La mítica pel·lícula dels Marx és per mèrits propis un referent icònic de tot allò que representa el disbarat, el caos, el destarifo. Tanmateix, corre seriós perill de ser substituït com a icona del desgavell pel fill bastard d’Escalante i Calatrava: un sainet arquitectònic que acaba d’esclatar i d’empudegar, definitivament, a tots aquells qui han participat escrivint-ne el llibret.
Fa uns anys, de viatge en Granada amb la meua parella, on ens hostatjàvem a un hotel familiar, ens arribaren a conèixer com a “los valencianos que no les gusta la ópera nueva”. Tot en un tò de broma i mig rient-se, però amb una certa incredulitat sobre la nostra manca d’entusiasme respecte de la versió blanquejada del casc de Darth Vader que ens havien plantat al bell mig del jardí del Túria. Segur que si l’edifici hagués pogut parlar haguera dit allò de “su carencia de fe resulta molesta” (amb la inimitable veu de Constantino Romero, és clar).
I és que la cosa es veia vindre, i a ningú li pot sorprendre. El pitjor auguri fou la pressa per inaugurar-lo, i el fet de fer-ho repetides vegades, un clàssic valencià i un TOC característic dels nostres governants. El Palasio de las Artes (Mª Consuelo) Reyna Sofía (ep! recordeu que això és un sainet!) simbolitzava l’èxtasi gürtelià de la pompa y boato, la fília quasi sexual pels sobrecostos absurds i injustificables que ens menjàrem els valencians durant aquells anys de merda i flors. Després vindria l’esfondrament de l’escenari principal, les inundacions i les goteres, mil problemes més, tots prosaics i tangibles, i diria que una certa immunització. I tanmateix, allò més preocupant és que des del minut zero s’albirava un horitzó al qual només s’hi representarien obres menors i es prostituiria el Palau llogant-lo al millor postor.
I és ací on vull incidir: tots ens estem fixant al trencadís, els tres milions d’euros, les clavades de Calatrava, però... algú s’ha preguntat si el Palau compleix la seua funció? Si era necessari i una demanda social? La majoria de crítiques són des de fora... i si passem dins?
Suposem que vostè vol gaudir d’una nit a l’òpera, i que comprova com, tot i tindre un magnífic i reputat Palau de la Música (tot i els esforços de Mayren Beneyto per arrencar-li la dignitat i reconvertir-lo en un joguet a mida) allà no s’hi representa cap, i ha d’acostar-se doncs fins el Palau de les Arts.
Té vostè sort i ha anat després de que arrencaren –literalment i a l’any d’inaugurar l’auditori- alguns dels seients sense visibilitat. No acaba d’entendre com dimonis es pot fer un edifici de més de 400 milions d’euros al s. XXI amb una única funcionalitat –veure i escoltar una òpera- i que siga tan deficient només inaugurar-se. Intenta oblidar-se’n i aparca vostè al pàrquing de la CAC, però ràpidament se n’adona que és una entrada reservada als VIPS, i és que en això de l’òpera, malauradament, encara hi ha molt de postureo burgès i polític. Després d’una llarga i inexplicable volta que li fan donar, aconsegueix accedir a l’interior de l’edifici. I aleshores es pregunta si s’ha equivocat, perquè allò pareix un pàrquing, fred, dur, vulgar ciment sense cap interès. On són els quatre-cents milions?
Al contrari que al Palau de la Música, no hi ha taules per a prendre un cafè, ni llegir el programa de mà. Si es decideix a beure alguna coseta –de peu, no siga que se trenquen les cadires de cinema d’estiu-, li cobraran tres euros per un cafè que a un sheriff nordamericà li semblaria aigua marronosa. Esperem, a més, que vostè no tinga problemes d’esquena, peus o mobilitat: haurà d’esperar allà, palplantat, a que obrin les portes mitja hora abans de començar.
Per a pujar a la quarta sala –la de les localitats més assequibles- només hi ha dos ascensors (si funcionen ambdós, cosa que no sempre passa), amb una limitadíssima capacitat per a sis persones que, en realitat, en són cinc. El resultat li’l puc avançar: amuntegament d’abrics, calbes, colzes i reglots d’aquell cafè aigualit que no s’hauria d’haver pres. Qui sap, potser és un homenatge a la famosa cabina dels Marx!
Anem a suposar que ja ha accedit a la sala, benvolgut espectador, i que espera delerós el moment al qual la música emplene l’aire. Però alguna cosa no va bé: vostè, que empra una molt habitual mida L i pot comprar-se roba al Zara sense cap problema, no cap al seient. Amb horror veu també que els genolls li tapen la pantalla on hauria de poder llegir allò que diuen els intèrprets, i arriba a la conclusió que l’única opció és llegir, com puga, la del seient de davant. Al cap de vint minuts li costa fixar la vista: la calor insuportable –ai, la física, la densitat de l’aire i les corrents convectives!- fa que els ulls li piquen i, tot siga dit, no té ganes d’acabar en l’oculista d’urgència llegint un text en mida 14 a més de dos metres de distància.
Al final, li ho resumisc, ix vostè del Palau cabrejat i estafat, i és que no li fa ninguna gràcia haver pagat (per duplicat!) per passar-ho mal. Més encara: sap que no tornarà en un temps, car ara ja hi ha només muntatges de saldo, un trist i prescindible outlet musical, perquè s’han gastat els diners al continent en comptes de al contingut (de què li sona això?).
Es corregeix a vostè mateix una última vegada: fa el mateix que no vullga tornar. És que ara, ni pot: està tancat, i no saben quan l’obriran de nou. Potser, qui sap, per a la boda d’un altre jugador de futbol.