L’Estel, una editorial dels anys trenta

És una editorial històrica, aquesta de la qual parlarem avui: L’Estel. L’editorial valenciana més acurada, digna i solvent dels anys trenta del segle XX -aviat farà un segle de la seua fundació-, quan semblava que el valencianisme polític i cultural prenia embranzida. I la va prendre, i tant que sí, però el colp de la desfeta del 1939 s’ho endugué tot per davant: vides, dignitat, il·lusions i projectes. La llarga dictadura nacionalista espanyola acabà amb tot això. Amb l’esperança d’una societat millor, l’emancipació de les dones i la promoció social dels més desfavorits, l’augment del nivell educatiu i cultural, la consolidació d’una Renaixença feble i el desplegament d’un valencianisme amb una projecció social més àmplia. És a dir, amb una modernitat republicana que hauria estat tan beneficiosa com raonable. Però no va poder ser. Els interessos de l’Espanya negra, l’oligarquia, el clero integrista, els generals africanistes, en connivència amb una conjuntura internacional nefasta -l’auge del feixisme i el nazisme- ho varen fer impossible.

El País Valencià fou arrasat en tots els sentits. Sobretot en l’aspecte humà, cultural, de la dignitat humana, del sentit de la llibertat. Max Aub va descriure’n cruament l’estat d’esperit, que es prolongava anys i anys, a La gallina ciega. Tot i així, als anys seixanta pogueren alçar-se tímidament alguns caps. O no tan tímidament. El desafiament contundent i rebel -públic, fora de catacumbes i clandestinitat coratjosa- té data de naixement, i vingué del valencianisme. Fou el 1962. L’annus mirabilis de Joan Fuster i Ortells, quan publicà quatre llibres alhora: Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans. Joan Fuster fou tot un cas, un cas a banda i excepcional, com tothom sap. Segur de si mateix, de qui era, d’on venia i de com era. No havia passat per cap seminari, ni major ni menor, ni per la Gregoriana, no s’angoixava pels sentiments de culpa i tota la ganga melodramàtica. No havia de demanar perdó per ser com era o per pensar com pensava: ni s’ho plantejava. Potser hi tenia alguna cosa a veure la condició de la família: son pare, carlí, fou el primer alcalde de Sueca en el franquisme. O ves a saber per quines opcions vitals. Ell, en qualsevol cas, va fer camí a banda, propi i original.

El fet és que Fuster va marcar època: va desbrossar vies de redreçament i va descartar opcions estèrils del passat, alhora que salvava les poques coses aprofitables d’una trajectòria del valencianisme polític i cultural de la pre-guerra, certament gens lluïda. Però a l’igual que la limitada Renaixença valenciana, un llegat -o un llevat- imprescindible. Ningú com ell va contribuir a repensar i a donar difusió, com i quan va poder, als esforços del passat, a una tradició esquifida però valuosa: no en teníem altra.

El primer dels llibres esmentats de Fuster el publicà Edicions 62, de la mà del seu amic Max Cahner. Va encetar la nova col·lecció de “Llibres a l’abast”, tan moderna i eficaç aleshores. El segon, l’editorial de Josep Vergés, Destino, acomboiat, sembla, per Josep Pla. El tercer, les Edicions d’Aportació Catalana que promovia un patriota d’aquells “de pedra picada”, Joan Ballester Canals -a qui, per cert, vaig conèixer a la Llibreria Públia de Barcelona a començament dels anys setanta del segla passat-, un tipus abnegat que organitzava autobusos solidaris als Aplecs del Puig. I el quart, la recuperada Editorial L’Estel, l’única empresa del valencianisme -o de qualsevol orientació- dels anys trenta, de la República, que va reprendre l’activitat durant el franquisme al País Valencià. Un enllaç amb un passat proscrit.

Perquè del País Valencià de la pre-guerra no en va sobreviure res. Absolutament res. Ni ateneus, ni organitzacions, ni partits, ni casinos, ni editorials, ni sindicats, només una memòria soterrada, latent, amagada al clos familiar. El franquisme, una aplanadora sense pietat. Un totalitarisme reeixit, basat en una repressió sense treva, sistemàtica i brutal. O en l’apropiació, depuració i tergiversació del que hi havia hagut prèviament (Lo Rat Penat o les Falles), i d’aquelles individualitats que es deixaren utilitzar.

L’Estel fou una iniciativa dels valencianistes més eficaços al llindar entre la dictadura de Primo de Rivera i la República. El primer llibre que publicà fou L’Espill a trossos (Poesies), de Francesc Almela i Vives. Un disseny sobri i digne. Fa impressió tindre a les mans aquests llibres, en què batega la voluntat de fer quallar una cultura incipient en totes les dimensions. A l’explicació editorial que figura al final de L’Espill a trossos (que no té data ni peu d’impremta, només diu L’Estel, València), s’anuncien propòsits de molts tipus, no tots acomplerts, i la voluntat de dur a terme l’empresa, i evitar la frustració que tantes vegades havia impedit la consolidació “de col·leccions de llibres valencians”.  En seguirien Blasco Ibáñez i València, de Juli Just; Proses de viatge, d’ Eduard López Chavarri; Ícar o la impotència, d’Artur Perucho; Contes per a infants (de la imaginació nòrdica), traduït de l’anglès per Joaquim Reig; La poesia valenciana en 1930, una antologia delspoetes del moment  a cura d’Almela i Vives; Mistral i Llorente (recull de notícies i impressions), per Teodor Llorente Falcó. També Poesies d’Ausiàs March, antologia a cura d’Enric Navarro Borràs; Sermons de Sant Vicent Ferrer, edició a cura de Josep Sanchis Sivera, dins d’una sub-col·lecció anomenada “Sèrie popular de clàssics valencians”. En l’apartat de llengua, cal consignar l’edició del Vocabulari valencià castellà de Joan de Resa, amb pròleg de Salvador Guinot. Però L’Estel va publicar moltes més coses, en un esforç d’omplir els buits d’una cultura valenciana reressagada a l’alçada dels anys vint i trenta. La Renaixença no havia triomfat socialment, almenys no tant com per a posar dempeus una cultura amb  cara i ulls i els fonaments imprescindibles, que són la llengua i l’escola. Tot estava per fer. El 1932 es va fer un gran pas amb l’acord ortogràfic de les Nomes de Castelló.

A més d’aquests llibres, L’Estel va publicar els “Quaderns d’orientació valencianista”, on aparegueren Concepte doctrinal del valencianisme, de Joaquim Reig; La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner; El País Valencià, de Felip Mateu i Llopis, i diversos fullets de Carles Salvador: Vocabulari Ortogràfic Valencià, Ortografia Valenciana, Morfologia Valenciana).

Els llibres de Sanchis Guarner i Mateu i Llopis foren publicats el 1933. Com és ben sabut, el 1934 marcà una divisòria i omplí de núvols de tempesta l’ambient polític. Les diferències esdevingueren insalvables i tot plegat acabà amb la República i amb l’esperança d’un Estatut d’autonomia valencià. També amb la possibilitat d’un desenvolupament normal i ascendent d’una cultura que començava a aixecar-se, seguint probablement la incitació, l’exemple, de l’esclat cultural que es va viure a Catalunya als anys 20 i 30.

Calgué començar de cap i de nou, ara amb fonaments més sòlids. I es va fer, amb el concurs de diverses generacions. De les obres publicades per L’Estel se n’han recuperat un bon grapat, sobretot a la Biblioteca d’Autors Valencians, que va dirigir duran la dècada de 1980 Joan Fuster a la Institució Alfons el Magnànim (llavors IVEI). Per exemple, Blasco Ibáñez i València, de Juli Just, Proses de viatge d’Eduard López Chavarri, o la Poesia d’Almela i Vives. I quan es va reprendre aquesta col·lecció el 2015 i Vicent Flor l’encomanà a Enric Sòria, també se’n recuperaren alguns, com  el d’Artur Perucho. Però el llibre que més vides i reedicions ha tingut ha estat sens dubte La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, que ha arribat als nostres dies. La idea dels “Quaderns d’orientació valencianista” fou represa per PUV, que en va publicar uns quants títols.

L’Estel tingué una segona vida als anys seixanta i primers setanta, impulsada per Adolf Pizcueta i dirigida per Manuel Sanchis Guarner. Va reprendre alguns fils interromputs i va sumar nous components. Però aquesta és una altra història, que mereix una aproximació a banda.

És una editorial històrica, aquesta de la qual parlarem avui: L’Estel. L’editorial valenciana més acurada, digna i solvent dels anys trenta del segle XX -aviat farà un segle de la seua fundació-, quan semblava que el valencianisme polític i cultural prenia embranzida. I la va prendre, i tant que sí, però el colp de la desfeta del 1939 s’ho endugué tot per davant: vides, dignitat, il·lusions i projectes. La llarga dictadura nacionalista espanyola acabà amb tot això. Amb l’esperança d’una societat millor, l’emancipació de les dones i la promoció social dels més desfavorits, l’augment del nivell educatiu i cultural, la consolidació d’una Renaixença feble i el desplegament d’un valencianisme amb una projecció social més àmplia. És a dir, amb una modernitat republicana que hauria estat tan beneficiosa com raonable. Però no va poder ser. Els interessos de l’Espanya negra, l’oligarquia, el clero integrista, els generals africanistes, en connivència amb una conjuntura internacional nefasta -l’auge del feixisme i el nazisme- ho varen fer impossible.

El País Valencià fou arrasat en tots els sentits. Sobretot en l’aspecte humà, cultural, de la dignitat humana, del sentit de la llibertat. Max Aub va descriure’n cruament l’estat d’esperit, que es prolongava anys i anys, a La gallina ciega. Tot i així, als anys seixanta pogueren alçar-se tímidament alguns caps. O no tan tímidament. El desafiament contundent i rebel -públic, fora de catacumbes i clandestinitat coratjosa- té data de naixement, i vingué del valencianisme. Fou el 1962. L’annus mirabilis de Joan Fuster i Ortells, quan publicà quatre llibres alhora: Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans. Joan Fuster fou tot un cas, un cas a banda i excepcional, com tothom sap. Segur de si mateix, de qui era, d’on venia i de com era. No havia passat per cap seminari, ni major ni menor, ni per la Gregoriana, no s’angoixava pels sentiments de culpa i tota la ganga melodramàtica. No havia de demanar perdó per ser com era o per pensar com pensava: ni s’ho plantejava. Potser hi tenia alguna cosa a veure la condició de la família: son pare, carlí, fou el primer alcalde de Sueca en el franquisme. O ves a saber per quines opcions vitals. Ell, en qualsevol cas, va fer camí a banda, propi i original.