Son les paraules que defineixen als dirigents de les entitats bancàries espanyoles després de les declaracions que han publicat queixant-se per l’impost sobre beneficis a la banca i a les empreses energètiques.
Ací, a Castelló, diem pocavergonya a la persona que actua sense vergonya ni respecte, a qui enganya per aprofitar-se dels altres. Tot i això la paraula no acaba de desqualificar totalment al destinatari, pocavergonya vol dir que encara li’n resta una mica de vergonya, de dignitat. Per això les nostres mares quan volien desqualificar d’una manera definitiva una persona pel seu comportament doblaven l’insult amb un castellanisme: «sinvergüensa». Les dues paraules juntes definien ominosament el receptor com una persona que no mereixia cap consideració, com algú que no era de fiar d’una manera definitiva, contundent. Per les seues declaracions, els gestors de la banca espanyola s’han situat públicament en eixa categoria de persones tòxiques per al conjunt de la societat.
En un any on els bancs han incrementat en un 27% els beneficis els seus gestors haurien de ser més discrets en les seues manifestacions públiques, perquè els beneficis de la banca, més de 27.000 milions d’euros, són d’una obscenitat escandalosa. Els seus guanys no han sigut el resultat d’una gestió exemplar, són el fruit d’una gran estafa, i per constatar-ho sols cal fer una mica de memòria.
L’any 2012 el govern va anunciar públicament el rescat de la banca espanyola amb la inversió de diners públics. Però la cosa venia d’abans, primer amb la caiguda de Banesto i després amb la crisis del 2008 ja s’havien destinat molts diners del contribuent al sector bancari. Amb la desaparició de pràcticament totes les caixes i de molts bancs mitjançant les fusions i compres per les grans entitats financeres es va anar creant l’oligopoli bancari actual, sempre amb injecció de diners públics. Es va crear el banc dolent (Sareb) per alleugerir els bancs d’hipoteques incobrables i bens immobles que llastaven els seus balanços. Després de les fusions bancaries es van tancar més de 45.000 oficines i es van acomiadar 100.000 treballadors, cosa que va produir més despesa pública en els ERO.
Mai sabrem quants diners dels nostres impostos s’han dedicat a salvar el sistema bancari espanyol, però la xifra és molt superior als 100.000 milions d’euros que mai ens retornaran. Però el cost que hem pagat a la gran banca és encara més gran que la quantitat de diners públics gastats. Per fer el rescat bancari se’ns van imposar retallades, en salaris als treballadors i en serveis públics, en augment d’impostos i en pèrdua de drets i llibertats. Els bancs no sols han depredat les arques públiques, també han maltractat els clients. El preu de les hipoteques ha augmentat considerablement, però la remuneració als estalviadors és zero, les comissions per serveis bancaris no han deixat d'incrementar-se, però el servei als clients cada volta és més deficient. El tancament de les oficines ha deixat sense servei pobles sencers i la digitalització dels serveis imposa condicions molt oneroses als usuaris que han vist com es restringís cada vegada més l’ accés als seus estalvis i es compliquen innecessàriament les operacions bancaries. També, per fer més punyent la burla, mentre els retalls econòmics i de serveis públics ens afectaven a tots, els consells d’administració i directius dels bancs no han parat de pujar les seues escandaloses retribucions.
Els grans banquers han parlat en contra de l’impost als seus beneficis, ens han amenaçat amb desgràcies innominables si es graven els seus beneficis. Considere que algú els hauria de contestar, i ho hauria de fer d’una manera contundent. Perquè en el seu benefici s’ha extingit la banca pública, i la majoria de les caixes d’estalvi que acomplien, també, una funció social, l’única banca pública que resta és la Sareb que s’ha encarregat d’alleugerir-los dels actius tòxics.
Si obligatòriament hem de cobrar els nostres salaris i les nostres pensions pel banc es pot deduir amb facilitat que la banca és un servei públic que hauria d’estar gestionat públicament i si es gestiona per empreses privades aquestes haurien d’estar subjectes a condicions i controls molt rigorosos.
Els bancs es lucren amb els nostres diners, públics i privats; per això, no es pot permetre l’arrogància dels seus gestors ni el deficient servei que ens ofereixen als usuaris. Cal que protestem, que reclamem sempre, hem de reclamar millor atenció, millors condicions, millor servei. La protesta, si té fonament, sempre dona bons resultats. L’altre dia vaig telefonar al banc i el robot que sol contestar em va dir: «como es un cliente senior le pasamos con un operador», això em va satisfer, preferesc parlar amb una persona que amb una màquina. El detall que va tenir el banc amb mi és fruit de la protesta que va iniciar Carlos Sanjuan pel tracte inhumà dels bancs amb les persones majors.
Des de la Plataforma Castelló per la Justícia i contra la Corrupció denunciem públicament aquesta injustícia, exigim als polítics que posen sol·lució i encoratgem la ciutadania a que no calle davant d’aquelles situacions que l’afecten directament, que busquen complicitats i exigisquen els seus drets.