Llibre i lectura a l’edat tardana

Sovint les diferències abruptes entre persones que a priori no havien de dissentir, són causa de perplexitat. També les coincidències massa reiterades. En el primer cas la sorpresa està assegurada i el debat s’anima. En el segon, la constatació d’una àmplia coincidència en un cert diagnòstic fa pensar. Tanta unanimitat, no serà deutora d’alguna cosa més profunda que el lloc comú o la reiteració del tòpic? Si una idea és defensada i refermada amb insistència per un seguit de gent que és fiable per altres conceptes, caldrà esbrinar què hi ha del cert en allò que afirma.

En aquest sentit m’ha semblat no sorprenent, però sí reveladora -d’un estat de coses, d’un estat d’ànim, o potser d’una experiència vital-, la coincidència molt recent de tres personatges estretament lligats al món del llibre. Tots tres manifesten una opinió, un convenciment o una aprensió idèntics o molt semblants. Tots tres -com molta altra gent, d’altra banda- apunten a l’anacronisme actual de la valoració i la identificació extremes amb els llibres que mostraven les generacions anteriors. És la vella qüestió de la decadència del llibre i la lectura.

No caldrà insistir-hi massa: la percepció d’una davallada en aquest terreny és un fenomen generalitzat, universal. Hi ha signes que apunten a canvis culturals de fons, no exclusius de cap entorn social concret, tot i que amb mesures i proporcions variables.

Però em sembla que de vegades, en alguns pronunciaments, intervé també l’experiència concreta d’un temps i un país que va patir no fa tant una dictadura casernària. Hi ha bones raons per a pensar que l’adhesió militant al llibre i la lectura de les generacions nascudes o educades en la postguerra era producte de la sequera anterior i del desig fervent de conèixer -en alguns casos, de conèixer per a transformar. De la voluntat de recuperar el temps perdut i de conquerir els instruments -els llibres- escaients per bastir una visió del món en una època que havia estat marcada per les prohibicions, la limitació, l’adoctrinament i la censura. L’aspecte biogràfic, en tots tres casos, el trobe esclaridor o si més no suggeridor d’alguna cosa compartida.

El poeta, traductor i professor jubilat de la UAB Francesc Parcerisas (1944) explica al seu magnífic i molt recomanable dietari Un estiu (Quaderns Crema, 2018), que estant a la platja va veure com un xiquet capturava un carranc i se’n mostrava tot entusiasmat. Potser era la primera vegada que veia un carranc de debò, en viu i en directe, no en la pantalla dels dibuixos animats... I això a Parcerisas, que estava llegint a la platja, li va suggerir una reflexió: “No sé com, se’m va acudir que jo, amb el meu barret, entrant i sortint del mar de tant en tant, o assegut allà prop, a la cadireta, llegint el meu llibrot, també dec ser un exemplar una mica fora de lloc, potser un dels últims d’una espècie de cranc -el cranc librorum- en vies d’extinció.”

Per la seua banda, Jorge Herralde (1934), el fundador de l’editorial Anagrama, que ha dirigit al llarg de molts anys (1969-2017), un professional impenitent i capdavanter del llibre, afirmava en el discurs que va pronunciar en l’homenatge que se li va oferir el proppassat 28 de juny, en el marc del Màster d’Edició de la UPF: “tot conspira contra la lectura, contra l’edició, contra les llibreries”. I també: “En molts països els llibreters constaten que aquells lectors entre vint i quaranta anys han desertat de la lectura”. Un diagnòstic dur i ombrívol, matisat -però tampoc no massa- pel seu proverbial optimisme de la voluntat.

I finalment, l’erudit Jordi Llovet (1947), professor ja jubilat de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, que es declara “bibliòfil i bibliomaníac”, afirmava fa poc (a La Vanguardia, 13 de juliol 2018) que no caldrà prohibir Lolita, de Nabokov, tan impropi en l’actual context hipòcritament neopurità, perquè “el llibre és avui un objecte aliè a la majoria de la població”. És a dir, que de tan insòlit i improbable ha perdut càrrega subversiva...

Tres individus ja grans, entre els 70 i els 80 anys -blancs, occidentals, barons, i òbviament logocèntrics- dictaminen que aviat o potser ja ara el llibre i la lectura seran cosa del passat, quelcom d’antic, de superat i anacrònic, i el lector empedreït, com ells mateixos, una espècie en vies d’extinció. Quina visió tan negativa! Quin pessimisme!

Una lliçó de realisme? ¿O potser fruit de l’aversió davant un nou escenari, davant una nova configuració del món que els és aliena i que ja no volen o no poden entendre? ¿O tenen molta raó, constaten la realitat i descriuen, tot simplement, un estat de coses percebut amb lucidesa? Tots tres comparteixen experiència vital i encaren una mena de recta final, amb el perill que comporta sempre de confondre “un” final amb “el” final... Però no ens enganyem: no estan sols, són molt nombroses les opinions coincidents en el diagnòstic d’una davallada considerable de la lectura segons el format clàssic del tracte amb llibres en paper.... El llibre clàssic té ara competidors seriosos, sens dubte. Abans s’hi veia -al metro, a l’autobús, a les facultats, pel carrer- més gent amb un llibre en la mà, ara a la mà s’hi manegen sobretot mòbils amb mil prestacions. Les informacions necessàries per a funcionar en la vida i per a fer estudis s’obtenen generalment per altres vies. La necessitat de ficció, a través de les sèries de Netflix i similars. L’esbarjo i la dispersió tenen mil seduccions a la seua disposició. Romandre a casa tancat amb un llibre... Què voleu que us diga?

Rob Riemen, el director de l’Instituut Nexus, d’Holanda, i autor del llibre Per a combatre aquesta època (Arcàdia, 2018), també reblava el clau (L’Espill 58) referint-se a l’experiència generacional de la lectura: “Encara recordo quan es va publicar Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez, tots el vam llegir, tots. I tots vam llegir Marcuse. En canvi, en la societat del kitsch, no hi ha lloc per a la cultura. No s’accepta cap mena de dificultat.”

I George Steiner afirmava fa ja temps (el 1972!) que un determinat tipus de lectura (concentrada i culta) havia passat a la història, que la “genuïna lectura ‘plena’... es convertirà cada vegada més en l’ofici i la recerca d’una minoria educada per a realitzar un treball.” Deia més coses, com ara que la indústria del llibre tenia els dies comptats i que la lectura atenta i plena acabaria havent de ser ensenyada com un ofici particular...

És cert: molts símptomes són preocupants i també versemblants. Mala peça al teler.

Ara bé, altres impressions indiquen que sí, que potser la lectura intensa i gairebé militant d’una minoria ha perdut terreny, però que tot plegat es veu compensat per l’ampliació de la base lectora com a resultat de la democratització de l’ensenyament i la cultura i de l’ascens social d’àmplies capes populars que mai havien tingut accés al llibre i la lectura. Molts lectors d’avui no havien tingut una biblioteca a sa casa. Els pares i els avis no eren lectors, ni de bon tros. No havien tingut tractes de proximitat amb els llibres. Ells, en canvi, ja s’han familiaritzat amb els llibres i miren d’inculcar en els fills, a través dels contes i els llibres infantils, l’afició a la lectura, percebuda com una cosa positiva, alliberadora.

En qualsevol cas, per a parlar amb propietat i sense incórrer en l’impressionisme més primari caldria comptar amb estudis seriosos d’història cultural. Caldria disposar de xifres i dades concretes, estructurades o establertes, a més, amb perspectiva comparada, diacrònica i alhora sincrònica, i sobretot amb un mínim de sentit comú, per a evitar els equívocs habituals de les enquestes sobre hàbits de lectura. Mentrestant, continuarem amb les impressions...

Sovint les diferències abruptes entre persones que a priori no havien de dissentir, són causa de perplexitat. També les coincidències massa reiterades. En el primer cas la sorpresa està assegurada i el debat s’anima. En el segon, la constatació d’una àmplia coincidència en un cert diagnòstic fa pensar. Tanta unanimitat, no serà deutora d’alguna cosa més profunda que el lloc comú o la reiteració del tòpic? Si una idea és defensada i refermada amb insistència per un seguit de gent que és fiable per altres conceptes, caldrà esbrinar què hi ha del cert en allò que afirma.

En aquest sentit m’ha semblat no sorprenent, però sí reveladora -d’un estat de coses, d’un estat d’ànim, o potser d’una experiència vital-, la coincidència molt recent de tres personatges estretament lligats al món del llibre. Tots tres manifesten una opinió, un convenciment o una aprensió idèntics o molt semblants. Tots tres -com molta altra gent, d’altra banda- apunten a l’anacronisme actual de la valoració i la identificació extremes amb els llibres que mostraven les generacions anteriors. És la vella qüestió de la decadència del llibre i la lectura.