“Abans vivíem millor”

Sembla que aquesta expressió la comparteixen moltes persones, especialment a partir de certa edat. Formulada de diferents maneres, fins arribar a la ridícula “con Franco vivíamos mejor” (que segurament serà real per alguns), aquesta idea que fa intervindre un temps “passat” més o menys indefinit i un “millor” poc concret, es va repetint en diferents àmbits. També quan es parla en relació al món rural, considerant aspectes diversos.

Sorprén que ara, que s’insisteix molt en parlar dels territoris rurals i de buscar sol·lucions a la seua trista situació es recòrrega, fins i tot per part de suposats especialistes, a consideracions genèriques i inespecífiques, sense cap detall ni concreció, a un abans que no sabem exactament on situar i que, el que és pitjor, pot servir poc per a millorar el futur d’aquestes zones. Cal investigar més, amb rigor, aquest passat, per no repetir errades i per bastir un futur, realment millor.

La fórmula de “territoris despoblats” o “buits” pot servir per impulsar i esperonar-nos a trobar vies de millora d’una realitat que certament és injusta i implica moltes situacions indignes. Però trobar aquesta via no serà fàcil ni simplista. Quan més simple i aparentment fàcil és la proposta que es busca, més inútil resulta. La “biomassa com a motor de l’economia”, “la caça com a futur”, “la ramaderia com a solució de la despoblació”, “les macro-instal·lacions energètiques per a millorar la vida dels pobles”, etc., etc. Molt fàcil, molt fals, molt inútil.

Estudiar com es va produir el despoblament d’aquestes àrees, les seues causes i les seues conseqüències és cabdal per aclarir eixe passat idealitzat. Tindre en compte les transformacions socio-econòmiques i culturals-ambientals a escala local i planetària és fonamental i resulta essencial per buscar solucions realistes, viables i en un termini raonable. No tindre en compte totes aquestes coses és, simplement, perdre el temps o fer més gran, novament, la demagògia habitual de certs sectors socials i polítics.

Per començar, cal considerar que el procés de despoblament rural és un fenomen general que, amb matisos diferencials, s’ha produït a tot el planeta i encara continua. D’altra banda, cal dir que també té excepcions i que cal considerar-les adequadament. El que està clar que no és un fenomen exclusivament espanyol o valencià. L’abast és gran i les causes complexes. Tampoc és nou. A les nostres llars es va iniciar a la primera o segona dècada del segle XX, amb poques diferències entre comarques. També caldrà revisar la idea que tenen alguns de considerar economies neolítiques basades en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació del bosc com a naturals, ben integrades en el seu entorn, i verges en matèria de generació d’impactes ambientals.

En aquest aspecte cal dir que cultures ancestrals basades en el sector primari hi han hagut moltes. Algunes han arribat a establir formules sostenibles o quasi, i altres no. La historia dels boscos (J. Perlin) ens parla com la desforestació, erosió i desertificació de zones on van sorgir les civilitzacions més antigues (i origen del Neolític) van ser el resultat d’unes economies esquilmadores que no van saber, voler o poder preservar els seus recursos (Egipte, Mesopotàmia, el “creixent fèrtil”). També va passar en illes paradisíaques més allunyades (com ens recorda el llibre de R. Almenar El fin de la expansión) que van acabar, fa ja segles, amb el somiat paradís inicial i ara són o deserts o territoris molt empobrits. Són també ben coneguts casos concrets com la desforestació de les illes gregues (atribuïda a l’excés de ramaderia, ja en textos de Plató) o l’enfonsament de la ciutat d’Éfeso per una combinació catastròfica de tales, agricultura i ramaderia, sense aconseguir la sostenibilitat. Més recentment han ocorregut o estan produint-se situacions semblants en Centre i Sud-Amèrica i altres indrets.

El comentari publicat recentment per J Sisinio P. Garzón del llibre Las Españas despobladas, de Jaume Font, abunda també en aquests raonaments i es sintetitza en la frase “En ningún caso aquel pasado supuestamente lleno fué un tiempo mejor que el actual. El salto ha sido enorme”.

A casa nostra podem esbrinar també al passat els indicis de la sobreexplotació o mal ús dels recursos naturals (especialment boscos i sòls), almenys des de la conquesta de Jaume I. Hi ha publicacions referides a la plana d’Utiel-Requena o a la Vall d’Albaida que ens ho mostren. També tenim testimonis en temps real, durant els segles XVIII i XIX, de com estava explotant-se de manera inadequada el bosc en diferents zones, amb valuosos testimonis com el de Cavanilles en 1795 (“Renacían cada día las necesidades, más no los árboles ni arbustos; y no hallando al fin bastante leña en los retoños, arrancaron hasta las raíces”.) o el de Bosch i Julià en 1864 (“En la región montana que hemos recorrido, sería un error creer que el monte ha sido reemplazado por el cultivo. Conviene repetir mil y mil veces que ordinariamente el monte ha sido transformado en un desierto”). Aquests autors ja alertaven o denunciaven els danys ja produïts i el perill de les greus conseqüències si es seguia eixa via i no es rectificava.

Així vàrem arribar, als finals del Segle XIX i inicis del XX, al màxim d’expansió de la societat rural basada en l’explotació forestal extrema, l´expansió de l’agricultura de muntanya fins a uns límits inviables i una ramaderia encara molt important. Va ser aquell moment, anys 10 i 20 del segle passat, quan després d’arribar al cim de l’ocupació rural, va començar la davallada, almenys en la majoria de comarques d’interior valencianes. Estudiar els detalls concrets per cada cas d’aquell procés resulta del màxim interès per considerar el futur. També resultaria molt interessant considerar les poques excepcions. Diferents autors, historiadors, geògrafs, economistes, biòlegs o enginyers han aportat idees per explicar el procés, que podríem considerar, almenys en part dels casos, com un col·lapse del model socio-econòmic vigent en eixes zones i el posterior ensorrament. Com ens podria ocórrer d’ací poc a tot el conjunt, no ja d’un país, sinó del planeta, sinó ens prenem seriosament el canvi de model econòmic.

El fet és que a partir d’aquell moment va començar l’èxode rural generalitzat, l’empobriment econòmic, la pèrdua de serveis bàsics, la minva de poder socio-polític d’eixes comarques i la disminució de qualitat de vida junt a l’envelliment accelerat de la població. Això són els fets, que es van presentar junts, uns conseqüència d’altres, però en cascada, i fins ara. Exigeix açò una solució? Evidentment, i urgent. Però, o s’enfoca de manera realista, o no arribarà a cap lloc. Mirar cap enrrere és essencial per poder millorar. Aspirar simplement a tornar a “abans”, no serveix. A quin abans volem tornar? a la postguerra?, a la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia despreocupada d’Alfons XIII? A la situació de finals del S. XIX quan ja era imminent el col·lapse que havia estat preparant-se durant segles? Entre el 1900 i ara el món ha canviat tremendament. Mirem la població i la seua distribució, els canvis socials, culturals i econòmics... Cal canviar, però tornar a la situació de 1900 no té cap viabilitat. Necessitem un futur millor tots, rurals i urbans, però serà dissenyant una via que considere les transformacions que han hi hagut i les vies que tenen realisme, viabilitat i futur. Cal construir un nou model i no repetir cap fórmula de fa segles. 

Ara, en la precampanya electoral, diferents partits ens voldran vendre fórmules molt simples i simplistes, d’aquells que ho arreglarien tot “amb quatre patades”. Ull amb ells; no arreglaran res, però encara poden incrementar el desgavell. Per el món rural hem d’intentar aturar el despoblament i fomentar (poc a poc, no hi ha altra manera) una recuperació. Les activitats tradicionals han de comptar, però basant-se en la qualitat, l’especificitat i el respecte ambiental, més que en la quantitat. Agricultura i ramaderia ecològiques amb recuperació de varietats pròpies i una gestió forestal molt respectuosa amb els ecosistemes. També servirà un cert nivell de turisme rural, però sense copiar els lamentables errors de la costa, durant els anys 60-70 i següents; un turisme regulat, específic, desestacionalitzat, que aprofite els recursos diferents de cada comarca i les produccions locals. Finalment, una tercera part ha de vindre d’una millor protecció de la natura. Es el principal recurs que ens queda, la part més valuosa i irreemplaçable del nostre patrimoni, compatible amb els altres sectors si tots es respecten i es connecten i s’aposta per una protecció, conservació i regeneració de la qualitat dels ecosistemes. Generarà ma d’obra, increment de recursos i benestar. És el futur.