Van d’entrevista en entrevista penedint-se de les seues mentides als valencians com les folklòriques ho feien de la seua època del destape quan ja s’havien gastat els diners guanyats. Planyen pels pobles (fins i tot convidats pels partits d’esquerra) pel tancament d’RTVV. En tots casos admeten el seu frau com a professionals al servei del Partit Popular i no dels ciutadans valencians. Ara posen la cara amb la mateixa poca vergonya que quan mentien en directe o escrivien les entradetes i els vídeos que s’emetien a RTVV. Van també ara, indignats i histèrics, perseguint Fabra sense control. No li exigeixen una RTVV pública, en valencià i qualitat. Li demanen la seua dimissió.
Són els mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells que continuaren “com si no passara res” el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava “treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracions de la Gran Via baix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadar injustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de les manifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestar contra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entraven a treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquets informatius. Alguns d’ells muntaren sindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma de defensar els treballadors. Després aprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensa jurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar” a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no haver volgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra les arbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu. Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres a Burjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que el seu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina, abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombra veient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí el centre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats el transformà en un monument a la dignitat.
Són aquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nou vent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim en públic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos. Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dos dies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dol havia passat.
Són també eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat dels informatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn. Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys per la redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havien alçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedat i el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí per no seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació. Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca la nàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió a Fabra va lligada a la pèrdua del seu lloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i uns interessos comuns i solidaris amb la resta de companys.
A esta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal. L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, és possible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que no havia vist mai Canal 9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien el perfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el de la televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix com una experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepte equip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que el procés d’externalització complira els terminis previstos. En els seus nomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua. De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava un any i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius i alguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa: Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de la mateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat. No tenia una despesa pressupostària normal.
Respecte als comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO. D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis del salvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat la paralització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió. Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap dels comiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué, l’expedient començà a llegir-lo en abril . En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una persona que sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la nova RTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert que rebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns els premià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tan americana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se als treballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.
I ja per últim, sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hem de fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà la llibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, li llegia per telèfon el text d’una notícia a la Subdirectora d’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.
[if gte mso 9]>
Vand’entrevista en entrevista penedint-se de les seues mentides als valencians comles folklòriques ho feien de la seua època del destape quan ja s’haviengastat els diners guanyats. Planyen pels pobles (fins i tot convidats pels partitsd’esquerra) pel tancament d’RTVV. En tots casos admeten el seu frau com aprofessionals al servei del Partit Popular i no dels ciutadans valencians. Ara posen la cara amb la mateixa pocavergonya que quan mentien en directe o escrivien les entradetes i els vídeosque s’emetien a RTVV. Van també ara, indignats i histèrics, perseguint Fabrasense control. No li exigeixen una RTVV pública, en valencià i qualitat. Lidemanen la seua dimissió.
Sónels mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells quecontinuaren “com si no passara res”el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava“treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracionsde la Gran Viabaix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadarinjustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de lesmanifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestarcontra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entravena treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquetsinformatius. Alguns d’ells muntarensindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma dedefensar els treballadors. Desprésaprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensajurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar”a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no havervolgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra lesarbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu.Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres aBurjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que elseu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina,abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombraveient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí elcentre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats eltransformà en un monument a la dignitat.
Sónaquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nouvent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim enpúblic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos.Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dosdies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dolhavia passat.
Sóntambé eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat delsinformatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn.Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys perla redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havienalçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedati el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí perno seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació.Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca lanàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió aFabra va lligada a la pèrdua del seulloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i unsinteressos comuns i solidaris amb la resta de companys.
Aesta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal.L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, éspossible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que nohavia vist mai Canal9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien elperfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el dela televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix comuna experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepteequip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que elprocés d’externalització complira els terminis previstos. En els seusnomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua.De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava unany i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius ialguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa:Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de lamateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat.No tenia una despesa pressupostària normal.
Respecteals comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO.D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis delsalvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat laparalització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió.Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap delscomiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué,l’expedient començà a llegir-lo en abril. En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una personaque sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la novaRTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert querebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns elspremià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tanamericana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se alstreballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.
I ja per últim,sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hemde fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà lallibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, lillegia per telèfon el text d’una notíciaa la Subdirectorad’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.
Los nuevos vengadores
Van d’entrevista en entrevista penedint-se de les seues mentides als valencians com les folklòriques ho feien de la seua època del destape quan ja s’havien gastat els diners guanyats. Planyen pels pobles (fins i tot convidats pels partits d’esquerra) pel tancament d’RTVV. En tots casos admeten el seu frau com a professionals al servei del Partit Popular i no dels ciutadans valencians. Ara posen la cara amb la mateixa poca vergonya que quan mentien en directe o escrivien les entradetes i els vídeos que s’emetien a RTVV. Van també ara, indignats i histèrics, perseguint Fabra sense control. No li exigeixen una RTVV pública, en valencià i qualitat. Li demanen la seua dimissió.
Són els mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells que continuaren “com si no passara res”el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava “treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracions de la Gran Via baix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadar injustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de les manifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestar contra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entraven a treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquets informatius. Alguns d’ells muntaren sindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma de defensar els treballadors. Després aprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensa jurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar” a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no haver volgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra les arbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu. Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres a Burjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que el seu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina, abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombra veient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí el centre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats el transformà en un monument a la dignitat.
Són aquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nou vent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim en públic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos. Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dos dies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dol havia passat.
Són també eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat dels informatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn. Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys per la redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havien alçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedat i el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí per no seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació. Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca la nàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió a Fabra va lligada a la pèrdua del seu lloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i uns interessos comuns i solidaris amb la resta de companys.
A esta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal. L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, és possible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que no havia vist mai Canal 9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien el perfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el de la televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix com una experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepte equip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que el procés d’externalització complira els terminis previstos. En els seus nomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua. De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava un any i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius i alguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa: Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de la mateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat. No tenia una despesa pressupostària normal.
Respecte als comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO. D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis del salvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat la paralització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió. Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap dels comiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué, l’expedient començà a llegir-lo en abril . En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una persona que sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la nova RTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert que rebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns els premià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tan americana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se als treballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.
I ja per últim, sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hem de fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà la llibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, li llegia per telèfon el text d’una notícia a la Subdirectora d’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.
[if gte mso 9]>