Transcorreguts més de 15 dies de la tragèdia climàtica de la DANA a València, sembla més necessari que mai que tractem d'extraure algunes lliçons de tot el que està succeint. Als milions de tones de fang que està col·lapsant el clavegueram dels pobles i ciutats arrasats per les inundacions, cal sumar-li l'altre “fang”, eixe al qual es va referir Umberto Eco en la seua última novel·la, Número zero (2015), que oferix una descripció desoladora del periodisme a Itàlia, extrapolable actualment a qualsevol país del món. En efecte, internet i les xarxes socials s'han convertit en una poderosa màquina per a produir i expandir “fang”, això és, notícies falses, mentides i tota sort de manipulacions.
Segons el portal de fact-checking Maldita.es, des de la DANA del dimarts 29 d'octubre en TikTok han circulat 129 vídeos amb més de 10.000 visualitzacions, que sumen en total més de 120 milions de reproduccions. Altres xarxes socials com Meta (Facebook), X (Twitter), Instagram, WhatsApp o YouTube han difós notícies falses sobre desenes de temes, entre altres sobre els centenars de cadàvers que s'anaven a trobar en aparcaments subterranis; sobre l'origen de la pròpia DANA de València, atribuït pels negacionistes del canvi climàtic a la utilització de la tecnologia HAARP per a alterar la meteorologia; a la fallada dels radars metereològics de l'AEMET, a la qual s'ha acusat de causar fins i tot les fortes pluges; a l'eliminació de preses com a causa de les avingudes d'aigua; etc. Com sol ocórrer, els missatges més extremistes i “sorollosos”, solen ser els que provoquen major nombre de respostes, creant un efecte multiplicador del potencial impacte entre els usuaris.
A esta frenètica activitat en les xarxes socials cal sumar-li els programes de telerealitat i d’infoentreteniment dels mitjans de comunicació. Totes les cadenes de ràdio i TV han enviat als seus periodistes a informar des del terreny, encara que no tots de la mateixa manera. Els mitjans de comunicació de titularitat pública –com la Corporació RTVE o À Punt Mèdia– han realitzat un seguiment respectuós i bastant contingut de les tasques de neteja dels milers de veïns i voluntaris arribats de tots els racons d'Espanya. Es constata, no obstant això, que en molts programes de telerealitat es confonen els fets i les informacions amb les opinions de tertulians, opinadors i supòsats experts, fins a configurar un discurs plagat, en molts casos, d'histrionisme i d'excessos verbals (i visuals).
Des del món acadèmic existix bastant consens sobre les causes de la desinformació, els discursos de l'odi i l'expansió de les mentides. Se'ns ocorren algunes iniciatives que poden ajudar a combatre el problema.
En primer lloc, és urgent recordar que els mitjans de comunicació públics i privats disposen de codis ètics i de conducta que s'han d'activar quan es produïxen disfuncions tan greus com les que han tingut lloc estos dies. Citem un parell d'exemples molt clars. Quan un periòdic publica una tribuna d'un conegut escriptor que afirma que cal “esquarterar en la plaça pública” als responsables de la gestió de la resposta a l'emergència per la DANA, és molt preocupant que la pròpia capçalera periodística siga incapaç de realitzar la més mínima autocrítica i de prendre les mesures oportunes perquè es controle el nivell de violència verbal del col·laborador. El mateix ocorre quan, ni el responsable del programa, ni la pròpia cadena de TV, són capaces de fer autocrítica davant un col·laborador que es cobrix de fang per a resultar més creïble (i espectacular) en una connexió televisiva. Tots els mitjans de comunicació compten amb la figura del defensor de l'audiència, al qual una ciutadania crítica ben informada hauria de dirigir-se sense ambages. Els col·legis i associacions de periodistes han de fer sentir la seua veu en casos així, la qual cosa redundaria en una millora de la credibilitat de la professió.
En segon lloc, els reguladors audiovisuals, consells de la informació, consells audiovisuals, etc., tenen entre les seues funcions fer un seguiment exhaustiu de les activitats dels operadors públics i privats. Estos reguladors –la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, el Consell Audiovisual de Catalunya, el Consell Audiovisual d'Andalusia i el Consell de l'Audiovisual de la Comunitat Valenciana– són òrgans de control, que tenen competències per a obrir expedients administratius en casos d'abusos com els que estem veient estos dies.
En tercer lloc, es necessita una ciutadania crítica que tinga les competències en alfabetització mediàtica i informacional (AMI) per a “defendre's” davant un entorn mediàtic cada vegada més polaritzat. La millora de les competències AMI només serà possible si s'aposta fermament per la introducció de l'educació mediàtica en tots els nivells educatius. Per a això, és urgent reforçar la formació del professorat en el camp de les competències AMI.
Finalment, necessitem comptar amb un sistema mediàtic més transparent, més plural i menys dependent del poder polític, com ve demanant la pròpia Comissió Europea, amb l'aprovació de mesures com el Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de comunicació, que va entrar en vigor el passat 7 de maig de 2024, amb un ampli suport en el parlament de la UE. No obstant això, es constata l'existència de clars moviments per a augmentar el control polític de la direcció dels mitjans de comunicació públics, tant en la dreta com en l'esquerra polítiques, la qual cosa constituïx un retrocés democràtic d'extrema gravetat.
Una vegada més, els polítics continuen ignorant les recomanacions d'una àmplia majoria de científics socials i de professionals de la comunicació, que reclamen la necessitat de despolititzar els òrgans de govern dels mitjans de comunicació públics i que el sistema mediàtic siga més transparent, plural i divers. En este context, l'expansió del trumpisme permet presagiar un notable increment de la desinformació i dels discursos de l'odi. Davant este escenari, és necessari arbitrar fórmules de resistència, individuals i col·lectives, perquè la nostra democràcia està més amenaçada que mai.