Notícia de la Biblioteca d’Autors Valencians

Valeria Bergalli, l’editora de Minúscula, ha invocat recentment unes paraules de l’escriptor i editor Roberto Calasso: “El concepte de col·lecció pertany a les altes especulacions editorials, i com a tal és ignorat per molts editors [...], així com alguns filòsofs consideren que la gràcia és una qüestió que no és de la seua incumbència.” M’interessa molt aquesta reflexió de l’editor Calasso, creador de la col·lecció Piccola Biblioteca, entre altres, al capdavant de la fabulosa editorial Adelphi, fonamentades en un concepte altament elaborat de la feina editorial i de la consistència d’una “col·lecció”. Les col·leccions editorials no són, en aquesta perspectiva, agrupacions indiscriminades, calaix de sastre, amuntegament de títols, sinó expressió d’un programa implícit, d’un enfocament cultural, peça orgànica d’un projecte que té com a inspiració de fons les mancances constatades i l’aportació que cal fer a una cultura.

Una tasca que ha acomplert amb coherència exemplar una col·lecció com la Piccola Biblioteca Adelphi, que acaba de publicar obres com Il lavoro dello spirito, de Massimo Cacciari, Come ordinare una biblioteca, del mateix Calasso, o Del paesaggio de Rainer Maria Rilke. El volum de Cacciari -filòsof subtil i inquiet, que fou alcalde de Venècia- fa, i es diu prompte, el número 751 de la col·lecció. On s’hi troben innombrables tresors, sempre pulcrament editats, amb una combinació molt ben resolta de clàssics i moderns, d’assaig i creació. Una col·lecció que assenyala pautes i revela racons insòlits del pensament i la literatura, i que al llarg del temps ha deixat una marca inconfusible -la marca de l’editor- en la cultura italiana. I més enllà.

La mateixa Valeria Bergalli ha fet aquest paper de suggeriment i incitació, d’incorporació de temes i autors, des de la seua editorial, minúscula només de nom, majúscula quant a l’aportació cultural que ha fet i fa, en castellà i en català.

Ve a tomb aquesta petita meditació a propòsit d’una col·lecció inspirada en la mateixa idea de coherència interna i aportació orgànica a una cultura en un moment històric determinat. Perquè aquesta era la idea original de la Biblioteca d’Autors Valencians, la BAV, creada per Joan Fuster al si de la Institució Alfons el Magnànim (posteriorment IVEI) a començament dels anys 80 del segle passat. Una col·lecció de referència, que sobreviu i ha superat tempestes i mals averanys. Tota una fita en un país que malbarata recursos, talent i esforços, i que té una tendència excessiva a l’oblit.

Però més que sobreviure diria que ha reeixit a renovar-se i a recuperar amb nova empenta i vitalitat la inspiració original. Ara navega amb bon vent i amb una presentació formal millorada, a l’alçada dels requeriments actuals. La qualitat de la presentació -cosa sempre fonamental, igual com la cura absoluta dels aspectes formals i textuals- serva una relació directa amb la qualitat i la rellevància dels continguts, dels successius volums que han anat apareixent. Qualitat i rellevància incontestables, perquè estem parlant d’una col·lecció que recull el bo i millor, juntament amb coses menors però significatives des d’un punt de vista històric i cultural, del que ha donat de si una tradició -la dels autors valencians que han escrit en la nostra llengua, el català o valencià- que compta amb cims com Ausiàs March, Jaume Roig, Isabel de Villena o Joanot Martorell. Una tradició mai interrompuda però sí eclipsada, i que ara viu un gran moment.

Fuster va concebre aquesta col·lecció i la va dirigir des del 1981. Les dificultats no foren poques. Els dubtes i els problemes es veuen reflectits de manera fidel a la correspondència entre Fuster i Màrius Garcia Bonafé, el director de Publicacions de la IAM, recollida al volum 14, “La generació valenciana dels seixanta”, de la Correspòndència Joan Fuster (3i4, 2013), a cura de Juli Capilla. Val la pena mirar-se aquest intercanvi epistolar. Fuster s’hi va abocar amb força i plantejava una col·lecció accessible al públic general que volia establir “un panorama global merament ‘vernacular’” i que havia d’incloure al costat de les grans obres també “testimonis d’època i, naturalment, de l’estat de la llengua literària (o no)”. Això bandejava obres en castellà o les edicions crítiques per a erudits. Era un plantejament coherent.

Fins al volum 38 (la Poesia de Maria Beneyto) se’n va mantenir el criteri. La participació de Fuster fou molt intensa els primers anys, suggerint títols i autors, llegint originals i fins i tot revisant les proves. Posteriorment el paper d’Eduard Verger com a cervell i organitzador de la col·lecció fou cada vegada més important, decisiu. La tasca de recuperació d’autors valencians clàssics i moderns, en els diversos gèneres, que s’hi va dur a terme fou impressionant, sense precedents: Carles Salvador, Pere Antoni Beuter, Pere Joan Porcar, Eduard López Chavarri, Francesc Almela i Vives, Àngel Sánchez Gozalbo, Morlà, Miquel Duran de València, Jaume Gasull, Juli Just, Emili G. Nadal, Melcior Miralles, Bernat Artola, Joan Valls, Roís de Corella, l’Antologia dels poetes valencians, antologies de revistes com Taula de Lletres Valencianes, de “Nostra novel·la” o dels “col·loquiers”, Jaume Roig, Martorell, Isabel de Villena, Ausiàs March...

Quan la IAM caigué en mans d’un ex redactor en cap de Las Provincias i estret col·laborador de M. C. Reyna, la cosa va canviar. Algú en farà, un dia, l’explicació detallada de l’afer. A partir del 2015 s’ha recuperat el criteri inicial, el més fecund i plausible. L’idioma determina les literatures. El “panorama vernacular” havia restat a l’ombra, difuminat, marginat. Calia restaurar-lo i exposar-ne els avatars, les manifestacions sublims o modestes, el que havia donat de si una trajectòria accidentada i anòmala.

Ara la BAV torna a lluir. Tinc a la vista els darrers volums, que fan goig. El darrer de tots, el 68, és una Antologia d’un poeta potser menor, però tanmateix interessant, de la Renaixença, Víctor Iranzo, en edició i amb una introducció de Carles Fenollosa. I s’anuncia per a la tardor una magna edició de l’Obra Completa d’Ernest Martínez Ferrando, un dels escriptors imprescindibles del segle XX malauradament poc difós, en edició a cura de Vicent Alonso. A hores d’ara la col·lecció la dirigeix un escriptor de tota confiança i bon criteri, Enric Sòria, amb la col·laboració de Vicent J. Escartí com a codirector. I en té cura editorial el poeta Vicent Berenguer, en bona sintonia amb el director de la IAM, Vicent Flor. Les peces, de nou, van encaixant. Ens n’hem de congratular.

Valeria Bergalli, l’editora de Minúscula, ha invocat recentment unes paraules de l’escriptor i editor Roberto Calasso: “El concepte de col·lecció pertany a les altes especulacions editorials, i com a tal és ignorat per molts editors [...], així com alguns filòsofs consideren que la gràcia és una qüestió que no és de la seua incumbència.” M’interessa molt aquesta reflexió de l’editor Calasso, creador de la col·lecció Piccola Biblioteca, entre altres, al capdavant de la fabulosa editorial Adelphi, fonamentades en un concepte altament elaborat de la feina editorial i de la consistència d’una “col·lecció”. Les col·leccions editorials no són, en aquesta perspectiva, agrupacions indiscriminades, calaix de sastre, amuntegament de títols, sinó expressió d’un programa implícit, d’un enfocament cultural, peça orgànica d’un projecte que té com a inspiració de fons les mancances constatades i l’aportació que cal fer a una cultura.

Una tasca que ha acomplert amb coherència exemplar una col·lecció com la Piccola Biblioteca Adelphi, que acaba de publicar obres com Il lavoro dello spirito, de Massimo Cacciari, Come ordinare una biblioteca, del mateix Calasso, o Del paesaggio de Rainer Maria Rilke. El volum de Cacciari -filòsof subtil i inquiet, que fou alcalde de Venècia- fa, i es diu prompte, el número 751 de la col·lecció. On s’hi troben innombrables tresors, sempre pulcrament editats, amb una combinació molt ben resolta de clàssics i moderns, d’assaig i creació. Una col·lecció que assenyala pautes i revela racons insòlits del pensament i la literatura, i que al llarg del temps ha deixat una marca inconfusible -la marca de l’editor- en la cultura italiana. I més enllà.