Denúncia cívica

Mirant a primer hora del día 30 de Març la premsa digital, em trobe amb la notícia de l’aprovació inicial del Pla Director Urbanístic Metropolità de Barcelona (PDUM) que planteja objectius evidentment ambiciosos però raonables (eixos verds, mobilitat sostenible, habitatge, noves àrees de centralitat etc.. ). Són objectius habituals, que no tracten d’inventar la pólvora però que, a priori, són una bona guia per a fer front al reptes de futur, tot i que el seu caràcter “urbanístic” deixa lògicament fora altres reptes de caire socioeconòmic. Roman una feixuga tasca de bastir consensos i reforçar les competències i capacitats del govern metropolità de Barcelona (l’AMB) que és -junt al més tardà govern metropolità de Vigo-Santiago- l’únic govern metropolità nascut amb un ordre legal ad hoc. Ací, tirios y troyanos ja s’encarregaren d’avortar un tímid intent (el Consell Metropolità de l’ Horta). La Generalitat (socialista!!!) li negà diners i competències i el PP li donà el finiquito (sense diferir). Fins avui.

La notícia s’ ha encarregat de recordar–me que tal vegada en la meua llunyana reencarnació (desprès d’ haver pres el cos d’animals diversos com passa en la magnífica novel.la de Mo Yan La vida y la muerte me estan desgarrando), és possible- tinc els meus dubtes- que l’ àrea de València deixe de ser una anomalia, hi haja un govern metropolità i un Pla Director.

Ja he explicat per activa i per passiva en llibres, readings i articles de premsa (molts en aquest mateix diari) que la dita anomalia (llegiu Hildenbrand , editat per PUV el ja llunyà 2017) i , per tant, el caos actual (cadascú per a d’ell, ni govern metropolità, ni Pla Director), és un malbaratament de recursos estúpid que renuncia a l’avantatge col.laboratiu, a les economies de xarxa i escala i a tot un seguit d’altres efectes benèfics per al creixement econòmic i el benestar social. No és, però, cap casualitat, sinó el resultat d’un sumartori: els recels de la Generalitat, la resistència de les Diputacions que defensen amb esmolades urpes la seua supervivència i la miopia i vol gallinaci d’alcaldes que defensen la seua taifa i suposades identitats. En aquest darrer ramat hi ha una bona colla de joves “estadistes” (Mislata , Alboraia, Paterna i un llarg etc.) que no s’ han molestat en llegir, reflexionar ni raonar. No posen burots ni duanes perquè sembla una mica antic, no per manca de ganes. S¡ha de lluitar contra les ànsies imperialistes de la ciutat de València (sic), encara que els seus habitants siguen aliens a aquesta suposada croada i estiguen la mar de distrets cremant falles, reformant sempiternes places i queixant-se de les dificultats per a circular en cotxe.

La cosa, a més d’una manca esfereïdora de cultura i sentit comú (a Europa hi ha governs metropolitans a tot arreu), té també alguns aspectes especialment sagnants. El primer, una espècie de Pla Director (malgrat no haver- hi govern metropolità, cosa ben curiosa) que s’encarregà i pagà (suposem que bé) i que resta en un calaix a l’aguait de millors temps. El nom: el Pateval (Pla d’ Acció Territorial Metropolità de València). El polític responsable: el llavors responsable de la conselleria de torn i actual responsable d’Hisenda i Model Econòmic Arcadi España García. La causa: mai es feu pública. Estic parlant d’un document que s’aprovà inicialment el 5 d’agost del 2016 (DOCV 7845) i que s’ havia presentat uns dies abans (el 20 de Juliol ) en el Col.legi d’Arquitectes. Total, sols fa sis anys llargs i ningú sembla que reclame cap explicació. Tot controlat.

Amb un document com aquest en el calaix, perquè agafara solera com els vins i pernils, i vist que no es podia donar caràcter legal a les àrees funcionals proposades per l’ Estratègia Territorial Valenciana de 2011 (les comarques “històriques” millor deixar-les com a àmbit exclusivament estadístic, i tots tranquils), algun càrrec il·luminat del qual no diré el nom tingué una idea que va provocar aplaudiments i fins i tot manifestacions massives d’adhesió al carrer: anem a “modernitzar” les mancomunitats, un invent que ha demostrat fins la sacietat la seua obsolescència. Així fem com que fem i no fem res. El resultat: la Llei 2 1/2018, de 16 d'octubre, de mancomunitats de la Comunitat Valenciana. Saben vostès per a què ha servit la dita llei? Jo tampoc. Si les àrees funcionals s’hagueren convertit en comarques de gestió amb competències delegades (ho tenien prou fàcil) , s’haguera obert una porta a una política territorial més democràtica i eficient i l’àrea funcional de l’ Horta i del Camp del Túria podríen haver esdevingut un govern metropolità. Però com deia Joan Fuster: Que no volen , que no volen. Doncs això. No volen.

Comptat i debatut , els darrers vuit anys han passat i el resultat (si llevem el Pla del Litoral i el Pla de l’Horta que ja veurem que donen de sí) ha estat decebedor. Per cert, aturar la degradació de l’horta (un tema metropolità sense govern metropolità, un oxímoron ple d’ironia) no es resol amb cap llei. Cal molt de treball, imaginació i el comerç “de proximitat” li fa cosquerelles. Reprenent el fil, en lloc de més ambició, més esquerra i més País ens han obsequiat amb una paràlisi metropolitana que sols s’explica per la por d’obrir el debat de la política territorial. La prudència i el mantra del trellat així ho demanen. Endavant companys!!! De victòria en victòria. Ja sé: no son temps de crítica. Mai no ho són.