La tauromàquia és una estètica. Els bous, al carrer o a la plaça, són estètica. Els seus defensors ho tenen molt clar. El toreig és art, deia més o menys Francisco Brines. Els intel·lectuals que han reflexionat sobre la tauromàquia n’han fet un bell estil. Al País Valencià, han poetitzat l’univers taurí escriptors com ara Miguel Hernández o avui dia Carlos Marzal, que entén la «fiesta nacional» com una varietat de l’art i una «tragèdia vitalista». A Marzal recorde haver-li llegit que la sort dels bous acaba en una mena d’eucaristia, que a la plaça té lloc un ritual de mort que festeja la vida. Si ens fixem bé, la literatura que ha generat el toreig és un devessall de mística, de metàfores quasi religioses, una poètica d’una excessiva nebulositat.
Ara bé, l’estètica és un polvorí ideològic. L’estètica sempre és la porta d’entrada de vents imprevisibles: d’una ètica o d’un estat de mentalitat concrets, volguts o no. Per més que els defensors de la tauromàquia adduïsquen que les persones tenim arbitri per a distingir entre un ritual —una representació «innòcua»— i uns fets rigorosament reals —uns actes que tenen continuïtat en la realitat—, a la pràctica això no és tan clar. I és el que passa amb la tauromàquia. Un animalista ho diria sense ambages: l’estètica taurina està basada en la tortura d’un animal. Jo no sé si el que pateixen els bous, tant al carrer com a la plaça, és «tortura»; però sens dubte l’espectacle taurí recolza sobre una violència descarada i s’hi recrea. Els qui vam créixer en pobles on es feien festejos taurins sabem que, si més no en els bous al carrer, l’emoció —l’«èxtasi» de la festa— consisteix a «descarregar» certa violència sobre l’animal. I ja ho poden negar tant com vulguen les penyes taurines, les quals mai no han sabut controlar els seus descontrolats.
Les conseqüències de l’estètica taurina van més enllà dels drets dels animals. L’espectacle taurí amaga una serp molt verinosa: es torture o no el bou, se’l mate o no, la gràcia o l’art del toreig comporta la burla pública d’un ser viu en situació de debilitat o desavantatge. És ací on la tauromàquia, al meu entendre, «naufraga» com a espectacle modern, on es mostra com una festa antiil·lustrada, perquè es fonamenta en l’estetització i l’exhibició d’una brutalitat. Els seus defensors en poden fer literatura molt bona, però des de la raó no s’explica per què consentim un ritual públic de mort per a exalçar la vida. Humiliar en públic un ser viu, fins i tot de manera figurada —per mitjà d’un ninot, per exemple—, és una aberració de la moral.
Açò és el que haurien de tindre en compte els polítics progressistes que defensen els bous com una tradició popular. Perquè, per mitjà d’una estètica, s’està fomentant una visió retrògrada del món, gens adient amb les aspiracions d’una societat moderna i democràtica. Que no ho entenguen així els partits progressistes valencians —els del Botànic— és preocupant. I encara és més greu que, per pur electoralisme, facen la viu-viu davant una tradició que, al capdavall, va en contra de les seues idees. D’altra banda, en favor dels bous al carrer, s’han agençat dos arguments intel·lectualment bastant pobres. El primer és el de l’impacte econòmic: els bous donen diners, diuen, com si donar diners en si fos una «virtut» —la prostitució i el tràfic de drogues també en podrien donar, i d’amagat en donen molt—, com si la tauromàquia no pogués ser substituïda per una altra manifestació cultural que també donés diners.
El segon argument és el que diu que cada població decidisca si vol fer bous, tal com han proposat alguns polítics «botànics». Banalitzar d’aquesta manera les consultes populars em sembla un empobriment de la cultura democràtica —per què no fem una consulta per decidir, jo què sé!, si legalitzem la marihuana? Deixar la tauromàquia en mans d’una presumpta «voluntat popular» és, ras i clar, una fugida d’estudi, si no un exercici de covardia. Els partits del Botànic han de ser valents i dir què en pensen d’una estètica que, per la porta gran o per la del darrere, ens proposa —i que em perdonen els grans poetes esmentats— un espectacle arrelat en l’ostentació de la violència. En una societat on costa tant inculcar valors —pensem en l’esforç ingent que es fa en les escoles per transmetre la generositat o la solidaritat— normalitzar rituals violents, metafòrics o reals, és com a mínim contraproduent. ¿És això el que els partits del Botànic volen per a les nostres filles i fills, que siguen toreros, rellonejadors o retalladors?
Que s’ho facen mirar. Als qui potser ens governaran d’ací uns mesos —aquesta dreta valenciana sempre amb tendència cap a la ultradreta— no els caldrà ni recórrer a la tradició literària. Per distingir-se del Botànic en tindran prou posant unes quantes banderes d’Espanya més en els cadafals taurins. Jo tinc molt clar que, per al futur dels nostres fills i filles, l’estètica taurina és la sala d’espera —el «toril»— d’una aberració.