Conèixer Maria Beneyto

Maria Beneyto fou potser l’escriptora valenciana -amb vocació d’escriptora més o menys professional, o en tot cas vivencial- més dotada i prometedora de l’època trista i desolada de la postguerra. Una postguerra que s’estengué i durà dècades. Anys quaranta (publicà ja el 1947), anys cinquanta, anys seixanta i com a colofó la primera meitat dels setanta. Sovint els mitjans del règim atiaven el record de la guerra civil i la “barbàrie dels rojos” –els nostres pares- als periòdics, al No-Do i a la incipient televisió. Fraga Iribarne, ministre de Franco, fundador del PP, era un dels qui ho promovien. Era asfixiant. Entre el retard econòmic, l’estretor, la regressió quant a costums i llibertats, la censura, el desplaçament i la marginació, allò era literalment insofrible. També un motiu per activar la resistència col·lectiva i la rebel·lia personal.

Una rebel·lia de primer somorta, després cada vegada més valenta, que es va obrir pas sobretot entre fills dels vençuts -callats i sotmesos- però també, cosa molt interessant, entre alguns fills dels vencedors amb consciència ètica. Fou el cas molt notori de Javier Pradera, fill i net de caiguts “por Dios y por España”. Però també de gent que jo he conegut, com tots els fills d’un militar d’altra graduació destinat a València que tenia a gala haver-se alçat no el 18 de juliol del 36, sinó el 17. Tots -i n’eren uns quants- varen fer-se militants del Partit Comunista.

Hi hagué moltes formes de rebel·lia, en un escenari històric que semblava immutable, sobretot als anys cinquanta i primers seixanta. La dissidència cultural i literària, o la dels pintors i artistes en general, fou de les més marcades. Maria Beneyto venia d’un entorn familiar complicat i marginat, de vençuts i perdedors, i va prendre decisions valentes. Una fer-se escriptora, una altra escriure en valencià. També en castellà, com bé sabem, llengua en la qual fou reconeguda com a poeta per un crític aleshores tan influent com Josep Maria Castellet, que la va incloure en la seua antologia canònica. En valencià rebé l’estímul dels germans Casp (Vicent i Xavier), de Sanchis Guarner, de Joan Fuster. Guanyar una escriptora com Maria Beneyto -tan valorada per Castellet o Max Aub- per a la llengua, quina aportació més meritòria.

Com a poeta, Maria Beneyto fou una autora de qualitat indiscutible que expressava la seua subjectivitat, ferida o joiosa, amb elegància i convicció. Com a narradora, va plasmar en unes quantes novel·les la problemàtica del seu temps i sobretot la vida viscuda, els atzucacs vitals a què hagué d’enfrontar-se. Biografia i escriptura es donen la mà en aquesta part de la seua obra. No hi han mancat els equívocs. Relatius sobretot a la figura -tan decisiva- del pare. Evanescent, postergada, difuminada. Com tants altres de la seua generació i posteriors -marcades pel trauma de la guerra- Maria Beneyto hagué de reescriure una història familiar més complexa del que ella va donar a entendre. Son pare fou un socialista que va morir abans de la fi de la guerra civil. Un militant compromès amb funcions orgàniques. Un roig... La seua figura havia restat en la penombra, quan és una de les claus d’accés a l’obra narrativa de la filla, si més no. Ara, sortosament, la professora i investigadora Carme Manuel, en un article que es publicarà pròximament a la Revista Valenciana de Filologia, ha aconseguir identificar aspectes fonamentals de l’itinerari vital del pare de Maria Beneyto, i per consegüent ha posat llum en una història que presentava massa clarobscurs. Per als qui coneixen o varen viure, ni que siga de refiló i cap al final, aquella època, no hi ha cap misteri. La pressió ambiental era tan forta -la repressió tan ferotge- que qui més qui menys confegia una història si fa no fa passable per tal de camuflar-se o justificar-se. Una època de misèria, material i moral. De grans silencis...

Bàsicament, el pare de Maria Beneyto fou un socialista compromès que va viure i fer tasca militant al poble de Peñarroya-Puebloblanco, província de Còrdova, als anys 20, i no un eixelebrat ansiós d’èxit teatral a Madrid. Després, cert, s’estigueren a Madrid i tornaren a València el 1937. A Maria Beneyto, Madrid no li va agradar gens: enyorava dolorosament València, la seua llum i la proximitat del mar. Son pare va morir, de resultes d’una ferida en la cama en un bombardeig, el 1938. Mare i fills es quedaren a la intempèrie. Per cert, el segon cognom del pare no era francès (Bonnat), sinó  molt valencià: Boronat. I Maria va nàixer el 1920, no el 1925 com se sol dir (es treia anys). Vicent Beneyto, el pare, nascut a Oliva (la Safor), organitzador del Sindicat de Banca i Borsa de la UGT a València, fou molt actiu a la Casa del Pueblo d’aquell poble cordovès. I secretari o assessor del governador civil de València, el socialista Molina Conejero, afusellat el 1939 al mur de Paterna... Carme Manuel ha dut a terme una recerca de fonts, i ha fet troballes importants (també agraeix els seus informants d’Oliva com Vicent i Helena Malonda, i Andrés Bolinches). Avança tot això a l’article “Vicente Beneyto, socialista. Maria Beneyto i l’ocultació de la biografia paterna”. En una obra tan autobiogràfica, sovint amb prou feines velada, com la de Maria Beneyto, tot això és molt important. Un aspecte del qual no s’ha parlat massa és aquest dels ajustaments biogràfics en un entorn hostil, quan calia sobreviure i oblidar, dissimular, simular, o deformar. Maleïdes dictadures, que envaeixen els espais íntims de la gent! (Amb un record especial per als jueus obligats a simular durant tant de temps, també a València, sempre perseguits per la delació i acaçats per la Inquisició).

De la nostra autora teníem la reedició del 1990 de la novel·la La dona forta amb Introducció de Josep Ballester, a la Biblioteca d’Autors Valencians (dirigida per Joan Fuster), de la Institució Alfons el Magnànim (IAM). La primera edició era del 1967, a l’editorial de Joan Senent (que també publicava la revista Gorg), que li donà un Premi. Joan Senent Anaya fou un patrici valencià, un patriota ben intencionat, del tipus Nicolau Primitiu, l’avi de Carmelina Sánchez Cutillas (Francesc Martínez i Martínez) o Pere Maria Orts i Bosch. Ja no en queden...

La Introducció de Ballester és il·luminadora i avança molt del que s’ha escrit posteriorment. També ho és la Introducció de Lluís Alpera a l’edició de Poesia (1952-1993), publicada així mateix a la BAV el 1997. Fa ben poc Bromera ha reeditat La dona forta, en la col·lecció Els nostres autors, amb la Introducció de Josep Ballester i el pròleg del 1967 a càrrec de Manuel Sanchis Guarner. La dona forta marcà l’entrada de Maria Beneyto en la narrativa valenciana en català, i causà impressió per la seua audàcia en plantejar fins on podia els temes del feminisme, ni que fos amb mirada retrospectiva. En tot cas, apuntava fets, idees i sensacions. La investigadora Maria Lacueva, al seu llibre Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme (IAM, 2019), en revela totes les claus i fa una lectura precisa i il·lustrativa al capítol 3, titulat “Maria Beneyto i La dona forta: ‘eren dones dels anys trenta [...] però jo havia de dur-les al meu temps’”.

La lectura directa de l’obra d’un autor sempre és més aconsellable que els acostaments crítics, tot i que aquests són imprescindibles i benvinguts. Millor llegiu Marx que no un llibre sobre Marx... Per a la poesia en castellà és molt útil el volum Poesia 1947-1964 (Plaza y Janés, 1976), amb un pròleg de Julio Manegat, que comença així: “La figura de la escritora valenciana María Beneyto se destaca entre las voces poéticas femeninas de la literatura hispana de nuestro tiempo”. Subratlla la força poètica d’una autora que publicà el seu primer llibre amb poc més de vint anys...  Una poesia -com apuntava- molt vivencial, pròpia d’un “animal literari” que els coetanis, enmig de la misèria del temps, intentaren acompanyar. Durant un temps, Fuster i Maria Beneyto foren íntims amics. Sanchis Guarner n’estava enlluernat.

Quant a les novel·les en castellà, comptem amb l’edició d’Antigua Patria, de 1969, en edició de l’any 2004 a cura del malaguanyat Rafael Coloma (Biblioteca El Mundo). I amb Regreso a la ciudad del mar (Generalitat Valenciana, 2019), edició i introducció de Rosa M. Rodríguez Magda. La dimensió autobiogràfica i de crònica d’època d’ambdues novel·les és fonamental, evident, i hi afegeix un element innegable d’interès. Quant a una aproximació crítica de tipus més acadèmic, a més del text ja esmentat de l’especialista universitària en literatura valenciana de dones (Maria Lacueva Lorenz), té un relatiu interès -molt relatiu- l’estudi de Mónica Jato, Maria Beneyto. El laberinto de la palabra poética (IAM, 2008). La mirada externa és sempre suggeridora, però sovint es perd coses essencials. El bilingüisme -o com vulgueu dir-li a la situació d’una neta de gent d’Oliva- sempre presenta paranys indesxifrables a les mirades poc avisades.

Es podrà discutir si la dinàmica de commemoracions i centenaris a la fi aporta alguna coa a l’objectiu de promoure una cultura vibrant, interessant, seductora (per a les noves generacions) i a l’alçada del temps. Un tema per al debat, perquè cal ponderar necessitats i recursos, i atendre pulsions molt més actuals. Darrerament s’ha tocat amb insistència aquesta corda (Joan Fuster, Carmelina Sánchez Cutillas, Maria Ibars, Vicent Andrés Estellés, Vicent Ventura), tant de manera institucional com extraoficial. I està no ja bé, sinó molt bé. Però caldrà pensar sobre el tema. En tot cas, la collita d’estudis, llibres, edicions i reedicions de tots aquests autors i autores és excel·lent, impressionants fins i tot. Se’ls atorga ara la importància i l’atenció, el reconeixement, la cura, que sovint se’ls va negar en vida. Justícia poètica, o justícia tout court.

En el cas de Maria Beneyto (1920-2011), escriptora en dues llengües, seductora i seduïda, a cavall entre dues ànimes i dos mons, la commemoració és d’allò més escaient i justa, i per fi culminarà la comprensió, la difusió i el reconeixement de què és, i amb escreix, mereixedora. Per una vegada, uns i altres podem estar-hi d’acord.

Maria Beneyto fou potser l’escriptora valenciana -amb vocació d’escriptora més o menys professional, o en tot cas vivencial- més dotada i prometedora de l’època trista i desolada de la postguerra. Una postguerra que s’estengué i durà dècades. Anys quaranta (publicà ja el 1947), anys cinquanta, anys seixanta i com a colofó la primera meitat dels setanta. Sovint els mitjans del règim atiaven el record de la guerra civil i la “barbàrie dels rojos” –els nostres pares- als periòdics, al No-Do i a la incipient televisió. Fraga Iribarne, ministre de Franco, fundador del PP, era un dels qui ho promovien. Era asfixiant. Entre el retard econòmic, l’estretor, la regressió quant a costums i llibertats, la censura, el desplaçament i la marginació, allò era literalment insofrible. També un motiu per activar la resistència col·lectiva i la rebel·lia personal.

Una rebel·lia de primer somorta, després cada vegada més valenta, que es va obrir pas sobretot entre fills dels vençuts -callats i sotmesos- però també, cosa molt interessant, entre alguns fills dels vencedors amb consciència ètica. Fou el cas molt notori de Javier Pradera, fill i net de caiguts “por Dios y por España”. Però també de gent que jo he conegut, com tots els fills d’un militar d’altra graduació destinat a València que tenia a gala haver-se alçat no el 18 de juliol del 36, sinó el 17. Tots -i n’eren uns quants- varen fer-se militants del Partit Comunista.