Corrupció i democràcia

S’ha conegut recentment que l’antic gerent i tresorer del PP, posteriorment condemnat per corrupció i engarjolat per això, Luis Bárcenas, es troba ja en llibertat. Ara dedica el seu temps a fer d’administrador  del grup musical ‘Taburete’, del seu fill, i a contractar amb ajuntaments del PP d’arreu. Podrà gaudir de la fortuna que va reunir i amagar en lloc segur. No és un cas únic d’aquesta situació, i podríem fer-ne una llarga llista: una dinàmica que sovinteja. Fins i tot quan passen per la presó perquè el cas és tan aclaparador que no hi ha fiscals ni jutges que el puguen “afinar”, el tràngol per a determinats personatges és lleuger. Amb advocats ben pagats, sant Pere canta. És un fet ben conegut. No cau sobre ells cap sanció social dura o excessiva. Per al seu públic de dretes i els mitjans de referència en eixos ambients, la corrupció -aquesta corrupció, en tot cas- és com a molt un pecat venial.

 ¿Com podrien pensar una altra cosa gent que en molts casos han basat les seues fortunes i patrimonis en els “negocis”, els tractes de favor, la informació privilegiada i els tripijocs? ¿Que han heretat propietats i valors mobiliaris dels seus ancestres, comissionistes, especuladors, estraperlistes? ¿Quantes fortunes no es varen fer en el franquisme gràcies a la connivència amb el règim, que repartia regalies entre els seus fidels, en forma de llicències d’importació, quota de matèries primeres o concessions administratives? Empreses avui ben conegudes -cadenes de ràdio com l’antiga Rato o concessionaris d’obra pública municipal- tenen els seus orígens en tot això... ¿Com podrien posar-se seriosos els admiradors incondicionals de Juan Carlos I de Borbón, el primer comissionista del regne? No, la corrupció és per a ells tema menor, peccata minuta. Les coses van així, des de l’antiga Roma! És que no saps com funciona el món?, et diran.

Convé precisar, en tot cas, que faig referència al “públic” de tipus reconegudament corruptes de la dreta, que té un rècord impressionant en aquesta matèria. ¿Caldrà fer el recompte de “casos” que afecten el PP? Només cal consultar les hemeroteques. Però hem d’evitar maniqueismes, també hi ha gent conservadora o moderada amb conviccions i principis, a la qual li repugna la corrupció, perquè sap fins a quin punt fa malbé el correcte funcionament de la política i l’economia, i encara més, la textura profunda d’una societat. Que coneix el cost econòmic i moral que, a la llarga, comporta.

El mecanisme del que anomenem corrupció és ben conegut, és -diríem- de domini públic. Empresaris amb iniciativa, audaços, emprenedors imaginatius, busquen, identifiquen, troben i “toquen” -personalment o a través d’intermediaris de confiança-  els responsables polítics de determinades decisions que els poden beneficiar. Té igual que siguen convocatòries obertes i competitives. Tot es pot arreglar. Es tracta d’aconseguir concessions i contractes de l’Administració, per valor de molts milions d’euros. A canvi, els polítics en qüestió rebran una compensació, una “comissió”. On hi ha corruptes hi ha corruptors, però d’aquests se’n parla poc. Són empresaris, emprenedors, creadors de riquesa, figuraran als quadres d’honor de la CEOE, de l’AVE, la CEV o de Foment. Normalment tot passa desapercebut fins que en algun moment, per algun conflicte d’interessos, esclata l’escàndol. Com i quan convé a segons qui. Business as usual... Llavors una legió de periodistes, advocats i assessors en situacions complicades -i els contactes escaients en altes esferes- entren en acció. La cosa se sol apanyar més o menys.

Ara bé, a l’altre costat de l’espectre social les coses són molt diferents.  La gent sense grans patrimonis, ni propietats, ni fortuna, la majoria social que depèn del seu treball per a viure diposita necessàriament una gran part de la seua confiança en el funcionament normal i correcte, just i honest, de les institucions, de l’Administració, de l’Estat en totes les seues concrecions (govern central, comunitats autònomes, diputacions, mancomunitats, ajuntaments). Segle i mig després, a partir de situacions desesperades -aquell món dickensià- i amb molta lluita i esforç, hi ha conquestes socials irrenunciables: jornada laboral reglada, seguretat i higiene en el treball, salari mínim, convenis col·lectius, prestacions socials, assegurança d’atur, pensions de jubilació, ensenyament públic, sanitat pública, i més coses encara que formen part de la gamma d’actuacions de l’Estat social de dret. Hi ha moltes raons per a pensar que fora d’això hi ha la barbàrie, la llei de la selva, un 30% o més de gent vivint al carrer de mala manera, la des-civilització, el darwinisme social més cruel.

 L’Estat social es finança amb impostos, amb solidaritat, amb redistribució. I es basa en la confiança social. Un bé molt preuat, que la corrupció erosiona i destrueix. Si els qui administren des d’algun dels nivells de govern la solidaritat i la redistribució, els béns públics per excel·lència, distreuen comissions a les butxaques privades, el dany moral i l’impacte psicològic són descomunals. Les bases socials de l’esquerra no ho perdonen, acusen el colp de manera dramàtica. Els evoca i referma allò que tant els reiteren, de manera interessada, els altaveus dels poderosos: “tots els polítics són iguals, tot és corrupció, no confieu en ells, us trairan”. 

D’ací les grans, les enormes campanyes de premsa, mitjans i xarxes, amb tot d’intervencions increïbles, ja siga a propòsit d’un xalet a Galapagar (cas Pablo Iglesias), que veges tu, o d’un màster i un domini web públic, la cosa més estrambòtica del món -que afecta, amb injustícia perversa, la dona del president del govern Pedro Sánchez. O es trau de mare qualsevol situació complicada i sensible, com en el cas de Mónica Oltra. Un a un, un rere l’altre, la dreta social -ben armada- destrossa la imatge i les expectatives dels personatges influents o portaveus de les esperances populars.

Per tot això el polític d’esquerres que cau en la corrupció per a solucionar-se la vida, per ambició desmesurada, per acumular una fortuna i equiparar-se als tipus de dretes -polítics i empresaris lligats al poder- amb els quals es troba sovint als passadissos de les institucions i en moltes ocasions socials, és doblement  culpable. Aquests tipus solen ser simpàtics i embolicadors: creen una atmosfera tramposa de complicitat, una atmosfera gremial, corporativa, de sintonia entre tots, uns i altres. El polític d’esquerres que es desvia del servei a la seua base social, als interessos populars i a l’interès públic es traeix en primer terme a si mateix. Traeix la seua trajectòria anterior, la seua família (sovint d’orígens molt humils o perdedors de totes les guerres i postguerres), el seu partit,  les seues idees, el seu discurs i ubicació en l’espectre social i polític.

La vida és cada vegada més complicada i difícil. Cert que amb un bon patrimoni i una fortuna situada en lloc segur els mals que puguen vindre seran més relatius, i es comptarà amb una bona pòlissa  d’assegurança davant l’adversitat, amb diners per a procurar-se comoditats i donar estudis superiors en universitats d’elit als fills de dos o tres matrimonis... Però al cost de violar la llei i d’esdevenir un delinqüent. I al preu, també de trencar el pacte de confiança amb la base social i electoral de l’esquerra, que només té les polítiques socials en el sentit ampli esbossat més amunt per a fer front a la intempèrie. Una intempèrie que podria estendre’s com una plaga i afectar més gent que la que ens pensem -incloent moltes capes mitjanes- si venen mal dades. Sobretot si la dreta populista-trumpista -la que diu que vol baixar impostos, la que cultiva un ambient polític tòxic, la que deslegitima l’Estat  social i democràtic- aconsegueix convèncer la base social popular que no val la pena anar a votar, o que han de votar els espantalls mentiders que ja tenen preparats per a desviar, a consciència, l’atenció. Això és el que hi ha en joc. I no és només l’interès més immediat de les capes socials no privilegiades. També està en joc una determinada visió ètica de la política i, al capdavall, la democràcia mateixa.