. En el cas de presidents indignes , si hi ha democràcia -requisit imprescindible- se'ls pot revocar a les urnes i les monarquies en països democràtics són, simplement, anacròniques.

L’insult a la intel·ligència i, a casa nostra, la imposició franquista són fets aclaparadors. Per molta disfressa i per molta manipulació mediàtica, el continuisme franquista ni és demòcrata ni acceptable mentre es furte el model d’estat a la voluntat popular. És, simplement, una qüestió de principis.

Fa pocs dies Felip VI estigué a València i Alacant i, a més de fer costat a la nova direcció empresarial, va rebre el Premi Concòrdia de la Fundació Manuel Broseta que l’any passat fou atorgat a la Societat Civil Catalana, un exemple, com tots sabem, d’homes de pau i concòrdia vilment atacats per independentistes virulents.

Aquesta estada em provoca algunes curtes reflexions. Pel que fa al Premi, Felip VI, en la seua defensa de la vigent Constitució, ese situa amb tots els que “no volen trencar Espanya”, tal vegada perquè una reforma de la Constitució podria posar en perill la vigent monarquia parlamentària que amb tant d’ esforç Adolfo Suarez aconseguí blindar, com ha demostrat contundentment Javier Pérez Royo.