Una posteritat de paper: les publicacions de l’Any Fuster

“La meua posteritat serà de paper”, va deixar escrit Joan Fuster. Una premonició lúcida i encertada, car els materials, estudis i publicacions al voltant de la seua obra i significació han proliferat d’una manera inusitada. Sense precedents en autors valencians. Et pour cause!, caldria afegir de seguida. Perquè hi ha matèria. Fuster va escriure i treballar seriosament sobre una gran varietat de qüestions culturals, socials i polítiques, que afectaven i afecten els seus conciutadans, lluny del soliloqui especulatiu i intransferible. Va tractar àmpliament sobre el llegat històric, i també sobre l’art i la literatura del seu temps. O sobre les relacions entre individu i societat. Va fer aportacions que, en una part important, reverberen encara. Que tenen vigència. O que podrien tindre més projecció, sobretot exterior a la cultura catalana. La traducció de la seua obra és una assignatura pendent o un buit que a poc a poc s’anirà omplint.

L’Any Fuster, commemorat oficialment als tres grans territoris de llengua catalana, ha estimulat ja una bona collita de publicacions tant d’obres de l’escriptor com de llibres i publicacions sobre la seua trajectòria i projecció escrita, sobre la seua petjada fonamental en l’esdevenir col·lectiu al llarg d’unes dècades decisives. Fuster fou un revulsiu clau en la presa de consciència nacional d’un seguit de generacions, va influir políticament, i va demostrar que es podia fer cultura d’alt nivell sense abandonar les coordenades pròpies, la condició valenciana o catalana i la llengua del país. Va activar una “revolució cultural” que foragitava la subordinació, el provincianisme, la dependència mental, la condició subalterna de cultura satèl·lit i de poble dimitit. I va deixar clares algunes coses, de la unitat de la llengua i la cultura a la necessitat d’un futur compartit, per una mera qüestió de supervivència. Conviccions i intuïcions que el món de la globalització i de l’acceleració social dels nostres dies no ha fet més que confirmar.

Però Fuster pertany a la seua època: és un autor molt segle XX. És del tot obvi. La qüestió és si transcendeix el seu temps. ¿Com llegim Fuster al segle XXI, quan tantes coses son ja tan diferents? ¿Té coses a dir a les generacions posteriors i a un públic d’un entorn cultural aliè que en principi no té cap relació ni interès per les circumstàncies concretes que el varen condicionar i conformar com a intel·lectual?

Aquest és el nus, la problemàtica, que sobrevola el número 67 de L’Espill, la revista que va fundar Joan Fuster i que publica d’ençà del 1999, en una segona època, la Universitat de València. En aquest número especial –“Joan Fuster, cent anys”-, 32 autors i autores aborden diverses qüestions relatives a l’obra, la vida o la significació històrica de Fuster, però una part substancial tracta sobre això: “Quina lectura de Joan Fuster al segle XXI?” No és una qüestió menor... La dimensió documental (el registre d’obres de i sobre Fuster 1992-2022 a cura de Josep Ballester n’és una prova) i la riquesa temàtica del sumari, molt plural quant a enfocaments i adscripcions, en són un tret característic, un element cabdal. L’editorial es dedica a la relació entre Fuster i la revista.

El conjunt de publicacions fusterianes del 2022 de l’any del Centenari es poden subdividir a grans trets en reedicions d’obres de Fuster, singulars o en format antològic, i en estudis sobre l’obra o altres vessants de la projecció personal de l’escriptor.  És un esforç adreçat a remarcar la vigència d’un llegat, a projectar l’obra de Joan Fuster dins i fora de l’àmbit lingüístic, de relligar-lo al seu públic de sempre, que pot descobrir aspectes inèdits o rellegir-lo, i a nous públics, més joves.

Pel que fa al primer aspecte, cal destacar la nova edició de Nosaltres, els valencians (Edicions 62), el gran clàssic que va esperonar la renovació de la consciència valenciana a la segona meitat del segle XX, amb un Pròleg de Salvador Ortells i una nota prèvia sobre el llibre i la censura franquista a càrrec de Francesc Pérez Moragón. També és fonamental l’edició del Diari 1952-1960 (Tres i Quatre), amb Introducció d’Enric Iborra. Aquest Diari de caire intel·lectual, allunyat de la noció convencional dels “dietaris”, és una obra fonamental per a entendre el món d’idees de Fuster en un temps de formació i desclosa del seu potencial com a assagista. La Poesia Completa 1945-1987 (Institució Alfons el Magnànim) és un esdeveniment, perquè presenta i recupera el corpus sencer de la poesia de Fuster, en edició i amb una introducció de Salvador Ortells. Fuster fou un poeta important, però se’n va desentendre i esdevingué crític, assagista i erudit. Va triar. I tanmateix, la seua veu poètica fou poderosa. Vet ací un tema significatiu: per què deixar d’escriure poesia, per què es va passar amb armes i bagatges a la prosa d’idees? Una crisi personal? Una decisió de futur? (Potser hauríem de recordar les observacions de Paul Valéry quant a les limitacions d’una cultura merament poètica).

En format antològic hem de destacar també Figura d’assaig. Literatura, crítica, cultura (1948-1992) (Comanegra), a cura i amb un pròleg d’Antoni Martí Monterde, que ens presenta el Fuster historiador, pensador i crític literari més compromès i punyent. O els Escrits de combat (Tres i Quatre), amb pròleg de Josep-Lluís Carod Rovira i epíleg de Ferran Garcia-Oliver, que recull els pamflets polítics fusterians 1962-1983 i destaca el Fuster referent nacional. O bé Escritos de crítica cultural (PUV), a cura de Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragón, que és una antologia de textos o articles de Fuster -sempre esmolats, informats i intencionats- sobre qüestions de crítica cultural, artística i musical, apareguts originalment en castellà, per les coercions consubstancials a l’època. ¿Seran rebuts i llegits pels seus destinataris espanyols-castellans? Podem dubtar-ne, i això ja seria un bon motiu de debat.

Finalment, El món de cada dia i altres restriccions mentals (Bromera), a cura de J. A. Fluixà, és un nou lliurament de la magnífica Biblioteca Joan Fuster de l’editorial Bromera, que posa a l’abast dels lectors nous i de sempre volums singulars de Fuster ben editats, ben resolts. Aquest en fa el número 15 i recull articles publicats a Serra d’Or entre 1968 i 1973. El Fuster assagista sobre temes generals en la millor forma...

El seguit de treballs, tesis i investigacions sobre aspectes de l’obra o la trajectòria (o l’impacte) de Joan Fuster no s’esgota. I ja han passat 30 anys d’ençà de la seua mort. Això vol dir alguna cosa. La Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València hi ha aportat una dedicació cabdal. Com ha apuntat el seu director Ferran Carbó, el “corpus” d’estudis sobre un autor -en aquest cas Fuster- que ha propiciat al llarg de les darreres dècades no té precedents ni potser equivalents. Justament Una posteritat de paper, el rètol que encapçala aquest article, serà el títol de l’edició -apareixerà al novembre- de les ponències del Seminari Internacional Joan Fuster organitzat per la Càtedra Joan Fuster, que va celebrar sessions a les facultats d’Història, Filosofia i Filologia de la nostra Universitat el proppassat mes de febrer, amb la participació d’especialistes i estudiosos valencians, catalans i d’arreu. Els darrers títols de la col·lecció Càtedra Fuster (PUV) són del màxim interès: La nació literària de Joan Fuster, de Vicent Simbor; Joan Fuster i el periodisme, de J. L. Gómez Mompart, J. M. Tresserras, E. Marco, F. Pérez Moragón i J. À. Cano, i Joan Fuster i Serra d’Or. Els articles seriats (1968-1984), de J. Àngel Cano. Aportacions fonamentals, erudites i il·luminadores. Finalment, en un aspecte més biogràfic, no podem deixar d’esmentar el volum Joan Fuster i Sueca (Edicions 96), de Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells, així com -acabat d’eixir d’impremta- A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca (Onada edicions), de Salvador Vendrell, una evocació entranyable i molt significativa del vessant socràtic, íntim i personal de Fuster, que tanta influència va exercir, amb l’escrit i amb la paraula.

Tot plegat, pedres de marge, components d’un tapís, tessel·les d’un gran mosaic que ens retornen la imatge global d’un personatge del Renaixement o de la Il·lustració, crític i escèptic, erudit gens pretensiós, casolà i a l’abast, que igual escrivia sobre el pas del temps i sobre Isabel de Villena, sobre el destí nacional dels valencians i sobre Europa, sobre Américo Castro i Miguel de Unamuno i sobre l’originalitat d’autors i creadors, sobre innovacions del temps i sobre la darrera evolució de les arts plàstiques, sobre Ausiàs March i sobre Josep Pla, sobre Teodor Llorente i sobre combustible per a falles, sobre la història i el present de la literatura catalana i sobre veritats i mentides intemporals, sobre el bandolerisme del Barroc i sobre els moriscos, sobre la darrera literatura del seu temps i sobre Bertrand Russell, sobre Wittgenstein i la filosofia antimetafísica, sobre la vellesa i sobre els Països Catalans...

Fins ací un balanç provisional d’edicions. Però n’hi haurà més, sens dubte. L’any no ha fet més que arrencar. Sobretot resta pendent la gran biografia intel·lectual que un personatge com l’escriptor de Sueca mereix. I també els nous volums de l’Obra Completa a cura d’Antoni Furió i Josep Palàcios, o els nous volums de la Correspondència. Tot arribarà.

Joan Fuster, figura de temps. Del seu temps. Però també d’uns altres temps. D’ahir, d’avui i de demà.

“La meua posteritat serà de paper”, va deixar escrit Joan Fuster. Una premonició lúcida i encertada, car els materials, estudis i publicacions al voltant de la seua obra i significació han proliferat d’una manera inusitada. Sense precedents en autors valencians. Et pour cause!, caldria afegir de seguida. Perquè hi ha matèria. Fuster va escriure i treballar seriosament sobre una gran varietat de qüestions culturals, socials i polítiques, que afectaven i afecten els seus conciutadans, lluny del soliloqui especulatiu i intransferible. Va tractar àmpliament sobre el llegat històric, i també sobre l’art i la literatura del seu temps. O sobre les relacions entre individu i societat. Va fer aportacions que, en una part important, reverberen encara. Que tenen vigència. O que podrien tindre més projecció, sobretot exterior a la cultura catalana. La traducció de la seua obra és una assignatura pendent o un buit que a poc a poc s’anirà omplint.

L’Any Fuster, commemorat oficialment als tres grans territoris de llengua catalana, ha estimulat ja una bona collita de publicacions tant d’obres de l’escriptor com de llibres i publicacions sobre la seua trajectòria i projecció escrita, sobre la seua petjada fonamental en l’esdevenir col·lectiu al llarg d’unes dècades decisives. Fuster fou un revulsiu clau en la presa de consciència nacional d’un seguit de generacions, va influir políticament, i va demostrar que es podia fer cultura d’alt nivell sense abandonar les coordenades pròpies, la condició valenciana o catalana i la llengua del país. Va activar una “revolució cultural” que foragitava la subordinació, el provincianisme, la dependència mental, la condició subalterna de cultura satèl·lit i de poble dimitit. I va deixar clares algunes coses, de la unitat de la llengua i la cultura a la necessitat d’un futur compartit, per una mera qüestió de supervivència. Conviccions i intuïcions que el món de la globalització i de l’acceleració social dels nostres dies no ha fet més que confirmar.