Catàlegs editorials (fons i forma)

Catàlegs editorials? Se’n fan encara? Doncs sí, encara que puga sobtar. Els catàlegs de les editorials -els catàlegs clàssics en paper, en forma de llibret- tenen vigència i conviuen amb altres formes de transmetre informació. Són tot un gènere, a més d’un instrument útil. També són una tarja de presentació -o imatge de marca- de la casa editorial que els ofereix al públic. N’hi ha hagut, i n’hi ha, de moltes menes.

Els meus preferits són els que incorporen un component estètic elaborat però sobri, no sobrecarregat, disposat en funció del seu objectiu, que és organitzar de manera òptima i sense entrebancs la informació sobre els autors i títols publicats. Fons i forma -una dialèctica no sempre reeixida-  han d’acoblar-se. La simplicitat ben resolta, em sembla, és la forma suprema d’una presentació estètica aconseguida, que és dona quan la forma “sembla” que es subordina al fons. Perquè l’excés de disseny -il·lustracions on no toca, originalitats extemporànies, pàgines de diferents colors, cossos de lletra variables, les il·legibles pàgines en invertit (lletres blanques sobre fons negre), etc.- sol ser un destorb (o un desori), un obstacle empipador per a la visualització en condicions de la informació. Que ha de ser tothora la prioritat absoluta en un catàleg (i no només, per cert, també en les revistes). Perquè és la seua raó de ser.

Durant molt de temps les editorials oferien aquest producte a manera de cortesia, perquè els catàlegs no tenen preu. Les coses sense preu sovint són menystingudes, tot i que ja sabem que les coses més importants de la vida són les que no tenen preu. Tenen valor, que és diferent. Tot indica, tanmateix, que darrerament els catàlegs han decaigut, ja no se’n fan. O no se’n fan tants. Ara diu que tot es troba a les webs, de les editorials o d’on siga. Potser sí, però em permetré un marge d’escepticisme. Els catàlegs editorials continuen tenint sentit, malgrat els criteris que branden els profetes de la digitalització o els directors financers dels grups editorials, entestats a reduir costos segons ells prescindibles. Aquests gestors són els mateixos que solen descartar, llançar a la paperera, idees i propostes editorials per poc comercials. Es duen les mans al cap pels costos de magatzem, i ordenen descatalogacions brutals, amb la consegüent destrucció d’exemplars.

Hi ha catàlegs molt valuosos, útils i justificats amb escreix. Perquè a més de ser un objecte visualment i materialment agradable, si estan ben fets, transmeten una informació fonamental, en pugna amb la fugacitat, les novetats que apareixen i desapareixen, i la tendència a l’oblit. Les editorials que tenen darrere un projecte cultural estructurat i ben orientat, seriós, són les que més èmfasi posen en els catàlegs, que donen consistència i permanència al seu fons, que s’aguanta i es revalora, que no periclita als tres mesos. Les més comercials i superficials -o les que les imiten, fins i tot en alguns cas institucionals- ho refien tot a la xarxa, a les webs, a les cerques per Internet. Cosa que està molt bé, però que -en la meua opinió- mai podrà substituir un catàleg ben confeccionat en paper, que transmet la idea d’unitat i de projecte -de permanència- d’un bon fons editorial. Pot semblar una qüestió accessòria, marginal, però crec que el tema dels catàlegs editorials és important, significatiu. I simptomàtic d’una manera de fer.

Tinc davant meu, ara, dos catàlegs que responen a les expectatives suara apuntades. Podrien ser uns altres, és clar, però aquests s’ajusten molt bé al que vull assenyalar ací. Un és d’una editorial tothora interessant, Acantilado, fundada per Jaume Vallcorba, i continuada amb èxit per Sandra Ollo. Un catàleg eficaç, ordenat per col·leccions i amb índex d’autors, editors, prologuistes i traductors, així com dels títols publicats. Cada llibre té indicació de totes les dades (tècniques) significatives i a la dreta una frase extreta d’alguna ressenya, sintètica i orientativa. El darrer -maig del 2024- fa 416 pàgines i dona una idea precisa de la riquesa d’un fons editorial impressionant. L’altre catàleg -del 2004- és de l’editorial italiana Adelphi, dividit per col·leccions i amb els índexs corresponents, i fa 304 pàgines en un format semblant al dels llibres de la mítica ‘Piccola Biblioteca Adelphi’. Un catàleg així mateix eficaç, sense greix sobrer, d’una editorial que és un monument a la cultura europea i universal. L’editorial de Roberto Calasso.

Amb un colp d’ull tranquil, i amb un petit llibre estèticament aconseguit a la mà, es pot repassar tot un fons editorial que no caduca i fer-hi descobertes increïbles. Quina meravella. Perquè amb als catàlegs ben fets, d’editorials com aquestes, passa com amb les bones llibreries, que deia justament Calasso. Quan hi entres, te’n vas sovint amb el llibre que no tenies pensat comprar, perquè hi has fet una troballa inesperada i benvinguda. Això succeeix, certament, amb aquests dos catàlegs. Acantilado té un fons prodigiós, que convida a la cerca d’autors i llibres que se’ns havien despistat. Adelphi és un pou inesgotable.

Amb els catàlegs editorials tinc una relació també en certa mesura personal, en raó d’una dedicació professional. A Publicacions de la Universitat de València (PUV), aprofitant un canvi en l’organigrama, un vice-rector de Cultura -no me’n recorde ara quin- va donar instruccions expresses, no sé encara per què, de no imprimir més catàlegs en paper. Tota la informació havia d’anar a través de la web. Greu error, perquè això desdibuixa la imatge d’una editorial. Potser s’estalvia paper, i és ecològic. Però el cost a un altre nivell és incommensurable. No vull pecar de suspicaç, però no puc evitar la sospita que no tot era degut a una gran preocupació ecològica. En aquest mateix esperit es va decidir temps després que la revista de llibres Caràcters seria només digital, eliminant-ne l’edició en paper. Una decisió desafortunada. Caràcters, que ha arribat recentment al número 100, ha fet una gran aportació articuladora de la nostra cultura i literatura, sempre amb rigor i qualitat (el més allunyant del tradicional “pensat i fet”). Incomprensible, lamentable, posar-hi limitacions.

Per la seua banda, a  la Institució Alfons el Magnànim (IVEI) dels anys 80 i primers 90 hi havia molta cura dels catàlegs, i fins i tot se’n va preparar algun ex professo per a la Fira de Frankfurt, amb tapes blaves, de to fosc, elegants, que convidaven a guardar-lo i consultar-lo. Eren uns altres temps, en molts sentits.

Qui te cura del catàleg, qui hi posa interès, té cura del fons editorial. No té una visió comercial estreta i a curt termini, amb data de caducitat. Fa una tasca de llarg abast, pensa que els seus llibres tindran una vigència dilatada en el temps. L’editorial Afers, per exemple, que opera amb aquest criteri, sol incloure a les darrers pàgines dels llibres que publica el catàleg sencer del seu fons, que a més manté viu. Hi té confiança, i això ja és un valor afegit que agraeixen especialment autors i lectors, els protagonistes al capdavall del món del llibre.

Els catàlegs en paper podrien semblar -equivocadament al meu parer- anacrònics. Per què? Bàsicament per la sensació d’acceleració i canvi digital tous azimuts que sura en l’ambient.  Perquè, certament, el món editorial ha canviat a una velocitat de vertigen en el decurs de les darreres dècades. Sobretot com a efecte del maremàgnum de compres, vendes, fusions i concentració empresarial, que han derivat als marges les empreses personals o familiars tradicionals, per un costat, i la irrupció de noves tecnologies, que han transformat radicalment els processos d’impressió, les comunicacions i els suports de la informació, per un altre. L’edició de revistes científiques, per exemple, no té res a veure amb el que era. Les enciclopèdies i diccionaris han passat avall (ara es troben on line). Les llibreries i els canals de distribució també han sofert processos de concentració i integració en grans grups. I no diguem ja el fenomen Amazon i la venda electrònica, que suposa un 50% del total de la facturació per venda de llibres al Regne Unit. Tot això -i molt més- s’explica fil per randa, i amb l’avantatge de la història viscuda, al llibre d’un veterà de l’edició britànica, Richard Charkin, al llibre Publisher (Trama editorial, 2024). Una panoràmica detallada, absorbent i incisiva de la transformació del món de l’edició entre la dècada de 1970 i el present, a Gran Bretanya -un observatori estratègic- i al món en general, vista des de dins. Imprescindible per a tots els interessats en aquestes qüestions.

Una conclusió que se’n pot extraure és que, sí, tot ha canviat, però en el fons -en coses essencials- no tant. Ha canviat en gran mesura l’estructura empresarial, la gestió, els procediments i el funcionament, però l’edició comercial de llibres en paper no tan sols subsisteix sinó que gaudeix de molt bona salut. Cosa que refuta bastant les profecies sobre el llibre electrònic, els nous suports i la digitalització de tot i de tots. 

Catàlegs editorials? Se’n fan encara? Doncs sí, encara que puga sobtar. Els catàlegs de les editorials -els catàlegs clàssics en paper, en forma de llibret- tenen vigència i conviuen amb altres formes de transmetre informació. Són tot un gènere, a més d’un instrument útil. També són una tarja de presentació -o imatge de marca- de la casa editorial que els ofereix al públic. N’hi ha hagut, i n’hi ha, de moltes menes.

Els meus preferits són els que incorporen un component estètic elaborat però sobri, no sobrecarregat, disposat en funció del seu objectiu, que és organitzar de manera òptima i sense entrebancs la informació sobre els autors i títols publicats. Fons i forma -una dialèctica no sempre reeixida-  han d’acoblar-se. La simplicitat ben resolta, em sembla, és la forma suprema d’una presentació estètica aconseguida, que és dona quan la forma “sembla” que es subordina al fons. Perquè l’excés de disseny -il·lustracions on no toca, originalitats extemporànies, pàgines de diferents colors, cossos de lletra variables, les il·legibles pàgines en invertit (lletres blanques sobre fons negre), etc.- sol ser un destorb (o un desori), un obstacle empipador per a la visualització en condicions de la informació. Que ha de ser tothora la prioritat absoluta en un catàleg (i no només, per cert, també en les revistes). Perquè és la seua raó de ser.