La primavera de l’assaig valencià

Avui parlaré d’uns quants llibres bons -excel·lents- acabats d’eixir de les premses valencianes. Pertanyents al ram de l’assaig, només. Perquè si haguérem de fer referència també a la novel·la o a la poesia -i parlar d’obres tan destacades com les de Joan Benesiu, Anna Moner, Teresa Pascual o Jaume Pérez Muntaner, entre molts altres- l’article podria prendre una extensió desmesurada. Hi ha, permeteu-me, una bona collita literària aquesta primavera valenciana del 2019, i és la primera cosa que cal destacar. Una florida, una injecció d’optimisme i de vitalitat, que ha coincidit amb l’afortunada confirmació d’una hipòtesi o, més pròpiament, d’una realitat botànica altament esperançadora. I esperonadora. Els mals presagis, els mals averanys, s’han estavellat contra la muralla humana dels somriures, de la voluntat solidària, de la consciència de ser poble, d’una majoria social.

Però vull parlar de literatura, de literatura d’idees més concretament. És evident que venim d’uns dies de tensió política innegable, ja m’enteneu, i se’m fa difícil amagar una certa joia, una certa alegria. Tot i que la descartava, m’havia fet a la pitjor hipòtesi. La del retorn a les trinxeres. Si calia, ho faríem. I tant. N’estem avesats! Però afortunadament per a tothom, uns i altres, no ha calgut. Alegrem-nos-en. Espanya ha donat un bon exemple a la Unió Europea. I el País Valencià ha estat a l’altura. Per una vegada, hipercrítics, accepteu que la realitat circumdant també pot ser -i és- raonable, assenyada, progressista i cada dia més valencianista, conscient, democràtica i avançada. Malgrat totes les xacres i ferments reaccionaris que ja sabem. Malgrat tot. I contra tot això.

La literatura d’idees ens ofereix aquests dies aportacions interessants i verament considerables, que serien un luxe en qualsevol literatura. Per començar, el dietari de Ferran Archilés Dues o tres pintes més tard. Notes disperses 2012-2014 (Edicions del Bullent). Un devessall de fragments breus, incloent aforismes, d’esbossos analítics, de referències històriques, de notes personals, que al llarg de 500 pàgines retraten el món interior d’aquest historiador i pensador valencià. Difícil fer-ne la caracterització, per l’enorme dispersió temàtica, però en qualsevol cas un llibre important, un fresc de cultura viscuda, llegida i comentada. Archilés, no es pot negar, viu en un món d’alta cultura, on sovintegen noms com els de Jules Renard, Sartre, Bacehlard, Virginia Woolf, Blanchot, Valéry, Chamfort, Pasolini, Adorno, Montaigne, Pascal, Milosz, Pavese, Queneau, Eliot, Quginard, Fuster, Pla, Gaziel... i així desenes més. Als quals cal afegir músics i cineastes. De tant en tant, espurnes d’una lucidesa impressionant, i referències a l’ofici d’historiador o a la realitat valenciana, o a la vida personal -un tant desencantada- de l’autor, o als viatges i a la llarga estada a París. Alguns -o molts!- apunts mereixerien comentari a banda, que ací no és possible fer. Incitacions al debat i a la reflexió, sens dubte, d’alt nivell, tot adobat amb citacions i consideracions pertinents, embolcallat en un món de cultura europea i universal sense concessions. Tantes pàgines, tantes referències, però, acaben fent a la fi una vaga impressió d’embarras de richesses... que no és obstacle per a apuntar que ens trobem davant d’un dels millors dietaris dels darrers anys.

Un altre dietari, de signe diferent, és el de Lourdes Toledo Amèrica endins (Bromera), que guanyà el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta del 2018. Aquest és un llibre singular, destinat a arribar a un públic molt ampli, que explica la peripècia americana de l’autora, que fou docent als Estats Units, la descoberta de l’Amèrica més desconeguda, des del prisma de la vida quotidiana, amb els xocs culturals consegüents. Molt il·lustratives les pàgines dedicades a l’experiència escolar en un context tan diferent. Un llibre amb ritme interior, amb reflexions i lectures, que denota sensibilitat literària i destaca per l’amenitat i l’humor, sense oblidar la dimensió personal i d’autoanàlisi, tothora present. Obres d’aquest tipus, que ens parlen de realitats concretes i d’experiències viscudes, i reflexionades amb penetració, poden fer guanyar molts lectors a la nostra literatura, i tindre una projecció exterior interessant. Benvingut, doncs, aquest llibre de Lourdes Toledo.

Antoni Martí Monterde, valencià de Torís i professor de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, per la seua banda, presenta dos nous llibres. Encara recents volums tan importants com Una utopia europeu. Historia intel·lectual de la Literatura Comparada i El far de Londstrup, tots dos editats per PUV, ara publica Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla (Premi Joan Fuster d’assaig 2018, Edicions Tres i Quatre). El primer és un volum que fa justícia al pensament de Joan Fuster en la vessant d’assagista. Reconforta trobar una aproximació seriosa, documentada i competent, que situa el pensament de Fuster en el context intel·lectual que li escau, i que delimita d’una manera extremadament lúcida el seu concepte i la seua praxis en el terreny de l’assaig. Aquest llibre passarà a ser un clàssic de les aproximacions fusterianes i és de lectura imprescindible per a qui vulga anar més enllà de les acostumades interpretacions esbiaixades, reduccionistes o, si més no, repetitives. Per no parlar de les desqualificacions sumàries o de les lectures desencantades, perquè “esperaven més”. Més encara? En fi, les notes personals que inclou l’autor al pròleg són -com se sol dir- impagables. Un llibre essencial, amb la documentació imprescindible, un monument que ve a certificar una vegada més, si encara calia, que Joan Fuster fou l’intel·lectual valencià més important del segle XX, i un dels més importants de la literatura catalana, a més de ser un pensador europeu a l’alçada del seu temps. I tot això des de Sueca i enmig de l’ambient claustrofòbic del franquisme...

L’altre llibre d’Antoni Martí reconstrueix amb gràcia i ironia les representacions planianes de tres ciutats llunyanes, en dues de les quals va viure prou temps i l’altra visitada en una estada que literàriament donà un gran rendiment. Però tot això, que és molt, sembla un bon pretext per a reflexionar sobre el viatge, la memòria, el distanciament i la proximitat, el periodisme i la literatura. Per a descobrir, fet i fet, replecs de la sensibilitat planiana que s’ajusten o coincideixen amb un seguit de topoi de la literatura europea: el flâneur, el viatger, l’aventura, la fugida, el retorn, la perspectiva necessària, la necessitat d’entendre allò forà per a entendre allò propi... Pàgines plenes, sàvies, ben elaborades. No us perdeu aquest llibre.

Un altre volum realment impactant és el de Maria Lacueva Lorenz Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme (Institució Alfons el Magnànim), que planteja de manera brillant la qüestió de la narrativa de dones en l’època de postguerra, la invisibilitat de les escriptores valencianes, la triple discriminació (com a valencianes, escriptores i dones), i fa una aportació molt considerable a l’anàlisi de l’obra de Beatriu Civera, Maria Beneyto i Carmelina Sánchez-Cutillas. Es tracta d’un llibre documentat, molt treballat, que aporta tota la informació que calia, i que compta amb les credencials acadèmiques escaients. Una obra pionera sobre un tema més aviat menystingut. Si, hi havia escriptores valencianes, molt interessants, que havien restat en la penombra, i que en van ser moltes més de les que semblava.

Finalment -last but not least- dues traduccions. També d’assaig. També significatives. Totes dues publicades per la Institució Alfons el Magnànim: Gareth Dale, Karl Polanyi. Una vida a l’esquerra (traducció de Josep Ventura) i Achille Mbembe, Polítiques de l’enemistat (traducció d’Isabel Garcia Canet). Karl Polanyi és un dels grans científics socials del segle XX, ben conegut per la seua obra clàssica La gran transformació. Els orígens polítics i econòmics del nostre temps, que aparegué en anglès el 1957. Per cert, aquest obra clàssica, que es reedita constantment, no ha estat traduïda al català. Entre la història, l’economia i l’antropologia, Polanyi és un d’aquells analistes multidisciplinars que han fet avançar el coneixement, aportant visions i paradigmes i, alhora, recerques aprofundides. Aquesta biografia situa com pertoca el personatge, procedent d’un ambient tan increïblement fèrtil, en el terreny intel·lectual, com fou el Budapest -molt lligat a Viena i a la cultura alemanya- de les acaballes de l’Imperi Austro-Hongarès, que fou engolit en una espiral de desfeta i exili. Parlaríem, entre altres, de György Lukács, de Karl Mannheim, de Micahel Polany (germà de Karl), en fi, primeres figures amb el rerefons del gran drama europeu del segle XX. Una biografia apassionant que segueix la trajectòria política i acadèmica de Polanyi (que passà per Viena, Londres i, finalment, Estats Units) i que, a més, restitueix la col·lecció Biografia del Magnànim al lloc que mai hauria d’haver abandonat. Dit siga de passada.

Per la seua banda, el llibre d’Achille Mbembe, Polítiques de l’enemistat, pot ser una descoberta apassionant per al lector interessat a entendre alguns determinants del temps que ens ha tocat viure. Un pensador i acadèmic africà de primer nivell que indaga en els esquinçaments de les societats contemporànies, en l’herència no assumida de l’esclavitud i del colonialisme, un correctiu benvingut al nostre eurocentrisme sovint inconscient. No podem oblidar l’experiència d’anul·lació de substància humana que comporta el racisme, el llegat ombrívol del colonialisme, la realitat ominosa d’uns mecanismes socials que estigmatitzen, marginen i desqualifiquen, I menys encara avui, quan els discursos d’odi proliferen. Quan contemplem el drama dels refugiats i de la immigració discriminada. Una lectura profitosa -diria que obligada- per a promoure la ciutadania conscient i activa, integradora i humana...

Deia al començament que assistim a una certa florida de la literatura valenciana en llengua pròpia en tots els camps i registres. Aquestes petites mostres ací ressenyades, que no pretenen ser exhaustives, ho mostren -em sembla que amb escreix- en el camp de l’assaig. Naturalment n’hi ha més, molt més. Crec que tot plegat és un símptoma esperançador. Positiu. Una primavera valenciana.

Avui parlaré d’uns quants llibres bons -excel·lents- acabats d’eixir de les premses valencianes. Pertanyents al ram de l’assaig, només. Perquè si haguérem de fer referència també a la novel·la o a la poesia -i parlar d’obres tan destacades com les de Joan Benesiu, Anna Moner, Teresa Pascual o Jaume Pérez Muntaner, entre molts altres- l’article podria prendre una extensió desmesurada. Hi ha, permeteu-me, una bona collita literària aquesta primavera valenciana del 2019, i és la primera cosa que cal destacar. Una florida, una injecció d’optimisme i de vitalitat, que ha coincidit amb l’afortunada confirmació d’una hipòtesi o, més pròpiament, d’una realitat botànica altament esperançadora. I esperonadora. Els mals presagis, els mals averanys, s’han estavellat contra la muralla humana dels somriures, de la voluntat solidària, de la consciència de ser poble, d’una majoria social.

Però vull parlar de literatura, de literatura d’idees més concretament. És evident que venim d’uns dies de tensió política innegable, ja m’enteneu, i se’m fa difícil amagar una certa joia, una certa alegria. Tot i que la descartava, m’havia fet a la pitjor hipòtesi. La del retorn a les trinxeres. Si calia, ho faríem. I tant. N’estem avesats! Però afortunadament per a tothom, uns i altres, no ha calgut. Alegrem-nos-en. Espanya ha donat un bon exemple a la Unió Europea. I el País Valencià ha estat a l’altura. Per una vegada, hipercrítics, accepteu que la realitat circumdant també pot ser -i és- raonable, assenyada, progressista i cada dia més valencianista, conscient, democràtica i avançada. Malgrat totes les xacres i ferments reaccionaris que ja sabem. Malgrat tot. I contra tot això.