Sovinteja, darrerament, el terme “antipolítica” per a referir-se a certes actituds o elaboracions retòriques, que fiquen en el mateix sac menyspreable tot l’àmbit de la política i dels polítics. Per descomptat que els pretextos i les intencions són enormement variats, fins i tot antitètics, però hi ha denominadors comuns. Que enfonsen les arrels, probablement, en el subconscient col·lectiu. En un imaginari en què “la política” era manipulació, corrupció, espectacle manipulat per donar la sensació que hi havia participació en els afers públics, però que en realitat no hi havia res d’això. La dreta espanyola, des de la crisi de la Restauració (1917-1923) o encara abans -el “maurisme”, el desconcert del 98- ja havia erosionat o directament descartat la política -la democràcia i les llibertats, el parlamentarisme- com a règim acceptable. Tot eren invocacions a l’autoritat, a cirurgians de ferro, a solucions executives que deixaven fora el parlamentarisme (considerat pura xerrameca inefectiva) i els pactes, socials o polítics. La por a “les masses”, la “rebel·lió de les masses”, els va trasbalsar. D’ací nasqué la Dictadura de Primo de Rivera, que prefigurava un règim corporatiu -l’odi al sufragi general hi era una constant- i després la insurgència constant contra la Segona República. L’intent de Sanjurjo el 1932, fracassat, i la conspiració de Mola i Franco el 1936, reeixida. En un context europeu d’auge dels feixismes.
Però per l’altra banda la política tampoc no eixia ben parada. La tradició anarquista era explícitament antipolítica. El PCE va rebre el 1931 -com una secta marginal- amb consignes del tipus “¡Abajo la República burguesa, vivan los sóviets!”. Posteriorment, pel context internacional en què es movia o per maduració interna, va canviar radicalment.
El llarg període franquista va enquistar l’antipolítica en les mentalitats. “Haga como yo, no se meta en política”, va dir cínicament el general Franco... La política era tripijoc, trampa, una cosa fosca i bruta. “Politiquería”. Res a veure amb les solucions expeditives i l’esperit viril de servei a la vocació eterna d’una Pàtria renascuda, d’ambició imperial, en la quals els valors religiosos i castrenses -el laconisme militar, l’esperit de Croada- donaven el to. Fins que es va desvelar -als ulls de les generacions ascendents- que tot era una farsa. Una farsa sinistra, farcida de corrupció, poder personal, mediocritat de casino de província, reaccionarisme i retard econòmic, social i cultural.
En el pròleg a un llibre recomanable (Carlos Femenias Ferrà, A propósito de Ferlosio, Alianza, 2022), Jordi Gràcia defineix molt bé una certa actitud. “Desde la penumbra de un falso retiro, o desde la ficción del anacoreta indomeñable, Ferlosio fue mandando obuses retóricos contra cuanto incurría en la pedestre política, que nunca entendió demasiado bien ni seguramente quiso entenderla. Haberlo hecho, haber aprendido los mecanismos de la democracia y su congénita y necesaria dosis de populismo, le habría impedido combatir sus desafueros con el trueno prescriptivo instalado en la montaña -la montaña del sermón, quiero decir-.” Aquesta antipolítica d’intel·lectuals excelsos és un altre capítol, que caldria apamar.
Una mica o bastant d’antipolítica en sentit estricte sura els darrers temps en diversos ambients. La dreta espanyola actual, hereva de la dreta històrica sense massa complexos, ha desautoritzat des del primer moment el Govern de Pedro Sánchez, com a il·legítim, i no vol pactar res, contra algunes poques veus internes més raonables. Ni el Tribunal Constitucional, ni el Consell General del Poder Judicial, ni temes anomenats “d’Estat”. Mal símptoma. Una opinió dretana establerta, excitada per uns mitjans de comunicació exasperats (els “Federicos” i la resta), ha virat cap al radicalisme de dretes, cap a un extremisme sense complexos i sense raons. Diuen que Sánchez és un traïdor per pactar amb ERC o Bildu... Mal senyal quan aquesta actitud és la d’empresaris -naviliers, del gran comerç- molt destacats, per exemple a València. Probablement, però, el tema que cou són més bé les polítiques socials impulsades pel president i per la vicepresidenta Yolanda Díaz...
A Catalunya es va perfilant un sector independentista antipolític que veu traïdors i venuts per totes bandes. Que veu els pactes com a “traïció”, en la pitjor tradició integrista espanyola. I fins i tot al País Valencià hi ha qui emet condemnes sumàries a les darreres dècades d’autonomia o al Govern del Botànic, perquè no compleixen les altes aspiracions. Sí, potser no s’han complit les altes aspiracions, però s’han fet passos efectius en la bona direcció. De tornada de les Gran Solucions, la política del pas a pas ens haurien de confortar, sense abdicar de res, sense bandejar la crítica i l’exigència, sempre que sapiguem on som, en quin país, com és la societat nostrada, com pensen els altres....
Perquè l’essència de la política és el pacte, l’acord, la transacció. I no té res de dolent o immoral, tot al contrari. El que és enormement pervers i immoral és l’alternativa a la política, al pacte, a la transacció. Que no és una altra cosa que la perspectiva sinistra de l’enfrontament civil. I es tractava de deixar això de costat per a sempre, no?