Un gran llibre de Joaquim Sempere

Hi ha llibres que “cal” llegir. Quan un autor aboca en pàgines denses i compactes el pensament, la informació, la reflexió i la saviesa de tota una vida, quan hi aboca tot el seny -el senderi, el trellat- que ha pogut reunir i també la passió que l’ha fet i el fa vibrar encara, convé llegir-lo. Sobretot si el tema de què tracta és d’una importància cabdal des de qualsevol punt de vista. Joaquim Sempere ha escrit aquesta mena de llibre. És la síntesi atapeïda d’anys de reflexió i de dècades d’esforç per un món millor. I no exagere. Un llibre escrit des de la sinceritat més radical. Com diu l’autor, escrit també des de la por. Però sense avergonyir-se’n. Sí: la por a una situació de catàstrofe ecològica i social pressentida i la por a què la humanitat no estiga en condicions de reaccionar i de trobar les solucions escaients al greu perill a què s’enfronta.

El volum en qüestió, Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo (Pasado&Presente, 2018), és un llibre informat i compromès. No només descriu, amb dades i arguments seriosos, el progressiu esgotament de recursos i de fonts d’energia fòssil i símptomes tan angoixants com el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat, o la sobrecàrrega de deixalles i residus tòxics com a fruit de la cursa desbocada d’un capitalisme enfollit, sinó també els efectes socials patològics de l’acceleració de tots els mals apuntats arran de les darreres dècades de neoliberalisme i globalització. No només circumscriu causes i efectes, sinó que fa propostes en la línia d’una alternativa ecosocialista democràtica i d’una urgent transició a una societat post-carboni. Parla de transició energètica i de decreixement, però tothora hi compareix l’home polític que es qüestiona la factibilitat de les propostes. També analitza críticament els pal·liatius, que considera del tot insuficients, del tipus de la modernització ecològica o el capitalisme verd. L’alternativa ha de ser global, completa, de fons. Una alternativa socialista i ecològica.

¿Té sentit parlar de socialisme després de tot el que ha passat al segle XX? ¿Després del gran fracàs en tots els aspectes dels experiments de socialisme real, que es varen saldar en tiranies industrialistes que menystenien el medi ambient i els drets i llibertats de les persones, que varen fer retrocedir fins anul·lar-les les conquestes democràtiques de la revolució burgesa, cosa que hauria horroritzat Marx? Vet ací el dilema, el drama, la gran aposta, el tema del nostre temps.

L’esgotament de les fonts d’energia fòssil deixarà aviat un cau de cendres on abans va cremar el gran foc de Prometeu. En dos segles d’ençà de la Revolució industrial la humanitat ha aconseguit grans coses però el fracàs quant a assentar un sistema no destructiu de la natura i amb garanties de pervivència ha estat total. El capitalisme sense aturador, com a sistema que necessita una expansió permanent, es basa en trets humans, molt humans, però també del tot negatius, com la desmesura, l’ambició de poder i l’afany de lucre, que du al paroxisme. Tot plegat es conjumina amb una tècnica molt poderosa que ens empeny cap a l’abisme.

La reflexió sobre la imminent crisi ecològica derivada de la translimitació (overshoot) i de la superació de tots els llindars d’alarma és del tot pertinent. Molt en la línia del que ha vingut analitzant i explicant al llarg de les darreres dècades, des de València, Ernest Garcia. La reflexió quant a alternatives i sobre el socialisme i l’experiència històrica aporta un interès afegit a aquest llibre.

Joaquim Sempere (Barcelona, 1941) fou un alt dirigent del PSUC en la clandestinitat i posteriorment. Té una llarga trajectòria de dedicació als temes socials i a la reflexió teòrica i política. Fou director de la revista Nous Horitzons en els seus millors anys. El conflicte brutal que va dinamitar aquell espai polític el situà -com a tants altres- fora de la política militant a partir de 1981. Treballà durant un temps a l’editorial Crítica. Posteriorment fou professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va fer la tesi de doctorat sobre un tema cabdal relacionat amb la problemàtica ecològica i les perspectives de reestructuració social, la qüestió de les necessitats humanes: limitades o il·limitades, què són, fins on poden arribar? Fruit d’aquesta recerca fou el seu llibre L’explosió de les necessitats (Edicions 62), del 1992, una lectura encara aconsellable. Després vingueren uns quants llibres més, alguns en col·laboració amb Jorge Riechman o amb Enric Tello. Va reprendre, actualitzant-lo i ampliant-lo, el llibre de 1992 en la versió castellana Mejor con menos. Necesidades humanas, explosión consumista y crisis ecológica (2009). Sempere ha fet moltes aportacions a la revista mientras tanto, fundada per Manuel Sacristán, amb el pensament del qual hi ha trobat tothora moltes coincidències. De fet, l’origen teòric de la preocupació per la crisi ecològica i la reformulació de les antigues idees en un projecte ecosocialista és en bona mesura deutora, entre nosaltres, del replantejament del marxisme que va fer Sacristán en la seua darrera etapa.

Joaquim Sempere és una persona tranquil·la i serena. Amb un punt estoic. D’unes qualitats humanes excepcionals. La cançó de Raimon “T’he conegut sempre igual” no s’inspirava en ell, em sembla, però ben bé podria haver estat el cas. En certa mesura personifica el costat millor d’una tradició que no era tota tan nefasta com s’ha pretès. La tradició que va intentar fer realitat, errant en aspectes importants però no en tots, “un ideal que no mor”.

Als seus setanta-set anys -ell en diu “una edat avançada”- ha escrit un llibre important, que restarà. Un vertader Manifest per un món millor. Un llibre informat, racional, ple de dades i arguments, però alhora lleuger i llegívol, clar i ben escrit. Feu-me cas, no us el perdeu. És una d’aquelles lectures que eixamplen horitzons i enriqueixen, culturalment i moralment. Que rescabalen.

Hi ha llibres que “cal” llegir. Quan un autor aboca en pàgines denses i compactes el pensament, la informació, la reflexió i la saviesa de tota una vida, quan hi aboca tot el seny -el senderi, el trellat- que ha pogut reunir i també la passió que l’ha fet i el fa vibrar encara, convé llegir-lo. Sobretot si el tema de què tracta és d’una importància cabdal des de qualsevol punt de vista. Joaquim Sempere ha escrit aquesta mena de llibre. És la síntesi atapeïda d’anys de reflexió i de dècades d’esforç per un món millor. I no exagere. Un llibre escrit des de la sinceritat més radical. Com diu l’autor, escrit també des de la por. Però sense avergonyir-se’n. Sí: la por a una situació de catàstrofe ecològica i social pressentida i la por a què la humanitat no estiga en condicions de reaccionar i de trobar les solucions escaients al greu perill a què s’enfronta.

El volum en qüestió, Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo (Pasado&Presente, 2018), és un llibre informat i compromès. No només descriu, amb dades i arguments seriosos, el progressiu esgotament de recursos i de fonts d’energia fòssil i símptomes tan angoixants com el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat, o la sobrecàrrega de deixalles i residus tòxics com a fruit de la cursa desbocada d’un capitalisme enfollit, sinó també els efectes socials patològics de l’acceleració de tots els mals apuntats arran de les darreres dècades de neoliberalisme i globalització. No només circumscriu causes i efectes, sinó que fa propostes en la línia d’una alternativa ecosocialista democràtica i d’una urgent transició a una societat post-carboni. Parla de transició energètica i de decreixement, però tothora hi compareix l’home polític que es qüestiona la factibilitat de les propostes. També analitza críticament els pal·liatius, que considera del tot insuficients, del tipus de la modernització ecològica o el capitalisme verd. L’alternativa ha de ser global, completa, de fons. Una alternativa socialista i ecològica.