Quan no existia Compromís, la dreta guanyava per majoria absoluta a la Comunitat Valenciana. El canvi es va produir en 2015, amb els pitjors resultats dels socialistes en tota la sèrie històrica d'eleccions autonòmiques, perquè la coalició valencianista va aconseguir uns resultats sorprenents (que van superar un llavors emergent Podemos) en els quals va tindre molt a veure el lideratge de la seua cap de cartell, Mónica Oltra. Així va poder formar-se el primer Govern del Pacte del Botànic.
Convé recordar-ho ara que tanta gent ha invocat, sovint sense molt de coneixement de causa, la supervivència del Govern que presideix Ximo Puig perquè Oltra dimitira a causa de la seua imputació judicial, i quan s'ha jutjat, bastant a la lleugera, com si fora un capritx l'actitud inicial de la ja exvicepresidenta d'aferrar-se a una continuïtat impossible.
S'ha criticat la seua obstinació d'intentar continuar quan havia arribat a la línia roja de la imputació judicial i s'ha recriminat el seu intent desesperat de seguir en el càrrec fins que, assetjada per la dreta i pels seus propis socis, va decidir dimitir per a “salvar el Govern del Botànic”. Però pot ser que Oltra, no sols per això, però també per això, per salvar el Pacte del Botànic, intentara precisament no desaparéixer de l'escena en una situació marcada per un factor humà de primera magnitud política.
Algunes xifres poden servir per a il·lustrar què pot significar la caiguda d'Oltra, una figura tan vehement com audaç, per a la majoria política d'esquerres al País Valencià.
Un dels principals desacords d'Oltra amb Puig va ser la convocatòria anticipada d'eleccions autonòmiques decidida per primera vegada pel president de la Generalitat Valenciana perquè se celebraren al mateix temps que les generals el 28 d'abril de 2019, amb la intenció d'aprofitar l'efecte tractor per al PSOE de la candidatura de Pedro Sánchez a la presidència del Govern. La dirigent de Compromís ho va viure com una traïció, atés que els valencianistes basen en bona part la seua capacitat de mobilització en la força que tenen en el territori, amb les eleccions locals com a palanca. Unes eleccions que quedaven segregades en una altra convocatòria.
Malgrat tot, l'esquerra va revalidar la majoria, si bé molt més ajustada, i va poder constituir-se un segon Pacte del Botànic. En efecte, els socialistes van millorar els seus anteriors resultats (van aconseguir 27 escons, quatre més que en el seu pitjor resultat) i van superar el PP per primera vegada en dècades, mentre Unides Podem veia retallada la seua quota de 13 a vuit diputats i Compromís registrava un lleuger desgast (de 19 a 17 parlamentaris). Però com va contindre la formació valencianista la seua previsible erosió? Com va ser possible que en una votació en què els electors havien de depositar les seues paperetes en una urna al Congrés de la qual va eixir en la Comunitat Valenciana un empat en diputats i una victòria estreta de la dreta en vots (que es convertiria en victòria sense pal·liatius de la dreta formada pel PP, Ciutadans i Vox en la repetició electoral de novembre d'aquell any), no obstant això tornara a guanyar l'esquerra en l'urna de les autonòmiques?
La resposta està en les xifres. En aquells comicis, Compromís va obtindre poc més de 172.000 vots i un diputat al Congrés, però més de 443.000 vots per a les Corts Valencianes. Dit d'una altra manera, Mónica Oltra va obtindre per al Parlament valencià quasi 271.000 vots més que les candidatures de Compromís al Congrés en les tres circumscripcions valencianes. Al PSPV-PSOE i a Unides Podem els va ocórrer el contrari. Ximo Puig va aconseguir uns 100.000 vots menys que les llistes socialistes al Congrés de les quals estirava Pedro Sánchez. I Unides Podem, 165.000 vots menys en les autonòmiques que en les generals. Va ser un exemple de discriminació del vot per part dels electors en una mateixa convocatòria de proporcions espectaculars. Amb aqueixes xifres, resultava impossible discutir la capacita d'atració d'Oltra en l'àmbit valencià i entre l'electorat progressista que vota el PSOE i Podem en les generals. Això sí que era ocupar el centre del teu espai polític.
Traure de l'equació la líder política que aconseguia teixir majories d'esquerres representa, doncs, una immillorable notícia per a la dreta i un avís de la magnitud de la catàstrofe que pot planar sobre el futur del Pacte del Botànic a un any vista de les pròximes eleccions. Farien bé els dirigents de les tres formacions que integren aqueix pacte, quan respiren alleujats per haver superat la pitjor crisi, si no actuaren a partir d'ara com si no haguera passat res.