Jorge Semprún en el seu centenari: les lliçons que no hem d’oblidar

S’ha dit i reiterat sovint -és quasi un lloc comú- que Jorge Semprún Maura (Madrid 1923-París 2011) va viure moltes vides. I és ben cert: infantesa benestant al Madrid de la Segona República, exili familiar primerenc, estudis a París, compromís antifeixista en la Resistència francesa, detenció, tortura i deportació al camp de concentració nazi de Buchenwald (molt a prop de Weimar, a Turíngia), alliberament i vida a París, organitzador clandestí del PCE a Madrid sota el franquisme durant anys, membre del Comité Central i Executiu del Partit Comunista, divergència juntament amb Fernando Claudín sobre la línia del Partit, expulsió del PCE el 1964, intel·lectual d’esquerres independent i col·laborador de Ruedo Ibérico, cineasta amb Alain Resnais i Costa Gavras, aproximació al PSOE, ministre de Cultura amb Felipe González, topada amb Alfonso Guerra i eixida del govern, escriptor reconegut, consciència democràtica d’Europa...

Des del punt de vista literari, dues fites cabdals: l’èxit internacional de Le grand voyage, Premi Formentor, publicat el 1963 i en castellà el 1976, mirada retrospectiva i adolorida al captiveri a Buchenwald després d’un llarg silenci, i l’esclat de l’Autobiografia de Federico Sánchez, Premi Planeta el 1977, una revenja implacable -amb valor literari i elements valuosos- envers aquell que n’havia estat amic molt proper i que considerava que l’havia traït el 1964: Santiago Carrillo. Revenja ad personam però alhora cap a una època, també de la seua vida, i per tant cap a ell mateix. Crítica ferotge -s’hi troba a faltar una mica d’autocrítica- dels mecanismes de funcionament de gran duresa, exigida probablement, d’un partit clandestí, il·legal, proscrit, que fins i tot durant un temps va impulsar la lluita armada. Impugnació virulenta del seu sectarisme i dogmatisme, i alguna cosa més. També una operació política... Dues fites, sí, però així mateix un seguit de novel·les amb un component tothora reflexiu i testimonial, interpolacions d’autoficció, trames complexes i rerefons històric, en francès i en castellà -sobretot en francès. Novel·les amb un component assagístic sovint innegable, i de vegades predominant. Algunes menys conegudes que altres, totes llegidores. Faig referència a La segunda muerte de Ramon Mercader (1969), Aquel Domingo (1980), La algarabia (1981), Federico Sánchez se despide de ustedes (1993) i La escritura o la vida (1995).

La vida de Jorge Semprún -qui ho pot negar- és fascinant. La manera com la va viure i escriure, com va escriure una vida que ja era per se altament literària, també. O sobretot. De cada etapa existencial, de cada vivència dels grans esquinçaments del seu segle, Semprún, que no passava per allà sinó que s’hi va complicar fins al final, en va extraure matèria literària. En ell vida i escriptura son indestriables, fins al punt que pogué escriure sobre la impossibilitat temporal d’escriure... Àrdua tasca, la dels biògrafs, per a reconstruir una vida tan autobiogràfica. I tanmateix, comptem almenys amb tres obres rellevants sobre la vida de Semprún. La primera és Lealtad y traición. Jorge Semprún y su siglo (Tusquets, 2010), de la periodista (durant anys redactora de Die Zeit) Franziska Augstein, traduïda de l’alemany. La segona, La aventura comunista de Jorge Semprún. Exilio, clandestinidad y ruptura (Tusquets, 2014, de l’historiador Felipe Nieto. I la tercera, Ida y vuelta. La vida de Jorge Semprún (Debate, 2016), de l’escriptora i professora nord-americana d’origen espanyol i amb parentiu amb l’autor, Soledad Fox Maura, traduïda de l’anglès. Ho trobarem tot, o quasi tot, en aquests llibres. Exemples -cadascú en el seu estil- de biografia reeixida, d’aproximacions a la “vida en el segle” d’un autor extraordinari, que va viure moltes vides. I que no fou tan sols observador o testimoni del seu temps, sinó protagonista, en diversos moments. He afegit la clàusula “quasi”, perquè la veritat multidimensional d’un autor que es va moure en plans tan diferenciats, temporals i socials, és molt difícil d’aferrar.

Recentment s‘ha publicat, a més, Destino y memòria. Cien años de Jorge Semprún (Tusquets), edició de Mayka Lahoz. Una bona manera de commemorar el centenari d’un escriptor, pensador i polític. Inclou assaigs de la pròpia editora del volum, Mayka Lahoz, que estableix una cartografia -una visió de conjunt- de la vida de Semprún; de Benito Bermejo sobre la deportació a Buchenwald; de Felipe Nieto sobre la llarga etapa comunista de Semprún; de Jordi Amat sobre la reinvenció posterior de Semprún com a intel·lectual independent i consciència europea, incloent l’aproximació al socialisme i l’etapa de ministre amb Felipe González; de Reyes Mate sobre la dialèctica vida/pensament en Semprún -un assaig magnífic-; d’Anna Caballé sobre vida i escriptura; i d’Esteve Rimbau sobre Semprún i el cinema. Cada capítol inclou, a més, unes pàgines (en color vermell tirant a fosc) de testimonis: José Maria Ridao, Thomas Landman (net de Semprún), Raimon, Juby Bustamante, Michi Straufeld, Claude Lanzmann, Felipe González, Albert Solé, Claudio Aranzadi, Juan Cruz, Costa-Gavras, Miguel Ángel Aguilar, Carmen Claudín. La bibliografia adjunta i les fotografies arrodoneixen un llibre que -em sembla- assumeix un valor modèlic, si volíem parlar sobre maneres de commemorar un autor en el seu centenari, quan escara forma part de la vivència dels vius i no és mera arqueologia apta per a filòlegs o historiadors.

Realment, Jorge Semprún sempre et sorprèn. Als primers anys seixanta del segle passat -època optimista: la distensió, el desglaç, Kennedy, Krúitxov, el papa Joan XXIII- hi hagué una forta onada renovadora favorable a un “humanisme socialista”. L’antic membre de l’Escola de Frankfurt, el psicòleg Erich Fromm -des dels Estats Units- va editar un volum famós amb aquest títol. Louis Althusser hi havia de participar, però Fromm no volgué incloure un text que no s’ajustava al que pretenia. L’article (“Marxisme i humanisme”) el va publicar finalment el 1964 a Cahiers de l’ISEA i en italià a Critica marxista. Semprún va criticar l’article d’Althusser a la revista Clarté, dels estudiants comunistes francesos. Una crítica bastant contundent i antidogmàtica, que es volia marxista revolucionària... Després la revista Nouvelle Critique, del PCF, reprengué el debat amb totes les intervencions. Finalment se’n va derivar un llibre, Polémica sobre marxismo y humanismo (Siglo XXI, Mèxic, 1968) amb els textos -traduïts per Marta Harnecker (deixebla xilena d’Althusser)- de la polèmica (a més de Semprún, Michel Simon i Michel Verret) i totes les rèpliques d’Althusser.  Per cert, en conserve el petit volum, que es venia obertament a la Llibreria Lauria de València el 1968. Molt significativa -respecte de l’època, el tipus de polèmica marxista del moment, i les posicions de l’autor-  aquesta intervenció de Semprún en un debat francès estretament lligat amb els avatars del marxisme post-estalinista, que finalment es va esgotar. Althusser defensava un marxisme suposadament científic i abstracte (gens històric) que no podia ser, i acabà malament. Semprún va sobreviure amb un moviment hegelià d’Aufhebung -negació i preservació alhora, per superació-, com li hauria agradat dir a ell, que no s’estava de citar Hegel quan convenia.

Em sembla fascinant l’evolució de Semprún despès de la ruptura amb el PCE, la seua reflexió cada vegada més madura i la voluntat de conjugar l’experiència acumulada amb l’autocrítica de la cultura d’esquerres. La mirada de llarg abast cap al passat i les grans errades històriques i la voluntat d’ajustar idees i compromisos amb el present. La renúncia als dogmes sense renunciar  als ressorts morals del compromís d’ahir... Semprún, una vegada fora del PCE el 1964, passà a ser un intel·lectual d’esquerres independent, amb un paper actiu a Ruedo Ibérico juntament amb Fernando Claudín. Per exemple, fou editor d’Horizonte español 1966, dos volums, unes 700 pàgines en total, que oferien una panoràmica completa dels problemes socials, econòmics, polítics, nacionals i culturals de l’Espanya del franquisme estabilitzat, i de l’impàs de la lluita per la democràcia i el socialisme en aquell temps que es prolongava i desesperava. Hi va fer la presentació a l’obra i inclogué també l’assaig “La oposición política en España: 1956-1966”. Per la seua banda, Claudín col·laborà amb l’assaig “Dos concepciones de la vía española al socialismo”. El debat aferrissat al si del PCE, i l’expulsió, eren encara recents. El 1965 havia aparegut el primer número de Cuadernos de Ruedo Ibérico, revista marxista independent, en la qual -durant anys- Claudín i Semprún tingueren un paper decisiu. Al PCE, com bé es pot suposar, no li feia gens de gràcia. Hi havia una esquerra al marge del PCE. Arribat el moment, tindria la paella pel mànec. Els esquemes mentals per força havien de canviar. Alguns havien avançat el que es va viure després del 1989/1991, l’esgotament d’un cicle històric que havia començat el 1917.

Passat el temps, l’esclat de nova reflexió sobre els camps de concentració i extermini, que havia restat en la penombra, va trobar en ell -autor de l’iniciàtic Le grand voyage [El largo viaje] del 1963, i de tot un cicle narratiu sobre l’experiència dels camps- una de les ments lúcides. Els havia conegut en persona. La consideració del passat europeu fet de llums i de moltes ombres (el feixisme, els totalitarismes, l’estalinisme) passà a ser una exigència moral i alhora política en un moment de redefinició d’Europa, arran del final de la guerra freda, de l’expansió de la Unió Europea i de la reunificació del continent, amb la reincorporació de l’Europa central i oriental. La veu i el testimoni lúcid de Jorge Semprún ressonaren encara amb força en aquella llarga conjuntura, que en part és encara present. I les trobarem, eloqüents, en un llibre com Pensar Europa (Tusquets, 2006), que és un recull d’assaigs de Semprún sobre totes aquestes qüestions. També en Vivir es resistir (Tusquets,2014), traducció dels originals en francès Le Métier d’homme. Husserl,Bloch, Orwell i Le langage est ma patrie. O en L’homme européen (Perrin-Plon, 2006) llibre conjunt de Semprún i Dominique de Villepin, sobre els orígens i l’avenir de l’especificitat europea.

Un llibre, aquest, poc conegut, però valuós, perquè enceta o, millor, continua, una discussió que hauria de guanyar profunditat, justament ara quan hi ha veus que malden per “provincialitzar” Europa, o que menystenen aportacions cabdals com les Llums, i poders emergents que la voldrien anul·lar, enmig d’una desorientació interna que pot dur -de fet ja ha dut- sectors importants de la població a repetir errades funestes del passat. Hi ha qui voldria empetitir Semprún lligant-lo a una mena de “paradigma memorial” insuficient o esbiaixat. És un risc, certament. Però gosaria fer una altra apreciació: les lliçons d’una consciència històrica tan aguda, tan punyent, tan alerta, com la de Jorge Semprún son més necessàries que mai.

S’ha dit i reiterat sovint -és quasi un lloc comú- que Jorge Semprún Maura (Madrid 1923-París 2011) va viure moltes vides. I és ben cert: infantesa benestant al Madrid de la Segona República, exili familiar primerenc, estudis a París, compromís antifeixista en la Resistència francesa, detenció, tortura i deportació al camp de concentració nazi de Buchenwald (molt a prop de Weimar, a Turíngia), alliberament i vida a París, organitzador clandestí del PCE a Madrid sota el franquisme durant anys, membre del Comité Central i Executiu del Partit Comunista, divergència juntament amb Fernando Claudín sobre la línia del Partit, expulsió del PCE el 1964, intel·lectual d’esquerres independent i col·laborador de Ruedo Ibérico, cineasta amb Alain Resnais i Costa Gavras, aproximació al PSOE, ministre de Cultura amb Felipe González, topada amb Alfonso Guerra i eixida del govern, escriptor reconegut, consciència democràtica d’Europa...

Des del punt de vista literari, dues fites cabdals: l’èxit internacional de Le grand voyage, Premi Formentor, publicat el 1963 i en castellà el 1976, mirada retrospectiva i adolorida al captiveri a Buchenwald després d’un llarg silenci, i l’esclat de l’Autobiografia de Federico Sánchez, Premi Planeta el 1977, una revenja implacable -amb valor literari i elements valuosos- envers aquell que n’havia estat amic molt proper i que considerava que l’havia traït el 1964: Santiago Carrillo. Revenja ad personam però alhora cap a una època, també de la seua vida, i per tant cap a ell mateix. Crítica ferotge -s’hi troba a faltar una mica d’autocrítica- dels mecanismes de funcionament de gran duresa, exigida probablement, d’un partit clandestí, il·legal, proscrit, que fins i tot durant un temps va impulsar la lluita armada. Impugnació virulenta del seu sectarisme i dogmatisme, i alguna cosa més. També una operació política... Dues fites, sí, però així mateix un seguit de novel·les amb un component tothora reflexiu i testimonial, interpolacions d’autoficció, trames complexes i rerefons històric, en francès i en castellà -sobretot en francès. Novel·les amb un component assagístic sovint innegable, i de vegades predominant. Algunes menys conegudes que altres, totes llegidores. Faig referència a La segunda muerte de Ramon Mercader (1969), Aquel Domingo (1980), La algarabia (1981), Federico Sánchez se despide de ustedes (1993) i La escritura o la vida (1995).