Hi ha perill d’una nova bombolla immobiliària? Els operadors interessats en el mercat immobiliari ho neguen, i afirmen que el que hi ha és una “demanda insatisfeta” que afavoreix lògicament una represa de l’activitat. Tan fàcil com això. Ara bé, diversos símptomes haurien de crear una alarma justificada. La pujada constant dels preus de l’habitatge, l’augment sostingut dels lloguers, la reactivació de l’activitat privada de promoció i construcció, la derivació cap al sector immobiliari de capitals d’altres sectors (on serien vitals per apuntalar la innovació i el desenvolupament), en són uns quants.
Tècnicament, existeix una bombolla especulativa -immobiliària o no- quan l’expectativa de preus creixents sense restricció d’un bé qualsevol mou a invertir-hi més i més, amb la confiança que el guany està assegurat, perquè es podrà vendre sempre per damunt del cost inicial. Era la vella idea que difonien els promotors i agents immobiliaris abans de l’esclafit de la darrera bombolla: l’habitatge és una inversió segura; els preus de l’habitatge no baixaran mai, podran moderar-se però no baixaran. Després es va demostrar que no era així. I molta gent en va patir les conseqüències, directes o indirectes. Perquè la pèrdua de valor dels actius immobiliaris en mans de particulars o de la banca va ser d’un 30% o més i va determinar fallides en cadena que hagueren de ser pal·liades amb un rescat bancari de dimensions enormes a càrrec, per descomptat, del contribuent -directament o indirectament.
L’única manera d’evitar una nova bombolla immobiliària és evitar que l’habitatge esdevinga un valor-refugi, objecte d’inversió especulativa, un sector on les taxes de benefici són tan elevades -mentre dura l’escalada- que atreu els capitals privats com la mel a les mosques. És a dir: intervenir decididament, en pro de l’interès públic, en el mercat de l’habitatge. Fer complir el precepte constitucional del dret a un habitatge digne. Aconseguir que l’habitatge deixe de ser una mercaderia com qualsevol altra, perquè no ho és: és una necessitat bàsica, primordial, un dret humà constitucionalment reconegut, un bé d’utilitat pública, per tant, com la sanitat o l’educació.
L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ha fet recentment un pas valent i molt important, en obligar els promotors a dedicar almenys un 30% de la seua activitat a habitatge social. A més a més, pressiona -a iniciativa de la PAH i altres col·lectius- perquè el termini de protecció legal de l’habitatge social siga indefinit, de manera que no puga eixir al mercat lliure. Caldria fer moltes més coses, per descomptat, canviar la llei estatal d’arrendaments urbans, protegir més els llogaters, posar límit a l’augment dels lloguers -amb la qual cosa s’aconseguiria moderar l’atractiu d’un mercat alcista sense restriccions, alhora que es donava un respir als llogaters, aclaparats a hores d’ara pels terminis de venciments dels contractes, que impliquen augments dràstics i sovint no assumibles. I promoure decididament des del sector públic l’habitatge social, dedicant-hi sòl i els recursos necessaris, amb el concurs del govern central i dels fons europeus.
A València, concretament, a més de tot això, s’hauria de dur a terme una iniciativa audaç: la promoció pública en solars urbans abandonats i la construcció d’habitatges socials de lloguer assequible per a la generació precària, amb la qual cosa s’atrauria població jove als barris del perímetre intramurs i es donaria seguretat vital a un seguit de grups generacionals durament afectats per la crisi del 2008 en avant. Uns grups generacionals (els de 30 a 40 anys) fonamentals en el procés de reproducció social que tanmateix varen perdre expectatives laborals, d’inserció professional i de projectes vitals que encara no han recuperat. Promoure habitatges de lloguer social -amb un límit de 400 euros per exemple- seria una mesura de gran abast. A més, contribuiria a millorar la imatge de la ciutat, avui malmesa per la proliferació de solars abandonats, els edificis deshabitats i en ruïna, una imatge d’incúria i abandonament del tot impresentable. A la promoció pública -o amb fórmules de col·laboració pública-privada, inclosa la mesura imposada per Ada Colau a Barcelona-, caldria afegir-hi un fort impuls a la rehabilitació. Hi ha un munt d’edificis a València que necessiten una rehabilitació urgent. Atendre aquesta necessitat generaria un bé públic alhora que crearia molts llocs de treball. Joan Ribó i el seu equip n’haurien de prendre nota i situar el problema de l’habitatge en un lloc destacat de les seues preocupacions, al mateix nivell, si més no, que la mobilitat.
Evitar una nova bombolla immobiliària -indefectible si continua havent-hi un flux de crèdit promogut des del sistema financer amb els tipus d’interès zero o negatius que permet el BCE- sembla un objectiu polític de primer ordre. ¿O és que no hem après res de l’esclafit de la darrera bombolla immobiliària? ¿Hem oblidat tan ràpidament els efectes devastadors que va comportar aquell brutal episodi, amb la ruïna de tantes empreses, famílies i persones? Una catàstrofe que comportà la fallida de tot un entramat social, de tot un sistema econòmic, i que va furtar literalment a centenars de milers de persones l’expectativa de millora o de mera supervivència en condicions dignes.
L’alegria amb què s’opera en aquest terreny -per part dels agents implicats- només s’explica per la força i els ressorts de tota mena, mediàtics inclosos, que mou el lobby o grup de pressió dels promotors-constructors. Encantats amb la “demanda insatisfeta” que impulsa els preus a l’alça i amb fenòmens com els apartaments turístics, que transformen pisos i habitatges normals en negocis fabulosos, sense parar esment als danys col·laterals, presents i previsibles, de tot plegat. Però els poders públics dignes de tal nom, en una democràcia, haurien de saber tallar de soca-rel una dinàmica perversa que pot causar mals majors. Com ensenya la història. I no cal remuntar-se o anar a la història més remota (de totes les bombolles especulatives), sinó a una de molt recent, amb el seu seguici de cicatrius ben visibles. I, en alguns casos, de ferides encara obertes.