Llegir el passat: l’any 1966

El 1966 no fou un any qualsevol en la llarga història del franquisme. El 18 de març es va promulgar la Llei de Premsa i Impremta promoguda pel ministre Manuel Fraga Iribarne, que formalment suprimia la censura prèvia i permetia una certa llibertat d’expressió, però amb fortes limitacions, com es va poder comprovar a bastament. El 14 de desembre es va celebrar un referèndum per a l’aprovació de la “Ley Orgánica del Estado”, un pas més en la “institucionalització” del règim. Era una mena de refosa de les lleis fonamentals que consagrava la “democràcia orgànica” i obria la possibilitat de nomenar un Cap del Govern diferent al Cap de l’Estat. Espanya també era una democràcia, però “diferent”. Spain is different. Aquesta era la idea. Naturalment, el “sí” en aquell referèndum fou aclaparador: el 95,6% dels vots.

El règim franquista es sentia insegur en un context europeu d’avanç democràtic, distensió, turisme, intercanvis econòmics, Concili Vaticà Segon i consolidació del Mercat Comú arran del Tractat de Roma del 1962. Precisament el 1962, any de les vagues mineres a Astúries, Fraga Iribarne -futur fundador del Partit Popular, el tan democràtic PP- fou nomenat ministre d’Informació i Turisme, des d’on organitzà la propaganda del règim, a la manera d’un petit Goebbels. El 1964 organitzà una campanya obsessiva en torn als “XXV Años de Paz”, on contraposava el desordre i la barbàrie dels rojos a la pau i l’estabilitat de l’Espanya de Franco. Algun irònic va dir que havien estat 25 anys de pau-i-ciència, tot seguit... I és que calia molta paciència per aguantar allò.

Però l’any 1966 fou també el del centenari de la fundació de Las Provincias. El diari ho celebrà de moltes maneres. Per exemple, li va dedicar molta atenció a l’Almanac del 1967 (“La vida valenciana en el año 1966”). A la coberta de l’Almanac hi veiem els retrats dels fundadors: “Don Teodoro Llorente Olivares y don José Domenech Taberner”. A l’interior hi trobem un llarg article, ple de càrrega ideològica sobre el diari, a càrrec del director, José Ombuena, amb un títol que ho diu tot: “Un periódico para todos los valencianos”. Perquè Las Provincias llavors i posteriorment, als virulents anys finals dels setanta i sobretot als vuitanta, s’auto-adjudicava una representativitat total (i totalitària) que no tenia, però que considerava merescuda i indiscutible. Això explica molt el seu paper majestàtic i manaire durant l’anomenada (erradament) Batalla de València, que va atiar, amb M. C. Reyna i els seus col·laboradors, de manera imperdonable.

Impressiona molt, en qualsevol cas, la primera secció de l’Almanac, titulada “Actualidad valenciana”, que inclou dos apartats: “Autoridades” i “La actualidad valenciana en 1966”. I quines autoritats? Doncs per ordre d’aparició: l’Arquebisbe, Marcelino Olaechea y Loizaga; Bisbe auxiliar, Rafael González Moralejo; Capità General de la III Regió Militar, Santiago Mateo; President de l’Audiència, Cándido Conde Pumpido; Cap de la Regió Aèria de Llevant, Carlos Sartorius y Díaz de Mendoza; Rector de la Universitat Literària, José Corts Grau; Governador Civil y Jefe Provincial del Movimiento, Antonio Rueda y Sánchez-Malo; President de la Diputació, Bernardo Lassala; Alcalde de València, Adolfo Rincón de Arellano... i encara hi apareixien el Comandant de Marina, el Delegat d’Hisenda, i el Governador Militar.

Tota una concepció del món i de la vida pública es condensa en aquesta llista que omple la pàgina 6 de l’Almanac. Autoritats religioses, militars i civils, amb un ordre de prelació eloqüent. Quins personatges! De veritat que varen marcar una època: Olaechea, Sánchez Malo, Rincón de Arellano, Corts Grau, Lassala. Aquests i molts altres. La València del franquisme. El Vichy valencià.

El contingut d’aquest Almanac fa rodar el cap, retrotrau la memòria a un temps fosc, trist, limitat, ranci, provincià, esquifit, lamentable. Però és d’on venim, cosa que s’oblida sovint. La vella “ideologia valenciana”, feta de gloses de personatges, d’evocacions històriques, de tòpics, de panxacontentisme, de conformitat i resignació, amb alguna espurna d’humor sovint sense gràcia, plana tothora en aquestes pàgines, dedicades a l’actualitat de l’any, amb les fetes de la Fallera Major, senyoreta María de los Llanos Borso di Carminati -de “distingida família valenciana”-, visites de ministres, inauguració d’obres, fires i festes, commemoracions, inici de l’ordenació de la Devesa del Saler (que si hagués triomfat s’hauria carregat aquell paratge natural), celebracions... Dedicades també a fets i personatges històrics (el Palleter, Palomino, “Cosas de la Valencia ochocentista”, el Col·legi Major de Burjassot...), arts i lletres (amb articles com “Séneca y su Magisterio”, de José Corts Grau o “Panorámica de Azorín”, de José Alfonso), creació literària, llocs i pobles de “la Región”, espectacles, bous, música, religió, esports i necrològiques... Cal dir que alguns valencianistes també hi participaven, com ara Santiago Bru i Vidal, Enric Soler i Godes, Vicent Badia, E. Duran i Tortajada, Emili Beüt, E. López Chavarri o “Roc” (Vicent Andrés Estellés). Així eren les coses, llavors. No hi havia altra, per a les restes del naufragi. València i el país sencer estaven segrestats per una mediocritat plúmbia i antimoderna, d’un reaccionarisme inaudit, desfasat, excessivament prolongat en el temps, que fonia el tradicionalisme, l’autoctonisme poc reflexiu, la subalternitat provinciana assumida i la col·laboració activa amb un règim totalitari d’orígens feixistes, basat en el control ideològic i la repressió.

Ara bé -i no hi trobarem cap rastre aparent en aquestes pàgines- sota la cendra que retrata Las Provincias, hi havia un caliu de brases incandescents que preparaven una altra cosa. El mateix 1966 havia començat a funcionar la Facultat de Ciències Econòmiques, que tanta importància havia de tindre en l’eclosió sociopolítica dels anys posteriors. El moviment d’idees inaugurat per Nosaltres, els valencians de Joan Fuster el 1962 avançava, feia camí i proliferaven els grups més o menys organitzats de valencianistes actius, i innovadors, com el PSV. Començaven a obrir llibreries progressistes, com Can Boïls, Viridiana o la Llibreria Lauria. Després vindrien Concret, Tres i Quatre, Ausiàs March, i moltes més. Antonio Palomares havia vingut des de França, en la clandestinitat més absoluta, a organitzar el Partit Comunista, que comptava amb una base dispersa però considerable. Les Comissions Obreres eren ja una realitat en procés d’expansió. La Brigada Político Social (BPS) de la Policia feia seguiments i detencions, i torturava. Una activitat intensa no consignada -llàstima- a l’Almanac de Las Provincias.

Hi havia signes de canvi a l’ambient. Era la dècada dels seixanta... En puc deixar constància jo mateix. Aquell any, en tenia quinze, vaig participar en l’Aplec de la Joventut del País Valencià al Puig, fent la marxa a peu des de les Torres dels Serrans. Es va cloure amb un recital de Nova Cançó a la plaça del poble. No hi hagué cap problema o incident aquella vegada. Banderes quadribarrades. Parlaments. Em va agradar molt l’ambient. Fou la meua primera incursió valencianista, de la mateixa manera que al desembre vaig fer amb un amic (J. L. Monzón) la primera acció antifranquista, cridant al boicot al referèndum (“No voteu”) amb unes pegatines artesanals que férem a ma casa i vàrem enganxar a les partes d’uns quants carrers...

Per atzar, trobat inesperadament en una llibreria de vell, ha caigut a les meues mans aquest Almanac 1967 de Las Provincias, relatiu a la vida valenciana durant 1966. El contingut és dens, variat, són 398 pàgines, i es presta a tota mena d’anàlisis, començant pel llenguatge emprat, pel context mental que denoten les col·laboracions més elaborades o les notes i informacions aparentment més anodines. Si hi aplicàvem el paradigma indiciari o el mètode d’anàlisi del discurs en trauríem molt de suc. Cal “llegir” el passat. I això em referma en la convicció que no s’ha fet encara una història aprofundida i “densa” del franquisme al País Valencià. No s’ha fet, com cal, la història social, política, cultural, de les mentalitats i la vida quotidiana, de les esferes acadèmiques, de les professions, de les elits polítiques i de les famílies patrícies, de la burgesia, de l’Església, de les interaccions entre uns i altres, de les classes subalternes i del destí dels marginats, apartats, desposseïts i aclaparats.

El coneixement del passat és fonamental, per a entendre el present i per a preparar el futur. Publicacions com aquesta, per desagradable que siga a estones llegir-les, són un bon material per atansar-nos-hi, aporten una bona informació sobre un passat que de vegades, en alguns moments, en alguns replecs, sembla encara present. Però és un miratge. La realitat actual és una altra. I tanmateix...

El 1966 no fou un any qualsevol en la llarga història del franquisme. El 18 de març es va promulgar la Llei de Premsa i Impremta promoguda pel ministre Manuel Fraga Iribarne, que formalment suprimia la censura prèvia i permetia una certa llibertat d’expressió, però amb fortes limitacions, com es va poder comprovar a bastament. El 14 de desembre es va celebrar un referèndum per a l’aprovació de la “Ley Orgánica del Estado”, un pas més en la “institucionalització” del règim. Era una mena de refosa de les lleis fonamentals que consagrava la “democràcia orgànica” i obria la possibilitat de nomenar un Cap del Govern diferent al Cap de l’Estat. Espanya també era una democràcia, però “diferent”. Spain is different. Aquesta era la idea. Naturalment, el “sí” en aquell referèndum fou aclaparador: el 95,6% dels vots.

El règim franquista es sentia insegur en un context europeu d’avanç democràtic, distensió, turisme, intercanvis econòmics, Concili Vaticà Segon i consolidació del Mercat Comú arran del Tractat de Roma del 1962. Precisament el 1962, any de les vagues mineres a Astúries, Fraga Iribarne -futur fundador del Partit Popular, el tan democràtic PP- fou nomenat ministre d’Informació i Turisme, des d’on organitzà la propaganda del règim, a la manera d’un petit Goebbels. El 1964 organitzà una campanya obsessiva en torn als “XXV Años de Paz”, on contraposava el desordre i la barbàrie dels rojos a la pau i l’estabilitat de l’Espanya de Franco. Algun irònic va dir que havien estat 25 anys de pau-i-ciència, tot seguit... I és que calia molta paciència per aguantar allò.