Els noms dels carrers diuen molt sobre les ciutats. Expliquen moltes coses sobre la seua història, les representacions de si mateixes, la memòria i l’oblit, els traumes que arrosseguen o les indecisions. Sobre la imatge que volen donar cap enfora i cap endins. Es disposen a manera de capes, d’estrats. I son bastant invariables. Només canvien de colp, en alguns casos altament representatius, quan hi ha un daltabaix polític, un canvi de règim. En general, els noms dels carrers i les places son conservadors.
Els podem llegir com una història viva de la ciutat. Per què es va dedicar tal o tal carrer a un nom determinat? Capes superposades, que de vegades costa d’entendre. S’han fossilitzat. La ciutat medieval dels gremis. La divisió estamental: el carrer de Cavallers, la plaça del Bisbe (i el carrer de la Bisbessa, a València), carrers de teixidors, flassaders, aluders, adressadors, cadirers... Els carrers i les places nobiliàries. La relativa coherència entre un tipus de societat i els noms dels carrers. L’època de la construcció nacional espanyola i els seues mites. Els noms de l’Eixample: Hernán Cortés, Pizarro, Isabel la Católica. Sempre em va sobtar quan Alfons Cucó -que vivia al carrer de Félix Pizcueta i després a Ciril Amorós (pròcers del segle XIX i de la Renaixença)- es queixava que la burgesia valenciana, en fer l’Eixample, va posar aquests noms. A diferència de Barcelona, que recorden l’esplendor de la millor època de Catalunya: Còrsega, Provença, Mallorca, Rosselló, València... a més de Consell de Cent o Diputació. Tenia raó, però s’oblidava que a l’Eixample mateix hi ha grans noms de l’esplendor valencià: Martí l’Humà, Pere III el Gran, la reina Maria, Lluís de Santàngel... incloent les Germanies i els seus líders. O bé, més enllà, carrers com ara Jaume Roig, Roís de Corella o Joanot Martorell. O bé una plaça amb el nom de Nàpols i Sicília o un carrer de l’Alguer. O, a Ciutat Vella, tres carrers pròxims anomenats dels Valencians, dels Mallorquins i dels Catalans, herència del pas per l’Ajuntament d’alguns regidors valencianistes el 1932.... Ja en època democràtica trobarem una gran avinguda d’Ausiàs March i una plaça dedicada a Manuel Sanchis Guarner.
Els noms dels carrers es queden fossilitzats, tenen una gran inèrcia. ¿Per què a València hi ha un carrer important anomenat Armando Palacio Valdés, per posar un exemple? ¿I no carrers dedicats a tants i tants autors i autores molt més incitadors o rellevants de la nostra literatura? ¿Per què té encara un carrer tan vistós el Marquès de Sotelo, al centre de la ciutat, un alcalde nomenat a dit per la Dictadura de Primo de Rivera?
Les incongruències i les paradoxes es multipliquen. Jaume I té, literalment, un carreró a València. Joan Fuster, un carrer ignot a l’extraradi. Barcelona, un carrer lateral i fosc entre el carrer de la Universitat i la plaça d’Alfons el Magnànim. Quan a Barcelona, València té un gran carrer de l’Eixample... El Cid (un mercenari anecdòtic esbombat per la mitologia castellano-cèntrica) encara té una gran avinguda. Durant anys l’avinguda del Port es deia “del doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz”), com ironitzava en un poema molt conegut, dedicat precisament als carrers de València, Vicent Andrés Estellés. Però a València la paradoxa o el desficaci va més enllà dels noms dels carrers. Jaume I té una estàtua -com remarcava l’historiador Mateu Rodrigo- precisament... a la plaça d’Alfons el Magnànim. Un contrasentit. Com l’estàtua de Vinatea -inintel·ligible en el seu pedestal, amb aspecte d’aiatol·là- a la plaça de l’Ajuntament. Francesc de Vinatea, presumpte uxoricida, fou un personatge significatiu, però tampoc no tant. Famós per haver motivat el rei Alfons el Benigne a dir aquelles paraules: “car el nostre poble és franc, es no és així subjugat com és lo poble de Castella...”, que poguérem llegir a Nosaltres, els valencians... A València, la plaça central té un nom anodí, impropi d’una ciutat capital. Plaça de l’Ajuntament... tan anodí com Comunitat Valenciana. Durant un temps fou la Plaça del País Valencià. I el Consell pre-autonòmic era del País Valencià. Però una dreta ignara i barbàrica es va imposar. Conseqüències del costat més lamentable d’una transició “modèlica”. Almenys desaparegueren noms poc recomanables en una democràcia (el Caudillo, José Antonio, Sanjurjo, Mola, etc.). Per bé que altres igualment indesitjables costà molt traure’ls -cas de Marco Merenciano, el denunciant del doctor Peset, i n’hi ha uns quants que, incomprensiblement, encara perduren.
Hi ha noms normals i corrents que diuen i no diuen. Noms de personatges diversos (sovint oblidats), de països, de fets històrics, d’accidents geogràfics, de partides antigues de l’Horta, d’emplaçament (com la plaça del Mercat). Noms de plantes, d’arbres, com l’avinguda dels Tarongers o l’Albereda. Noms anecdòtics, noms estranys, noms molt bonics (com el carrer de les Arts Gràfiques, el de la Mar o la Volta del Rossinyol). Noms de càrrecs medievals com Mestre Racional. O Misser Mascó. O el Palleter. Molts noms de doctors, de metges, d’escriptors. També -i en abundància- de sants, cardenals, arquebisbes i coses d’Església. De fets polítics, com l’avinguda de la Constitució o la de les Corts Valencianes. De personatges fonamentals de la nostra història com l’avinguda de Peset Aleixandre. De pobles, ciutats i comarques (Castelló, Alacant, Xàtiva, Sagunt, Alcoi, Alzira...) valencians o de l’àmbit històric i lingüístic, com les avingudes d’ Aragó i de Catalunya, o el de Balears, i els carrers de Reus o de Lleida. O de l’àmbit hispànic. Noms de lloc, com Quart, l’Olivereta, Burjassot, Benicalap o Montolivet.
O de ciutats lligades històricament a València, com Bruges, Vannes o Magúncia. Però les absències son igualment clamoroses. L’empremta del franquisme i de l’herència tradicionalista anterior no s’ha matisat suficientment. En el benentès que la norma és inercial, de superposició de capes, i que és normal que siga així. El nomenclàtor ha de ser plural i inclusiu. I estable, tot i que no renyit amb la innovació i els nous temps. Ha de respondre, d’alguna manera, als valors més preuats amb què s’identifica molt majoritàriament la ciutadania. Els valors de la cultura, la llibertat, la democràcia, la tolerància, el respecte i l’aversió a qualsevol forma de totalitarisme, autoritarisme i dictadura.
De tant en tant, en aquest ordre de coses, hi ha alegries, com el carrer de la Democràcia, el de la Cultura o el d’Alejandra Soler. Haurien de proliferar. Trobe que un personatge com Vicent Ventura -per dir un nom- mereixeria un carrer a València, com sí que el té a Torrent o l’Alcúdia... N’hi hauria molts més casos. Exemples? Emili Gómez Nadal, Carme Miquel, Miquel Tarradell. O bé noms universals com Martin Luther King o dels “pares fundadors” d’Europa com Jean Monnet, Maurice Schuman, De Gasperi. Per cert, Nelson Mandela té un carrer a València.
George Steiner va escriure: “Dels carrers i les places recorreguts a peu pels homes, les dones i els nens europeus, n’hi ha centenars que tenen noms d’estadistes, militars il·lustres, poetes, artistes, compositors, científics i filòsofs”. És el pes de la història -la sobirania del record, de l’autodefinició d’Europa- amb la seua càrrega d’ambigüitat, perquè de vegades hi ha commemoracions en pedra o amb noms que remeten a fets o personatges gens gloriosos. Cal ser conscients de tot això, de la cara fosca de la nostra història. Però també valorar, celebrar, el passat i la memòria: “Ciutats com París, Milà, Florència, Frankfurt, Weimar, Viena, Praga o Sant Petersburg son cròniques vivents. Llegir els rètols dels seus carrers és fer una ullada a un passat present.” Els carrers d’Europa evoquen una identitat històrica, i tenen noms. No números. És el nostre llegat, que cal saber emmotllar i renovar si molt convé. A Berlín hi ha carrers dedicats a Hannah Arendt, a Rosa Luxemburg, a Theodor W. Adorno, a John F. Kennedy. No està gens malament.