Revistes culturals: per triar i remenar

La vida de les revistes culturals no deixa de ser paradoxal. Tenen grans dificultats de visibilitat i projecció en l’entorn digitalitzat i en el món problemàtic de les llibreries. Si el llibre en general topa amb problemes de difusió i recepció en la societat dispersa d’avui, on l’abundància inaudita de seduccions es combina amb la decadència relativa de les formes tradicionals del comerç, no diguem ja les dificultats amb què han de bregar les revistes culturals. De visibilitat i projecció, insistesc. No d’existència. Perquè el panorama de les revistes culturals és dens i atapeït.

És interessant, per a contextualitzar, mirar enfora. La revista dissent, de Nova York, co-dirigida per Michael Walzer, té gran vitalitat però regularment demana socors als seus seguidors. Als Estats Units les donacions a empreses culturals desgraven. La web Eurozine, amb seu a Viena, és un aparador il·lustratiu de la riquesa de propostes que hi ha a Europa, pel que fa a revistes culturals. La històrica New Left Review inspirada per Perry Anderson persisteix i s’ha renovat amb molta traça. Es publica en paper, però també en digital i en obert, amb accés lliure. Amb la confiança que la pantalla no substitueix la comoditat d’un exemplar en paper, llegívol i manejable. Darrerament ha publicat un parell d’articles d’Aaron Benanav sobre l’automació, la robòtica, i els seus efectes socials i econòmics del més gran interès, car aporta dades argumentades i entra en la polèmica de la renda bàsica universal, una proposta gens clara. En general, la NLR combina solvència teòrica, intenció política i anàlisi (sovint molt empírica) arran de terra, per a no perdre’s en les boires de la ideologia. Una revista a considerar.

A casa nostra potser no ho sembla, però l’oferta de revistes culturals és abundant i diversificada. La més recent que s’ha incorporat al catàleg de revistes interessants -interessants, és clar, per a un cert tipus de públic- en la nostra llengua és Concret, publicació periòdica de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa que vol incidir en el camp de l’economia i el pensament. Amb una coberta sòbria i atractiva, que reprèn la imatge d’una escultura d’Andreu Alfaro, la presentació va a càrrec d’Antoni Serra Ramoneda, que insisteix en la necessitat “d’estudiar l’Arc Mediterrani”. I d’això va aquesta publicació: 280 pàgines sobre economia, infraestructures, demografia, logística, turisme, indústria, interacció camp-ciutat, història, cultura, europeisme... de l’Arc Mediterrani, l’Euram, el Corredor Mediterrani o els Països Catalans. Com vulgueu dir-ne. La realitat -els fets- sempre és tossuda. Val molt la pena, aquesta publicació, editada per Tres i Quatre.

Una altra revista recent, i imafgine que més aviat desconeguda per al lector, és Compàs d’amalgama. Una revista de cultura contemporània publicada per les Edicions de la Universitat de Barcelona i dirigida per Francesco Ardolino i Teresa M. Sala. Al primer número (que es presenta com número 0) hi trobem una conversa amb Lawrence Venuti a cura de Simona Skrabec sobre traducció i diferències culturals, articles de Victoria Combalia sobre Courbet i la modernitat, de Jordi Sales sobre el postmarxisme, i temes diversos com ara els conflictes a Hong Kong, l’energia fosca, Ricard Salvat... Una revista suggeridora i pluri-disciplinar, no massa ben resolta en termes estètics (cosa rara a la capital del disseny), que ja veurem què donarà de si, i que voldria combinar “gèneres i ritmes” de la cultura contemporània.

L’Espill, per la seua banda, és un referent en aquest terreny, trobe que del tot consolidat. El darrer número inclou un dossier fonamental sobre crítica literària amb aportacions de Simona Skrabec, Marina Porras, Enric Iborra, Julià Guillamon, Manel Ollé, Arantxa Bea, Pere Antoni Pons, Àlex Matas i Ponç Puigdevall. Certament, la denominació “crítica literària” desborda el que dona a entendre el rètol i es projecta en una reflexió crítica i apassionada, a nou veus, sobre la situació i els problemes més candents de la literatura i la cultura catalanes. Però aquest número ofereix molt, molt, més. Articles de Paola Lo Cascio sobre l’esquerra italiana (Itàlia, el laboratori del nostre esdevenidor?), del pensador indi Ganesh Devy sobre la violència, de Ferran Garcia-Oliver sobre sant Vicent Ferrer i la seua pulsió política, i encara més coses d’interès: l’apartat sobre l’artista Isabel Banal, el dietari d’Antoni Martí Monterde, la traducció d’Experiència i pobresa, un text de Walter Benjamin que cal llegir, els comentaris sobre llibres a cura de David Murillo, Ernest Garcia, Antoni Furió Toni Mollà i Francesc Pérez Moragon...

Afirmava al principi que el panorama de revistes culturals és dens i atapeït. I tant. Podria adduir ací la continuïtat brillant de L’Avenç, revista mensual de cultura que sempre es fa llegir i que inclou, al darrer número, una gran entrevista de Josep M. Muñoz amb la historiadora Anne-Marie Thiesse sobre la identitat francesa, sobre els atzars de la formació de les nacions i les cultures d’Europa. Una autora de la qual Afers en va publicar recentment un llibre clau: França. Quina identitat nacional?

També podria adduir El món d’ahir, una original revista d’història “d’autor”, en diuen, que mira el passat per entendre el present, però que sovint -per excés de disseny- despista o enganya l’ull. Publica coses molt interesants.

O Eines, de la Fundació Irla, que dedica el darrer número a “El valor social de l’esport”. També, des de València Lletraferit, amb un dossier sobre el poble kurd (“Un poble mil·lenari”) molt encertat i oportú. O la històrica i renovada, amb nou disseny interior, Saó, que fa una aportació cultural segura i valuosa. I moltes més capçaleres, en les quals caldrà detenir-se, perquè en conjunt ofereixen la imatge completa d’una societat que no renuncia a la reflexió de fons, a l’esperit crític, a l’interès per la nostra cultura i alhora a la mirada universal, i que denoten -al capdavall- una certa vitalitat cultural. Aquella justament que un segment al·lèrgic a la cultura pròpia no veu perquè no la vol veure. Què hi farem!

La vida de les revistes culturals no deixa de ser paradoxal. Tenen grans dificultats de visibilitat i projecció en l’entorn digitalitzat i en el món problemàtic de les llibreries. Si el llibre en general topa amb problemes de difusió i recepció en la societat dispersa d’avui, on l’abundància inaudita de seduccions es combina amb la decadència relativa de les formes tradicionals del comerç, no diguem ja les dificultats amb què han de bregar les revistes culturals. De visibilitat i projecció, insistesc. No d’existència. Perquè el panorama de les revistes culturals és dens i atapeït.

És interessant, per a contextualitzar, mirar enfora. La revista dissent, de Nova York, co-dirigida per Michael Walzer, té gran vitalitat però regularment demana socors als seus seguidors. Als Estats Units les donacions a empreses culturals desgraven. La web Eurozine, amb seu a Viena, és un aparador il·lustratiu de la riquesa de propostes que hi ha a Europa, pel que fa a revistes culturals. La històrica New Left Review inspirada per Perry Anderson persisteix i s’ha renovat amb molta traça. Es publica en paper, però també en digital i en obert, amb accés lliure. Amb la confiança que la pantalla no substitueix la comoditat d’un exemplar en paper, llegívol i manejable. Darrerament ha publicat un parell d’articles d’Aaron Benanav sobre l’automació, la robòtica, i els seus efectes socials i econòmics del més gran interès, car aporta dades argumentades i entra en la polèmica de la renda bàsica universal, una proposta gens clara. En general, la NLR combina solvència teòrica, intenció política i anàlisi (sovint molt empírica) arran de terra, per a no perdre’s en les boires de la ideologia. Una revista a considerar.