Això era una vegada un mes de juny de fa alguns anys, concretament de 2015, en què el PP havia perdut per primera vegada en dues dècades la seua majoria al País Valencià i la capacitat de participar al govern de la Generalitat. La pròpia nit electoral i ja a l’endemà, el PSPV-PSOE de Ximo Puig, que amb 23 diputats havia tret el pitjor resultat de la seua història, es va afanyar a donar per feta la presidència i començar a negociar amb la displicència que sempre s’ha reservat als socis menors en la democràcia espanyola. Però Compromís, que havia sigut tercera força amb 19 diputats i el lema Amb valentia, i Podem, que havia sigut quarta força amb 13, van respondre que en tot cas Mónica Oltra era la preferida de més diputats de la possible majoria de govern, i que això s’hauria de negociar també, que no s’havia de donar res per fet. Oltra va encunyar allò que sonava tan ingenu del què abans del qui; primer es tancaria el pacte de govern i després es nominaria candidat a President. El PSPV-PSOE i el seu entorn mediàtic van entrar en fase d’histèria, que si els hàbits parlamentaris, que si la força més votada de l’esquerra com als Ajuntaments, tot seguit un intent de pacte amb Ciudadanos… pressions i farols de tota classe. Al final, sabem el que va passar: Puig president, un pacte d’esquerres que es va demostrar ben estable i Compromís va endur-se la meitat de les conselleries i del pressupost.
Des d'aleshores, en cada votació o conflicte important s’ha viscut un clima similar però fa la sensació que els marcs van canviant: els temps compartits i les coalicions han fet que el PSOE agafe la mesura als seus socis més propers. La negociació de la reforma laboral, on s’ha parlat poc o gens de treball més que a última hora i de forma lacrimògena -com si la temptativa de convertir a set milions de temporals en indefinits fora un objectiu poc ambiciós!- s’ha guiat pels mateixos canals. Podemos ha fet algunes temptatives de negociar, però en general s’han dedicat a amenaçar amb el càstig etern de l’infern i l’animadversió dels sindicats els seus teòrics aliats, com ERC; i quant al clima en Compromís per votar afirmativament sembla que tenia més a veure amb la por a la maquinària mediàtica del PSOE que a cap convenciment sincer. Més enllà de l’ajustat resultat final, que no es sabia d’avançat, la idea de posar matisos o l’abstenció crítica sembla que no va existir ni com a concepte; tampoc la d’obrir-ho a debat públic, malgrat que hi havia bons arguments tant per al si, com el no com l’abstenció. Sembla, més aviat, que no hi havia massa ferramentes per a pensar fora dels marcs socialistes i de la premsa majoritària.
Això pot tenir explicacions: Compromís i Podem han comprat, a parer nostre, tres elements clau de la cosmovisió del PSOE que expliquen algunes de les seues limitacions presents, tres elements, a més, que eren aliens a la seua cultura política i discursiva en 2015, aspectes que deien vindre a superar com a part dels vicis de la política tradicional, i als que han tornat com una mena de regressió.
El primer d’ells és la cultura del pacte, o més concretament la mistificació del pacte com a solució als conflictes amb independència del seu contingut. Podem simbolitzar-lo en la resignificació del quadre El abrazo de Juan Genovés: els presos antifranquistes que s’abracen en recobrar la llibertat es torna el símbol del pacte fake entre el PSOE i Cs en 2016. És evident la centralitat de la idea de pacte per al PSOE post-1974: la seua participació en els pactes de la Moncloa, en l’elaboració de la Constitució de 1978, però també i a casa nostra en els pactes estatutaris de 1982 i 2006, casos aquests últims on l’acord entre els grans partits no només n’excloïa altres de més menuts, sinó també la capacitat dels ciutadans de votar els Estatuts en referèndum. Pactes en despatxos com la reforma en ple agost del 135 CE de la Constitució per garantir el pagament del deute o la Llei de Successió de la Corona en 2014 van ser punts molt importants per a l’auge de partits alternatius en 2014-15.
Inexplicablement, els mateixos partits que havien sostés que era necessari obrir democràticament la Constitució, els Estatuts, les relacions amb la Unió Europea i consultar les qüestions importants amb la ciutadania han acabat sumant-se a discursos com la “cultura de l’acord” “la concòrdia” o “el talante” que recorden molt més al PSOE de Zapatero que a cap altra cosa. Finalment, s’ha acabat per comprar que un pacte entre la CEOE -que no sabem a quin percentatge del cens representen- i dos sindicats -UGT i CCOO, quan l’afiliació sindical espanyola oscil·la al voltant del 14% dels treballadors; per posar context, la taxa italiana és de més del doble - està per damunt de la voluntat popular expressada en un parlament, només perquè té la forma de pacte. Ni Compromís ni Unides Podem han expressat en veu alta els dubtes de per què un actor com la CEOE havia de tenir dret de veto i a qui representava; ben al contrari, s’ha preferit comprar implícitament el relat socialista i dedicar-se a pressionar els qui si s’han fet aquesta pregunta. La qual cosa potser té sentit des dels interessos curt-terministes del PSOE -disputar l’amor de la CEOE al PP- però s’entén ben poc des de cap altra posició.
El segon, element, molt vinculat a l’anterior és la configuració posicional: el principal enemic és Vox i l’extrema dreta més radical, i en conseqüència el camp polític s’articula quasi exclusivament sobre dos blocs d’esquerra i dreta. Sabem per la configuració del sistema electoral i per eleccions passades (2004, 2008, abril 2019) com funciona la dinàmica de vot útil i com s’activa en campanyes polaritzades per la dreta espanyola. Té molt de sentit per al PSOE mantenir aquesta dinàmica de posicions, ja que ens són els principals beneficiats.
Té molt menys sentit que en quasi cada intervenció pública de Compromís i d’Unides Podem s’interpel·le als elements més feréstecs de l’extrema dreta hispànica: perquè està clar a qui beneficia la dinàmica de concentració esquerra-dreta, i més enllà d’això perquè qualsevol manual sobre extrema dreta i comunicació política ens ensenya que la difusió dels mitjans i opinadors d’esquerra és un dels més poderosos instruments de propaganda de l’extrema dreta, i que a més els ix gratuïta. Rebotar i indignar-se amb cada ocurrència de Vox, Díaz Ayuso i les seues filials locals és bàsicament tirar-se pedres a la teulada. Contrasta vivament amb l’esperit de 2014-15: el dalt i baix, el poble i les elits. Quan Andy i Lucas fan un vídeo de suport als treballadors de la vaga del metall de la badia de Cadis i totes les seues formes de lluita on han d’afegir “no somos progres ni fachas, nosotros somos normales” podem llegir-ho com una excentricitat o pensar que potser som nosaltres els qui no entenem alguna cosa i hi ha capes de la societat amb qui podem compartir programa però que no s’identifiquen en identitats sòlides com “progre” o “fatxa”, esquerra o dreta, i en conseqüència segurament tampoc amb els símbols, banderes i obsessions dels ionquis de la política.
La tercera, i potser més important, és la centralitat de la gestió. El 15-M feia servir lemes amplis i inclusius “no som mercaderia” i les campanyes de 2014 i 2015 feien referència a valors emocionals transversals -la il·lusió, la valentia- i fins i tot programàticament es feia ús de propostes calaix de sastre amb molt polisèmiques -el procés constituent. L’entrada en diferents governs i el contacte amb entorn funcionarial, periodistes i sobretot càrrecs socialistes més veterans ha transformat la cultura de l’esquerra alternativa en un sentit d’acabar parlant sempre de propostes concretes, de polítiques públiques, i ben poc o gens de projectes morals o de transformació social on s’inscriuen. No vol dir que les polítiques públiques no puguen ser ambicioses: però s’ha passat de parlar de la gratuïtat de la sanitat universal, els llibres de text, l’educació infantil, la ràdio-televisió pública o un nou model de protecció del territori, temes de la primera legislatura del Botànic, a centrar-se en inauguració d’edificis públics, estadístiques de creació de llocs de treball o quantitat de milions d’euros atorgats en subvencions. Una visió d’allò públic purament quantitativa, gerencial, on no hi ha espai per parlar d’agenda de futur, expansió de drets o transformacions de model de desenvolupament; com a molt, es destaca que ara com a mínim hi ha càrrecs públics honrats. Coses, al capdavall, que el ciutadà mitjà entén que formen part del mínim exigible als representants polítics, però que no representa cap canvi respecte al bipartidisme. De fet, quan se li pregunta demoscòpicament el votant acostuma a valorar més positivament Compromís o Podem en redistribució i justícia social i al PSOE en gestió econòmica; el votant sap més o menys què representa cadascú..
El contrast més viu amb la impotència i falta d’imaginació és el que és viu en la dreta, on sembla que l’ala més radical si que està imposant models i formes de fer que, paradoxalment, s’assemblen molt més a les lògiques de moviment social de què l’esquerra havia fet bandera fins fa poc. Mentre Vox juga a l’ofensiva, qüestiona obertament i obliga a debatre coses que podrien considerar-se quasi grans consensos socials -avortament, drets LGTBI, feminisme, canvi climàtic…- la vicepresidenta 2a del govern ha d’eixir en televisió, amb un guió clarament marcat per Moncloa, a dir que la crisi de la monarquia no és una prioritat i desvinculant Felipe VI de donar explicacions pels negocis del seu pare, amb gran incomprensió per les seues bases. El contrast és pornogràfic.
El mateix quant a moviments socials i acció social: mentre Vox acumula en el seu entorn organitzacions descentralitzades ben arrelades a la societat civil -associacions de jutges, policies, militars, propietaris del món rural- promou i finança mitjans de comunicació propis i coordina amb entitats, càrrecs públics i afins operacions com el setge a Alberto Garzón a propòsit de la ramaderia i l’assalt al plenari de l’Ajuntament de Lorca. Per contrast, els mitjans de comunicació d’esquerres, els pocs que hi ha -entenent aquells que depenen més o menys dels lectors i no de grans accionistes o la publicitat institucional- o brillen per la seua absència -al País Valencià- o es dediquen a fer mobbing als socis parlamentaris del govern -els estatals. L’estratègia amb els moviments socials, més que alimentar-los, ha estat de cooptar-los per la via de donar jornal públic als seus principals quadres, fiant-ho tot a l’aposta per les institucions. A fora fa molt de fred.
Mentrestant, els partits de l’esquerra alternativa subscriuen declaracions de condemna al cas de Lorca comparant amb l’Assalt al Capitoli de Washington. Alguns farien bé en recordar d’on provenen bona part dels seus regidors, militants i votants i a quin tipus de desobediència civil van haver de recórrer en els 90 i els 2000 -rebentant plenaris d’Ajuntament en què s’havien d’aprovar plans urbanístics o destrucció d’espais naturals, entre altres perles. O eren els seus, també, uns sediciosos per coaccionar i entorpir el funcionament de les institucions democràtiques?
Finalment, Vox sembla entendre millor que l’esquerra que per a la política les institucions són un mitjà, no una fi en si mateixa. Sense entrar en governs són capaços d’imposar la seua agenda i convertir successius presidents autonòmics en els seus lloros -Madrid, Múrcia, ara Castella i Lleó- que repeteixen el seu argumentari i prioritats. Pensem si no en el pin parental, qui sabia d’ell fa només dos anys. Ara, amb una perspectiva de canvi de cicles, es plantegen entrar en governs del PP, més perquè saben com condicionarà això el marge de maniobra de la direcció de Casado que altra cosa. Vox juga una partida política i cultural en el llarg termini, que va començar al jutjat n.13 de Barcelona i va rubricar a la Plaça de Colón, de lenta digestió del peix gran pel menut, com un zombi que sap que a mos redó tots acabaran assemblant-se a ells. Sent com són socis majoritaris a tot arreu, al PP viuen amb la por al cos a Vox, pegant volantades. Al camp progressista, ja ho sabem: el PSOE segueix instal·lat en la dolce vita dels decrets llei i la geometria variable; entre els votants ningú no dubta a hores d’ara qui porta el volant i quins altres, simplement, s’acomoden com poden a l’espai que queda al remolc.