Alegria en do menor

Començaré amb un petit esclat d’alegria. Malgrat tota la pressió mediàtica, totes les mentides i tots els insults, al remat ens hem lliurat per un marge ben petit del triomf de l’extrema dreta i la dreta extrema. Caldrà felicitar-se pel fracàs de la involució que se’ns venia damunt i que ja funciona en territoris tan poc marginals com ara Andalusia, Múrcia (si Vox deixa), Extremadura, Aragó, Cantàbria, Astúries, Madrid i la nostra terra, cada vegada menys nostra. Galícia, Euskadi i Catalunya hi són encara pendents i confiem que almenys les dues darreres (millor les tres) continuen donant-li poques alegries als Feijoo, Abascal, Ayuso i tota la caterva. Amb el règim de competències vigents, el govern central podrà fer alguna cosa però els propers quatre anys el benestar social i la salut democràtica empitjoraran en molts (massa) llocs. 

Malgrat les obvies dificultats i els pals a les rodes del poder judicial (no han esperat ni 24 hores a “activar” l'ordre de detenció internacional contra Carles Puigdemont i Toni Comín i posar-los en cerca i captura), caldrà confiar en estalviar-nos la repetició electoral, sempre i quan es frustre -com espere- la gran coalició PP-SOE, tant del gust de Felipe González, d’alguns que aguaitaven dins del PSOE la fi del sanchisme i amb el beneplàcit de les forces vives. Tot siga per un salvífic govern “moderat” de gran coalició fora de les malèvoles influències dels socis de legislatura. I, és clar, sempre i quan Junts no crega que una finestra d’oportunitat permet conquerir el cel i entrar en el santoral.

L’anàlisi dels “corrents de fons”, sobre el context internacional i sobre qui acapara realment el poder (en majúscules) urbi et orbi,  és tasca que deixe als entesos perquè jo al menys no estic per a tastes i altres es guanyaran el sou exercint la professió.

El que no deixe per als experts és l’anguniosa sensació de la marginalitat, la invisibilitat i la subalternalitat a què ens hem auto-sotmès els valencians amb la maleïda votació del 28 de maig, amb la qual hem cedit el pas a l’extrema dreta (amb coneguts subproductes com l’expert taurí Barrera Simó, l'ultracatólica i antiavortament presidenta de les Corts, i la també possible inclusió de Vox en el govern de la ciutat de València) i a la dreta extrema ja coneguda (el PP) de pal·li i butxaca.

S’han fet amb el poder polític (la Generalitat, les diputacions i molts ajuntaments tan importants com Alacant, Elx, València, Castelló, Torrent, Bunyol i un molt llarg etc…). Tampoc m’ interessa ara ni és la meua funció cercar responsables. El “context” és sempre un recurs cert i fàcil, molt més fàcil que l’autocrítica. Allò de “hem fet el que hem pogut” no em pot satisfer perquè, amb més voluntat, treball, decisió i pedagogia, tal vegada no tindríem ara un panorama tan fosc, gris i trist.

Parlem, però, del futur. Encara no han començat (espereu-vos a setembre) però ja sabem els que tenim uns quants anys de què va i anirà la cosa: ni llengua, ni cultura, ni memòria. Ja sabeu: parlem valencià, que no català (encara que  siga la mateixa llengua com saben tots els filòlegs), roman molt inconvenient parlar de País Valencià i s’ eliminaran subvencions a premsa sospitosa com ja s’ha fet a Borriana. Canviarem cultureta (fins i tot de vegades cultura) per bous  i els morts estan bé a les fosses i no cal obrir ferides. La Transició ja anava, també, d’ això. La senyera entrarà a la catedral, farem rogatives perquè acabe la sequera (amb piscines plenes, pous il·legals a manta i la tossuderia de fer broma del canvi climàtic) i Falles i festes diverses viuran una altra època gloriosa.

La UCV (la universitat de l’arquebisbat) guanyarà encara més protagonisme, l’ensenyament concertat i la sanitat privada es freguen les mans i de la dependència ja em parlarem. S’ han apressat a baixar els impostos (el mantra preferit de la dreta), es limitaran a exigir  més diners a Madrid (com ha fet Vicent Soler vuit anys i Ximo Puig no ha pogut, sabut o volgut jugar-se-la malgrat el dubtós suport de la patronal) i quan hagen de quadrar el pressupost ja sabem com ho faran: retallant l’esquifit estat del benestar 

Més seguretat , més problemes a la immigració i cap problema amb la violència de gènere i amb els drets del col.lectiu LGTBI: la negació com a política. En política econòmica cal jugar sobre segur: construcció i turisme i, si es posa a tir , de nou la Copa de l’ Amèrica. Menys carril bici i més cotxes. De l’ àrea metropolitana, com Botànic i Rialtos, ni parlar- ne. Cadascú a sa casa i Déu en la de tots. La Comunitat Valenciana (que no País Valencià , terme subversiu) la deixaran perquè queda bé però el que volen enfortir- encara més-son les províncies  i això del sud-est de segur que no li molestaria al senyor. Mazón, però cal guardar les formes. 

Tornarem a parlar (ja ho han dit) del fantàstic eix de la prosperitat Madrid-València-Mallorca, un invent dels temps de Zaplana  com a “alternativa” de l'Euroregió proposada per Maragall. De fet ja som la platja i el port de Madrid. Cap problema amb l’ ampliació del Port i Boluda contentíssim. La regressió de les costes del sud (inclosa l’Albufera) i per on entraran i eixiran els camions addicionals (que es duplicaran) són temes marginals. 

Tot per la pasta. Seguiran queixant-se amb la boca petita (com amb la infrafinanciació) de l’ endarreriment del corredor mediterrani i Federico Félix (munyidor molt satisfet del Pacte del Pollastre que va permetre governar en 1991 a Rita Barberá i el 1995 a Zaplana) podrà continuar exhibint la Distinció al Mèrit Empresarial  i Social concedida per la Generalitat el 2021 (perquè Ximo Puig, perquè o, en anglès, I wonder) i defensant els “nostres” interessos..

El problema de tot açò és que, si no ens valorem nosaltres, serem un residu, ningú tindrà en compte els valencianets i caurem en la més absoluta invisibilitat. Sols ens reclamaran el vot per a lluitar contra l’amenaça feixista la pròxima vegada. Però serem un poble trist i descregut, sense crèdit ni resposta. Perquè el problema no són els convençuts (insuficients, com s’ha demostrat, i molt propensos a baralles de campanar i vols gallinacis).Tampoc són (ja els coneixem) els que defensen la seua butxaca o els que, abduïts per l’Església retrògrada, pensen que  han de votar la dreta per estar en pau amb Déu. El problema són un ampla capa de la població “apolítica” que no entenen què som, ni quina llengua parlem, ni on volen anar, i que voten la dreta per infoxicació o s’abstenen. 

Si volem evitar que d’ací quatre anys tornem a votar als mateixos, alguna cosa caldrà fer, dic jo. De no fer-ho , definitivament, serem en el millor dels casos una regió amb forta personalitat que s’ha aturat en l’Exposició de 1909 i que pensa que oferir noves glòries a España és votar a la sagrada unitat pàtria i practicar l’autoodi. Som tan espanyols com valencians. Si hi ha idees (procedents dels partits d’esquerra o dels particulars) estaria bé que les coneguerem i que  tractarem de trobar la fórmula de compartir-les. De vegades somiar és necessari. Salut.