Editors i editorials al País Valencià (i 2)

En realitat, la història de l’edició valenciana està per fer. No disposem encara de cap estudi històric extens i aprofundit sobre el món de l’edició al País Valencià, especialment en l’època contemporània.

Abunden, en canvi, les notícies relatives als orígens de la impremta valenciana, que es remunten als temps heroics de l’expansió d’aquesta nova tècnica arreu d’Europa. L’invent de Johannes Gutenberg va arribar a València de la mà d’impressors alemanys o flamencs, com ara Nicolau Spindeler, establert a València el 1490, i Lambert Palmart, que s’hi establí també al segle XV, potser una mica abans que el primer. Està molt assentada la idea -discutida per alguns, però- segons la qual el primer llibre imprès a la Península, i el primer llibre imprès en català, fou les Trobes en lahors de la Verge Maria,  a cura de Lambert Palmart, cosa que sempre ha afalagat el patriotisme local.

Els orígens de la impremta valenciana sempre han interessat molt. Se suposa que va existir una tradició arrelada d’impressors i fabricants de llibres, amb la seqüela de traductors, correctors, erudits, tipògrafs, mestres impressors, relligadors, etc. I de fet les edicions de la Bíblia valenciana o del Tirant lo Blanch, apunten en aquesta direcció. La Inquisició hi va fer estralls.

Aquest ha estat un tema recurrent, en el qual han insistit estudiosos com Ricard Blasco o bibliòfils com Manuel Bas Carbonell. També s’ha estudiat bastant la impremta valenciana en temps posteriors, amb Joan Mey, Jerònima Galés, Pere Patrici Mey, una nissaga impressionant. A partir d’un determinat moment, a València es manufacturaven llibres amb vocació comercial i difusió hispànica -com el Quixot imprès el 1605 per Pere Patrici Mey- , cosa que afavorí, en el període de la gran hegemonia castellana a partir del segle XVI, la penetració del castellà. I així mateix hi ha constància de l’elegància de les edicions del segle XVIII i notícies, entre altres, de l’editor Cabrerizo, ja al segle XIX, que a més de tindre un carrer a València, fou autor d’unes interessants memòries, recentment  recuperades en traducció al valencià per la Institució Alfons el Magnànim. Un personatge curiós, aquest Cabrerizo, liberal enfrontat a la carlinada, molt del segle XIX.

Però -com negar-ho?-, tot això és més aviat prehistòria, o història remota. Com ho és, en general, tot el que pertany al període anterior a la guerra civil del 1936-39. Perquè, què en sap el lector culte i informat d’avui de l’editorial Sempere o de Prometeo? Poca cosa. Que publicaven molt, que foren editorials molt actives, tot i que sovint editaven malament i amb traduccions aproximatives, deutores de les versions franceses en el cas dels autors alemanys, anglesos o russos.  (En puc donar testimoni d’aquesta qualitat dubtosa, perquè a la biblioteca familiar n’havien restat diversos volums d’aquests, entre altres el Diccionario filosófico de Voltaire, que eren en termes editorials d’escassa fiabilitat.)

Què en sabem, per exemple, del valencià Vicente Clavel, que traslladà a Barcelona el 1920 la seua editorial Cervantes i que s’inventà el Dia del Llibre, el 1923, com a vocal de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona? Què era aquesta editorial Cervantes? La dècada dels 20 fou al País Valencià, en termes culturals, un desastre, però els anys 30 foren de gran efervescència. Tanmateix, no deixaren com a llegat cap editorial important. En català hi va fer les primeres passes una editorial prometedora, L’Estel, que tingué curta vida, per bé que va ser represa, passat el temps, pel seu artífex Adolf Pizcueta (estret col·laborador de Joaquim Reig i Ignasi Villalonga, gerent de Macosa i valencianista de pedra picada) en plena dictadura franquista.

Tot precari i tendre, tot improvisat. Res de sòlid i durador. ¿Potser és que, a la fi, tindrà raó Ernest Lluch, quan deia que el llibre de Joan Fuster Nosaltres, els valencians separava, per a la nostra societat, la història de la prehistòria?

Ja m’he referit en un article anterior a la situació als anys 60 i 70 del segle XX. I he subratllat que les dinàmiques incipients d’aleshores tenien un recorregut curt i marcat, amb  limitacions evidents. Tan sols en l’època democràtica i autonòmica, a partir dels anys 80, amb la Generalitat governada pel Partit Socialista i encapçalada pel president Joan Lerma, amb l’aprovació de la LUEV (la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) i la introducció del valencià a l’ensenyament -juntament amb la transformació profunda de les estructures socials- , el panorama començà a canviar radicalment en el terreny de la cultura en general i en el camp editorial en particular.

Amb el valencià a l’escola i la tasca immensa dels i de les mestres -els grans herois del País recobrat- la llengua recuperava vigor i la demanda de materials didàctics, llibres de text i llibres de lectura per a infants i joves va fer un gran salt endavant. L’escolarització massiva en valencià generava una demanda sense precedents. Els estudiants necessitaven aquests materials. I aviat les editorials s’adaptaren a la demanda. Se’n varen crear un grapat en funció de la nova situació.

Si comptàrem amb una història detallada i solvent de l’edició valenciana moderna, amb les monografies escaients i una bona síntesi, coneixeríem per exemple les claus del fracàs de Gregal Llibres, creat el 1983 -el segell d’una societat integrada per set editorials valencianes, el Consorci d’Editors Valencians (Prometeo, Fernando Torres, Pre-textos, Tabarca, Marfil, etc.), amb Juan de Dios Leal i  Mercedes Aguilera (filla de Vicente Aguilera Cerni i vídua de Fernando Torres) en la gerència- que havia d’haver capitalitzat la producció afavorida per la Conselleria dels llibres, diccionaris i materials didàctics que necessitaven les escoles en aquell moment. Tancà el 1989. Fou, com he apuntat, un gran fracàs -de fabricació pròpia, per incompetència manifesta- que deixà ferides profundes i que obrí la via a l’entrada massiva de sucursals de les grans editorials foranes de llibres de text i material complementari, que aviat ensumaren el negoci i posaren a punt els dispositius escaients. Una nova oportunitat perduda pels valencians, com tantes altres. Però amb conseqüències, perquè la base en el llibre de text hauria permès completar i finançar una oferta diversificada en una nova etapa, paral·lela a iniciatives tan importants com la creació de la RTVV, per exemple. L’esquema articulat de sinèrgies i compensacions, d’una vasta acció editorial coordinada, es va frustrar.

Ara bé, això és només una part de la història. Al llarg des anys 80 van anar apareixent editorials molt destacades que incidien en el terreny escolar i que, en la mesura possible, desbordaven aquest camp i entraven de ple en l’edició literària. Fou el cas de Bullent (1983), de Bromera (1986), de Denes (1986) o Tàndem (1990). D’aquestes editorials, Bullent perviu fins avui amb un esforç sostingut per fer-se un espai en el llibre infantil i juvenil i més enllà, amb especial insistència en temes de cultura popular i en llibres d’interès local.  Denes ha tingut una trajectòria diversificada, ha publicat volums importants de temàtica filològica i va impulsar un segell transcendental en el camp de la poesia com és Edicions de la Guerra, dirigit durant anys per Vicent Berenguer.Tàndem, amb seu a València, fundada i dirigida per Rosa Serrano, tingué una trajectòria rellevant en el camp pedagògic, la literatura, el llibre infantil i juvenil, l’assaig, els àlbums il·lustrats. Donava gran importància al disseny editorial, i havia aconseguit fer forat en molts àmbits. Finalment no pogué consolidar-se i passà a formar part del grup Bromera. Entre els anys 80 i 90 hi hagué una florida significativa, amb editorials com Aguaclara (Alacant), Marfil (Alcoi) o Tabarca (València) que competien en el mateix àmbit escolar. Al seu costat hi havia editorials bastant singulars, de vegades projectes molt personals, que completaven el panorama editorial: Brosquil (Puçol), L’Eixam (Tavernes Blanques) o Germania (Alzira). Fins i tot una editorial amb impremta pròpia, veterana i singular, com Albatros (depenent d’Arts Gràfiques Soler) es va engrescar i va publicar en català una notable col·lecció de clàssics dirigida per Vicent Raga. I fou llavors que es va fundar Afers, una editorial centrada en l’assaig, la història i els estudis acadèmics, que ha tingut una trajectòria clarament ascendent. Era un temps bastant creatiu.

Ara bé, la gran editorial que ha reeixit a dotar-se d’una estructura plenament empresarial, ha estat per descomptat Bromera, fundada i dirigida per Josep Gregori. Una experiència inèdita, poderosa, amb una plantilla nombrosa, una xifra de vendes notable, i un arrelament inqüestionable en les escoles i els instituts i també al territori, com ho demostren any rere any els Premis que convoca l’editorial, en col·laboració amb entitats i institucions, a la ciutat d’Alzira, capital de la Ribera Alta. La voluntat de presència i renovació, les iniciatives agosarades (com ara la traducció de llibres de referència d’autors de gran venda), la projecció més enllà del marc valencià estricte i el fitxatge de directors editorials aliens a la família fundadora subratllen aquesta dimensió d’empresa viable, professional i consolidada: un fet sense precedents.

En aquestes dues dècades varen fer també un paper molt important les edicions institucionals, com ara les del CEIC Alfons el Vell de Gandia, el Consell Valencià de Cultura, l’Institut de Cultura Juan Gil Albert d’Alacant, la UNED (Alzira) i sobretot les Edicions Alfons el Magnànim-IVEI (una experiència decisiva, animada per Mario Garcia Bonafé). Però aquesta sí que seria tota una altra història, sobre la qual tornarem en una altra ocasió.

Sí, algú hauria de fer, un dia, una història de l’edició valenciana moderna. Seria un capítol ple d’interès, que aportaria llum a la història cultural encara no escrita del País Valencià contemporani. Algú n’hauria de fer una recerca sistematitzada, potser una tesi doctoral, en el marc d’un Grup d’Investigació sobre història de la cultura. Existeix, un grup així? No ho sé. En tot cas, caldria crear-lo.

Però la història no es deté, i en el darrer període -en un context que ha canviat i en resposta a nous condicionaments- han aparegut moltes noves editorials, com ara Andana (2009), Balandra (2017), Neopàtria (2017), In Puribus (2014), Perifèric (2004), Sembra (2014), Onada (2005), Lletra Impresa (2017), Vincle (2016), Austrohongaresa (2016), El Petit Editor (2015), Andana (2009), Edicions 96 (2009), o Drassana (2014). Cadascuna amb un perfil propi, i mereixedores d’una aproximació específica.

Quan veus els estudis sobre editorials concretes que s’han fet a Catalunya  (Quaderns Crema, Proa, Club Editor, tots tres per Julià Guillamón; La Magrana, per Manuel Llanas i Jordi Chumillas; Pòrtic, per Mireia Sopena, per exemple) o volums com la síntesi de Manuel Llanas (Set segles d’edició a Catalunya, Eumo, 2007) o la bibliografia oceànica sobre l’univers editorial europeu o hispànic, no pots fer més que plànyer les nostres insuficiències. Que tanmateix tenen explicació i també solució, si ens ho proposem. Pel que fa a editorials valencianes, si no vaig errat, només existeix l’estudi que va fer Santi Cortés sobre Edicions Tres i Quatre (El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre, 2014).

Convé llegir. Convé fer-se càrrec d’experiències com ara les d’Europäische Verlagsanstalt, Rowohlt, Feltrinelli, Einaudi, Weidenfeld, Suhrkamp, Bollatti Boringhieri o Gallimard, totes les quals compten amb estudis específics. Convé mirar-se llibres com el de Sergio Vila-Sanjuán Pasando pàgina. Autores y editores en la España democràtica (Destino,2003) o Un oficio de locos. Editores fundamentales en conversación con Juan Cruz (Ivorypress, 2011). Són només uns quants exemples, però sobretot un espill on mirar-nos. Per aprendre i fer-ho  millor, no per desesperar-nos, que això mai!

Finalment hi ha matèria. Amb greus problemes i enmig de totes les incerteses del  paradigma social i cultural que va perfilant-se, certament, però també amb signes positius i esperançadors -com el paper actiu i favorable de les institucions en el nou context polític-, el món editorial valencià demostra que té puixança, voluntat, imaginació, que compta amb un capital humà inestimable, i que té un gran futur per davant. Si sap jugar bé les seues cartes, és clar.

En realitat, la història de l’edició valenciana està per fer. No disposem encara de cap estudi històric extens i aprofundit sobre el món de l’edició al País Valencià, especialment en l’època contemporània.

Abunden, en canvi, les notícies relatives als orígens de la impremta valenciana, que es remunten als temps heroics de l’expansió d’aquesta nova tècnica arreu d’Europa. L’invent de Johannes Gutenberg va arribar a València de la mà d’impressors alemanys o flamencs, com ara Nicolau Spindeler, establert a València el 1490, i Lambert Palmart, que s’hi establí també al segle XV, potser una mica abans que el primer. Està molt assentada la idea -discutida per alguns, però- segons la qual el primer llibre imprès a la Península, i el primer llibre imprès en català, fou les Trobes en lahors de la Verge Maria,  a cura de Lambert Palmart, cosa que sempre ha afalagat el patriotisme local.