El Bloc celebrarà el seu VIII Congrés este cap de semana, 26 i 27 de juny, a Fira València. No havia fet encara personalment l’anunci de la meua presència a la candidatura, que proposarà Àgueda Micó com a aspirant a secretària general. Un equip ample que pretén constituir la pròxima direcció del partit. Ja és conegut que hi haurà un altre grup liderat pel company Àlex Ruiz, amb el qual he tingut l’oportunitat de raonar per trobar un acord d’integració i no ha estat possible, que opta també a la direcció. Faig pública la meua gestió personal en favor de la unitat perquè la meua biografia política és sempre la d’unir, trobar la cooperació i donar espai a totes les persones que tenen idees i ganes de treballar per aconseguir objectius. Que hi haja candidatures diverses no és sempre bo si hi ha un projecte en comú: si pensem igual anem juntes. Sembla que no és el cas. Per tant, en el moment actual he de ser coherent amb el meu pensament i posicionament polític, la meua trajectòria, i no puc en nom de la concòrdia, posar en perill les opcions electorals del meu partit i del meu país, que tant ens han costat d’assolir.
Durant el procés precongressual hi ha hagut, com és normal, entrevistes, articles i notes de premsa dels diferents actors i alguns convidats. Hi ha propostes de futur, totes ben interessants i balanç del treball fet. Algú, ha volgut explicar, el meu suport a l’equip d’Àgueda Micó com si es tractara d’una renúncia o canvi. Com si he perdut el control quan mai he tingut vocació de controlar res en clau de poder. De fixar una posició estratègica i política guanyadora per al nacionalisme polític sí que en soc culpable. I de caminar en el procés amb el qui compartisc eixa visió o la meua visió, també. Per això prenc part activa en el Congrés. No a fer d’opinador, a ser actor.
En 2005, vaig escriure un article per a una edició coordinada per Damià Pons a l’editorial Moll de Mallorca. Una revisió del nacionalisme polític a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Evidenciava en l’article la falta de base electoral per al valencianisme progressista, diguem-ne, clàssic. No es tractava d’un fracàs de gestió de l’espai, és que no hi ha havia públic diana segons les enquestes. No podies gestionar millor l’oferta electoral si no hi havia demanda i a més, els electors s’havien d’acomodar al teu producte polític. Si no representaves allò que necessitaven les persones no ens triaven com a representants. Així les coses, havíem de construir-nos el cos electoral a partir de crear una oferta valenciana, de política feta des d’ací per a solucionar els problemes de la ciutadania d’ací. Generar la necessitat d’un partit com el nostre o l’existència d’una opció valenciana de progrés. Varen ser els anys on definírem l’espai valencià de progrés i la manera d’ocupar-lo mitjançant aliances amb els qui compartiren la reflexió.
Vaig escriure en aquell moment, fa setze anys: “El millor instrument que tenim al nostre abast els nacionalistes per defensar la validesa i la utilitat del nostre projecte és, sense cap mena de dubte, la política. Són molt importants les accions que es duen a terme des del món de la cultura per dignificar i difondre la nostra llengua i la nostra identitat, com també ho són les accions de col·laboració que es poden dur a terme en àmbits tan diversos com l’economia, la defensa del medi ambient o l’esport. Però sense la política, sense una política realment nacional, el nostre país no té viabilitat. Com aconseguim això? Com arribem al poder polític? La resposta, ni és fàcil ni és única, però no hi ha cap dubte que, tenint en compte la societat sobre la qual aspirem a governar, el sistema polític en el qual hem de treballar i les relacions internacionals en què s’han d’inserir les nostres accions, hem d’introduir un canvi fonamental en la manera com percebem, com expliquem i com defensem el nostre projecte polític. En síntesi: hem d’anar més enllà de la reivindicació nacionalista i dedicar els nostres esforços a explicar un projecte complet de societat, un model de país.
La diferència entre un partit nacionalista i un projecte com el que estic defensant és clara: un partit aspira a guanyar unes eleccions, arribar al govern i desenvolupar un programa polític durant una legislatura; si aquest és un partit que es diu nacionalista, ho farà mantenint una constant dialèctica amb un estat del qual vol obtenir majors quotes d’autonomia política. Això pot funcionar en països on el sentiment nacionalista està suficientment estès en tota la societat, però seria pràcticament inviable posar-ho en marxa ex novo a països que, com el valencià, no comptem amb una majoria nacionalista suficient.; i la solució no és la paciència. La solució, es troba, creiem, en oferir a la ciutadania un projecte de país: no es tracta, o no només, de demostrar que el País Valencià està marginat a Madrid, sinó que hem de ser capaços d’oferir a la ciutadania un model alternatiu, i això afecta la cultura i les senyes d’identitat, però també afecta l’economia, l’ocupació, els serveis públics o el medi ambient. Només així, presentant un model en positiu, podrem aconseguir que percentatges cada vegada més amples de la ciutadania puguen adonar-se’n que, amb majors quotes d’autonomia, es podrà arribar a una societat així, i si no, no“.
No, no ha canviat la història del Bloc. Hem canviat el Bloc i hem canviat el nostre país. I necessitem continuar canviant el Bloc perquè siga un instrument útil per al nacionalisme del nostre país i per a la seua ciutadania transformant el nostre país. No podem fer un balanç negatiu de cap de les maneres, no és acceptable en termes electorals ni institucionals. Ni una lectura del moment polític que ens porte a una praxi involucionista a partir del tacticisme intern, com ara dir que deixem de ser nacionalistes perquè establim aliances amb tercers per ser-ne més a Madrid o a Europa. El nostre projecte no pot ser únicament identitari i sense aliats perquè, senzillament, no en som prou i tampoc hi ha prou electors per a eixe producte. Proposar eixa estratègia és tornar a una casella on no hi ha aigua al pou i regala, essencialment al PSOE, l’espai de representació electoral.
Arribar ací no ha estat un treball fàcil, moltes vegades no s’ha entès perquè la vida en els partits es vol explicar en clau de poder, de manar, de decidir. Crec que els objectius que ens marcàrem un grup de persones que seguim treballant a diari són tangibles i ara els compartim amb moltes persones amb les quals teníem discrepàncies. Hem crescut juntes i ens hem complementat. En política valen els fets. Per això, deixe a la porta sempre les manies personals, oblide, si cal, totes aquelles coses que són negatives perquè el motor de la història no és la revenja. Fan història els que estan, els que saben acompanyar-se i fan aliances amb uns altres, els que caminen i saben on van. Efectivament, hem canviat el Bloc, el nostre País i ens hem canviat tots un poc i pense que ha estat per a bé. I estem on mai havíem estat, defensant el nostre ideari. Per nacionalisme, per valencianisme del bo, de l’útil, del que es posa als serveis de les persones. Si no és així, per a què val el nacionalisme polític si no és per fer política a les institucions?
- Enric Morera és president de les Corts Valencianes.