Antologies poètiques, un gènere “discutible i eclèctic”

Les antologies marquen sovint la història de la creació poètica, que és una activitat summament individual i intransferible, però també estranyament gregària o tribal, en la mesura que els poetes es llegeixen els uns als altres, es coneixen i es reconeixen, es premien, s’elogien o bé s’odien, s’ataquen i menyspreen amb fúria. En una activitat que té com a centre la manifestació del jo -el “jo poètic” i l’altre-, l’expressió de la individualitat, no pot estranyar aquesta dialèctica amor/odi que sovint es percep en l’ambient poètic i que ha donat lloc a tantes anècdotes divertides al llarg de la història. Com ara el desdeny suprem amb què Juan Ramon Jiménez es va negar a assistir a un dels actes fundacionals de la Generació del 27. (Segons  explica Manuel Vicent en el retrat que va fer de José Bergamín: “Juan Ramón se negó a ir con ‘esos mariconcillos de playa’- al homenaje a Góngora en el Ateneo de Sevilla”). Caram amb l’autor de Platero y yo: no volia barrejar-se amb una tropa que no estava a la seua alçada. Ni formar part de cap antologia generacional...

I tanmateix, de sempre, en poesia, les antologies han marcat època, cesures i inflexions. Tant les generacionals com les temàtiques. Els qui les construeixen esdevenen guies, promotors, mentors. En castellà va haver-hi una de molt influent:  Veinte años de poesia española, 1939-1959, de Josep Maria Castellet. Que tingué una prolongació amb Un cuarto de siglo de poesia española (Seix Barral, 1966), que és el volum que tinc jo. Està dedicat a la memòria d’Antonio Machado, en el XXV aniversari de la seua mort. La poesia, sota el franquisme, era més que poesia. I les antologies, més que antologies. Un cuarto de siglo de poesia española, que destaca any rere any els poemes més significatius segons Castellet (inclou Maria Beneyto al costat dels grans), fou la pedra de toc del realisme social, o històric, una poètica que es va considerar canònica i, per tant, lògicament destinada a ser abatuda per la generació següent. Una poètica que Castellet i Molas varen mirar de traslladar a la poesia catalana. Aquest tàndem va produir el 1969 una antologia exhaustiva (de Ramon Llull a Gabriel Ferrater) publicada en edició bilingüe a Alianza, Ocho siglos de poesia catalana, i el 1979 una Antologia general de la poesia catalana (Edicions 62). Anys després es publicaria una edició ampliada i revisada, Vuit segles de poesia catalana (Edicions 62). Com que els camins de la recepció eren llavors inescrutables, per a mi va ser molt útil l’antologia de José Agustín Goytisolo Poetas catalanes contemporáneos (Seix Barral, 1968), edició bilingüe que incloïa Carles Riba, J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit, Marià Manent, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater.

De les antologies generacionals -en castellà- fou també memorable, per la influència que va exercir, Nueve novísimos poetas españoles (Barral editores, 1970). Endut per una irreprimible vocació d’antòleg, Josep Maria Castellet va reincidir. I va voler definir una nova generació que havia superat “sense ruptura” els seus antecessors. Una nova sensibilitat. La cancel·lació de les velles denominacions, el realisme social, la poesia de l’experiència, fins i tot la poesia experimental. Ara era una altra cosa. De sobte, tots eren novísimos o víctimes de les ironies i els sarcasmes dels no hi apareixien: una constant del que de vegades se’n diu “la societat literària”. I quins n’eren, aquests “novíssims”? Doncs diversos i més bé dispersos (o dispars): Manuel Vázquez Montalbán, Antonio Martínez Sarrión, José María Álvarez, Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix, Guillermo Carnero, Ana María Moix i Leopoldo María Panero, tots nascuts entre 1939 i 1948. Castellet es degué divertir molt amb el rebombori que va provocar el 1970 amb aquesta antologia.

En el context de la poesia en català del País Valencià el punt d’arrencada contemporani seria, probablement, La poesia valenciana en 1930 (L’Estel 1930), on hi apareixien Francesc Almela i Vives (l’antòleg), Bernat Artola, Francesc Caballero Muñoz, Miquel Duran Tortajada, Enric Duran Tortajada, Daniel Martínez Ferrando, Enric Navarro Borràs, Bernat Ortin Benedito, Artur Perucho, Carles Salvador, Maximilà Thous Llorens i Salvador Verdeguer. És a dir, la plana major de la poesia i la cultura valencianes dels anys vint i trenta, amb totes les seues possibilitats i limitacions. Cal observar un detall significatiu: no incloïa cap dona.

Ara bé, si hi ha una antologia que destaca, en molts sentits, especialment en l’inaugural d’una estètica o -més aviat- d’una actitud, és Carn fresca, poesia valenciana jove, que va fer Amadeu Fabregat (L’Estel, 1974). El pròleg de Fabregat és -com tot el que escrivia- intel·ligent, i comença així: “El de l’antologia és un gènere discutible i eclèctic” i segueix amb una tirallonga d’arguments i observacions penetrants sobre poesia, societat, antologies i possibilitats de futur. Fabregat, el 1974, era un crack. En aquesta antologia, que marcà un abans i un després, va incloure poetes amb present circumstancial i alguns amb molt de futur. N’eren Josep L. Fos, Domènec Canet, Jesús Huguet, Josep Lozano, Josep Piera, Rafa Ventura, Vicent Franch, Josep L. Bonet, Joan Navarro i Salvador Jàfer. Encara sense cap dona. Suggeria una dicotomia entre poetes comarcals/poetes de ciutat, realistes/experimentals, discutida i discutible. En qualsevol cas, un text fonamental per a entendre una època iniciàtica. Dels que va triar es  consolidarien com a poetes perdurables Josep Piera, Joan Navarro i Salvador Jàfer, per bé que Josep L. Bonet tingué el seu moment.

Carn fresca va suscitar molta expectativa, però abans hi havia hagut dues antologies ben rellevants. Una a càrrec de Joan Fuster, l’altra a cura de Manuel Sanchis Guarner. La primera -Antologia de la poesia valenciana- és una panoràmica històrica (per generacions) útil i completa de la poesia valenciana des de la Renaixença (només hi salva Teodor Llorente) fins a les “últimes promocions”, on situa Maria Beneyto i Vicent Andrés Estellés. Publicada el 1956 a l’editorial Selecta, va precedida per un Pròleg substancial de Fuster que és en realitat una història social de la literatura (i de la cultura més en general) al País Valencià, inspirada i esclaridora. Un text de gran valor formatiu, si més no per a mi, al costat d’Idioma i prejudici, de Rafael L. Ninyoles. Llegits al fil dels anys setanta deixaren empremta i algunes coses clares per a sempre. Per la seua banda, Manuel Sanchis Guarner va presentar el 1962 una antologia de Poetes universitaris valencians (L’Estel), on incloïa nou autors, dels quals només tres, Lluís Alpera, Emili Boïls i Emili Rodríguez Bernabeu, esdevindrien poetes consolidats. Una iniciativa molt d’època, volenterosa, amb una imatge de Monjalés a la pàgina de cortesia, i sota el signe de la “continuïtat” evocada i defensada per l’antòleg. Ambdues tries poètiques tingueren impacte i exerciren influència al llarg dels anys seixanta, uns anys renovadors, d’acumulació de forces, diríem.  El que Marta Vallverdú ha batejat com “el seixantisme”.

La inflexió es va fer esperar, però entre el 1962 i el 1968 alguna cosa va canviar irreversiblement. Carn fresca, publicada poc després, en fou ja una mostra. L’antologia d’Amadeu Fabregat va accelerar el desplegament de les noves veus poètiques. Però en paral·lel a una certa explosió de l’activitat literària, hi hauria moltes més antologies. Fem-ne un repàs.

Migjorn (Poesia jove de les comarques del sud del País Valencià) aparegué el 1977 en les Publicacions de la Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant, a cura d’Emili Rodríguez Bernabeu, poeta d’Alacant de llarga trajectòria, que confessa a l’Advertiment preliminar que la idea de fer-la li vingué “durant l’atenta lectura d’una antologia valenciana d’un abast paregut” a la que ell feia però “escrita des de València”. Li va sobtar l’absència de poetes de més al sud de la Safor a l’antologia d’Amadeu Fabregat. Per posar-hi solució va cercar poetes joves a les comarques d’Alacant i en va trobar onze. Una panoràmica interessant de veus joves, inicials, il·lusionades, que sens dubte fou esperonadora. Passats els anys, només han tingut una certa trajectòria Francesc Moisès, Andreu Morell i Manuel Rodríguez Castelló.

Ja a l’inici de la dècada dels 80, Jaume Pérez Montaner, Marc Granell i Amadeu Viana llançaren l’antologia Brossa nova. Poetes valencians dels 80, a l’empara d’una Associació Cultural Universitària de Filologia, de la Universitat de València. Hi havia entusiasme en aquest aplec del 1981 amb vint-i-dos autors, molts dels quals tingueren un paper destacat en els esforços culturals del País en anys successius (Cristòfor Aguado, Joan Josep Conill, Jordi Botella, Juli Camarasa, Maite Coves, Josep Antoni Fluixà, Manuel Joan i Arinyó, Gemma Lluch, Joan Carles Martí, Miquel Nadal, Jordi Querol o Biel Sansano) i també alguns que consolidarien, més enllà de les provatures inicials, una obra al llarg dels anys: Antoni Defez, Lluís Roda i Wences Ventura. A la Introducció, Jaume Pérez Montaner descriu com s’havia congriat el projecte, glosa l’influx de Vicent Andrés Estellés, exalta “el moment espectacular de la poesia catalana al País Valencià”, i aporta totes les raons del cas, a banda que evoca l’antologia de Sanchis Guarner Poetes universitaris valencians 1962. Un moment d’entusiasme, certament. I amb bon motius, car fou llavors que es va gestar la gran renovació de la poesia valenciana de les darreres dècades, el sorgiment de veus que capgiraren el panorama de manera radical, en sentit positiu.

Pocs anys després, el 1985, es publicava La vella pell de l’alba (Poesia catalana al País Valencià, 1973-1985) a cura d’Antònia Cabanilles, a Tres i Quatre. Un llibre molt important perquè fixava els que considerava els poetes fonamentals d’una nova generació, la dels setanta: Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Andreu Morell, Pere Bessó, Joan Navarro, Vicent Salvador, Gaspar Jaén i Urban, Marc Granell, Josep Palomero, Salvador Jàfer, Fina Cardona i Manuel Rodríguez Castelló. Almenys, finalment, una dona -tan sols una!-, Fina Cardona. També era important pel pròleg seriós, madur, d’Antònia Cabanilles. En aquest text introductori, titulat “Paisatge amb figures”, l’autora situava els nous poetes en relació a les generacions anteriors, al relatiu buit anterior, i al conjunt de la poesia catalana, amb el qual les interrelacions eren ja denses. Molt ben argumentat, acadèmic, inseria el quefer dels poetes valencians en el context general de la literatura i de la catalana en particular, alhora apuntava l’influx tardà de Vicent Andrés Estellés. Citava tota la bibliografia escaient i també, entre altres, Harold Bloom, Mikhail Bakhtin i Julia Kristeva. Un salt qualitatiu en les aproximacions teòriques a la poesia valenciana. (Per cert, aquest llibre, aparegut a la col·lecció “l’ham” es va imprimir en un paper àcid dolent, que el temps ha esgrogueït. Bé valdria la pena fer-ne una reedició).

El 1991 va aparèixer una nova antologia, a càrrec de Francesc Calafat, Camp de mines (Edicions de la Guerra), que recollia una tria dels anys 1980-1990, és a dir, de la producció poètica en català als anys vuitanta. Els poetes seleccionats eren Josep Ballester, Vicent Berenguer, Manel Garcia Grau, Ramon Guillem, Isidre Martínez Marzo, Anna Montero, Teresa Pascual, Lluís Roda, Enric Sòria i Xulio Ricardo Trigo. Evidentment, la tria provocà dissensions, algunes sorolloses. Cal destacar l’extens pròleg de Calafat, 110 pàgines amb notes i bibliografia, un estudi exhaustiu de l’evolució de l’art poètica al País Valencià del seu temps, en tots els ordres, amb un munt d’informació concreta i detallada. A més, amb marc teòric sòlid i referències contextuals a la poesia catalana en el seu conjunt. Calafat analitza els diversos poetes inclosos, també d’altres, i remarca la dinàmica expansiva de la producció poètica, en termes editorials. Un moment de consolidació i perspectives esperançadores. L’estudi de Calafat és imprescindible de cara a entendre aquesta dinàmica.

I l’any 2000 el mateix Calafat i Marc Granell promovien encara una altra antologia: Dotze poetes joves valencians (Tàndem), on incloïen Joan-Elies Adell, Maria Josep Escrivà, Josep-Ignasi Granero, Joan Gregori, Antoni Martí, Begonya Mezquita, Alexandre Navarro, Josep Porcar, Ramon Ramon, Josep Ribera, Josep Lluís Roig i Júlia Zabala. Aquesta antologia fou com una mena de pròleg a la situació que es viu en el nou segle, en la qual destaca la presència de dones, la consolidació de poetes assaonats (alguns de ben importants, antologats o no), la multiplicació de propostes i la diversitat. I la qualitat. També la rellevància de les traduccions.

Curiosament, alguns premis Nobel havien estat traduïts al català al País Valencià abans de ser premiats, com passà amb Dereck Walcott, Tomas Tranströmer i Louise Glück. Un signe de maduresa, capacitat d’anticipació, coneixement, imaginació. Com ho és també la proliferació de col·leccions de poesia (Tres i Quatre, Bromera, El Buc, Perifèric, el Magnànim, Voliana, El Petit editor, etc.). La traducció de poesia, com ara de l’obra completa d’Emily Dickinson per Carme Manuel, és un fet molt significatiu. Les traduccions obren horitzons culturals, ajuden a superar la síndrome de cultura satèl·lit i enriqueixen el cabal de la llengua.

Finalment, aquesta breu panoràmica seria del tot incompleta si no fèiem referència a una obra major publicada als anys vuitanta: els tres volums de l’Antologia de poetes  valencians, d’Eduard Verger, dins la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim (llavors IVEI). Tres volums, publicats els anys 1983, 1984 i 1988 que abasten des dels poetes anteriors a Ausiàs March fins al segle XX. Però en restava pendent un quart volum que completaria el segle XX, en dates ja pròximes i per tant compromeses. El 2018 se’n va publicar una segona edició a la remodelada (i millorada) Biblioteca d’Autors Valencians de la IAM però que comprenia només el contingut dels dos primers volums (del segle XIV al XIX). De la nova edició en resta pendent, doncs, un segon -i molt esperat- volum que omplirà tot el segle XX. Una antologia fonamental, ben estructurada, plena de descobertes i fruit d’una indagació llargament treballada, rigorosa. Una obra de maduresa, amb una Introducció general extensa, que presenta un panorama complet de la poesia valenciana al llarg del temps.

Les antologies poètiques són un petit univers. Poden ser històriques, generacionals, temàtiques (poesia eròtica, o sobre una ciutat, com ara València), localitzades (poetes d’Alcoi, de la Plana, de Tarragona), segons gènere (poesia de dones, poesia queer), per edat (com Pedra foguera, de joves poetes) o fins i tot ideològiques (poesia política, patriòtica, feminista). Una paleta molt rica, d’una varietat insospitada, que ací ha quedat limitada a les més destacades i generals de l’àmbit valencià. En una època (derivada del romanticisme) tothom “feia versos”. Amb el pas del temps, ja no tant, però encara sembla una activitat bastant generalitzada. A la fi -el temps és implacable- acaben surant els poetes d’una certa volada quant al fons i la forma. I les antologies, d’alguna manera, hi ajuden. Documenten un període de la història literària i aporten -com en els casos que hem considerat- elements de judicis substancials. Amb pròlegs i introduccions molt útils.

Les antologies marquen sovint la història de la creació poètica, que és una activitat summament individual i intransferible, però també estranyament gregària o tribal, en la mesura que els poetes es llegeixen els uns als altres, es coneixen i es reconeixen, es premien, s’elogien o bé s’odien, s’ataquen i menyspreen amb fúria. En una activitat que té com a centre la manifestació del jo -el “jo poètic” i l’altre-, l’expressió de la individualitat, no pot estranyar aquesta dialèctica amor/odi que sovint es percep en l’ambient poètic i que ha donat lloc a tantes anècdotes divertides al llarg de la història. Com ara el desdeny suprem amb què Juan Ramon Jiménez es va negar a assistir a un dels actes fundacionals de la Generació del 27. (Segons  explica Manuel Vicent en el retrat que va fer de José Bergamín: “Juan Ramón se negó a ir con ‘esos mariconcillos de playa’- al homenaje a Góngora en el Ateneo de Sevilla”). Caram amb l’autor de Platero y yo: no volia barrejar-se amb una tropa que no estava a la seua alçada. Ni formar part de cap antologia generacional...

I tanmateix, de sempre, en poesia, les antologies han marcat època, cesures i inflexions. Tant les generacionals com les temàtiques. Els qui les construeixen esdevenen guies, promotors, mentors. En castellà va haver-hi una de molt influent:  Veinte años de poesia española, 1939-1959, de Josep Maria Castellet. Que tingué una prolongació amb Un cuarto de siglo de poesia española (Seix Barral, 1966), que és el volum que tinc jo. Està dedicat a la memòria d’Antonio Machado, en el XXV aniversari de la seua mort. La poesia, sota el franquisme, era més que poesia. I les antologies, més que antologies. Un cuarto de siglo de poesia española, que destaca any rere any els poemes més significatius segons Castellet (inclou Maria Beneyto al costat dels grans), fou la pedra de toc del realisme social, o històric, una poètica que es va considerar canònica i, per tant, lògicament destinada a ser abatuda per la generació següent. Una poètica que Castellet i Molas varen mirar de traslladar a la poesia catalana. Aquest tàndem va produir el 1969 una antologia exhaustiva (de Ramon Llull a Gabriel Ferrater) publicada en edició bilingüe a Alianza, Ocho siglos de poesia catalana, i el 1979 una Antologia general de la poesia catalana (Edicions 62). Anys després es publicaria una edició ampliada i revisada, Vuit segles de poesia catalana (Edicions 62). Com que els camins de la recepció eren llavors inescrutables, per a mi va ser molt útil l’antologia de José Agustín Goytisolo Poetas catalanes contemporáneos (Seix Barral, 1968), edició bilingüe que incloïa Carles Riba, J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit, Marià Manent, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater.